He defensat públicament que crec que en una Catalunya independent el castellà ha de ser llengua cooficial. Però no hem d’oblidar mai que el castellà és la segona llengua més parlada al món i que, per tant, no s’extingirà tan fàcilment. En canvi, el català, si no el parlem nosaltres, no el parlarà ningú. O sigui que l’hauríem de defensar. I, més enllà de lleis que el protegeixin, nosaltres hi hem de posar de la nostra banda, molt més del que ho fem ara, perquè de vegades sembla que tinguem més complex de parlar una llengua «inferior» que els nostres avantpassats de la Renaixença.

Personalment insisteixo a parlar en català tant com puc amb els altres. Mentre m’entenguin, vaja. Si un turista em demana pel carrer com es va a la Sagrada Família, el primer que faig és demanar-li si m’entén en català. Si m’entén, tiro pel dret. Si no, m’explico en una llengua que tots dos entenguem, cap problema.

Als catalans de parla castellana sempre, sempre, els parlo català. I cada dia em sorprèn adonar-me que som quatre gats els que actuem així: la immensa majoria dels catalanoparlants oblida la llengua pròpia quan s’adreça a algú que parla castellà. Per què, si ja ens entén? No se m’acut cap altra explicació que la de creure el català una llengua que no mereix mantenir-se a primera fila. No estic dient que tots els que fan això realment estiguin convençuts que el català és una llengua de segona sinó que el subconscient els traeix i els surten tot d’una els tres-cents anys de subjugació al castellà.

Un dia de fa anys, vaig entrar amb una altra persona en una cafeteria de Vic. La noia que despatxava era nouvinguda, amb aspecte de ser de l’est d’Europa. Ens va dir bon dia i va esperar, boli en mà, que li féssim la comanda. Jo, naturalment, vaig demanar el que volia en català. L’altra persona s’hi va adreçar en castellà. I llavors vam veure la cambrera de tots colors i que, amb cara de no entendre res, va córrer a buscar la responsable de l’establiment. Van venir totes dues, i la responsable ens va dir, «És que fa tres mesos que és aquí i només entén el català». Llavors va ser l’altra persona que anava amb mi la que es va posar de tots colors.

Tenim tendència a adreçar-nos en castellà a tots els cambrers, a tots els taxistes, policies, vigilants, a tots els botiguers. Amb això els estem dient directament que no entenen el català, que són d’alguna altra espècie de persones que no arriben a entendre la nostra llengua o que no en són dignes. Això, perdoneu-me, és discriminació. Una discriminació que ens hem inventat nosaltres i que no hauria d’existir.
Sovint, els que han vingut de fora, ens demanen una vegada i una altra que ens hi adrecem en català perquè, si no, no n’aprendran mai. Al final, com que no se’n surten, es cansen de demanar-ho i ho deixen estar. Ho entenc perfectament.

Que després intentem fer-nos entendre si veiem que no es copsa el que estem dient, és una altra cosa. Però només aguantant la llengua davant de qui l’entén encara que no la parli, aconseguirem que tingui la consideració que ha de tenir, la potència i la força que es mereix pel que ha representat, pel que representa i perquè simplement és la nostra.