Se’m fa estrany no haver parlat encara directament de la muntanya en cap dels meus posts. De la muntanya que adoro. Quan era petita i vivia lluny, m’hi duien els meus pares. També a fer esquí alpí (que no m’ha agradat mai gaire). Des que visc a Catalunya, ser a Cantonigròs ja és ser a la muntanya. Si no fos per raons de feina, ja m’hi quedaria sempre. Quinze dies sense poder-hi anar, per a mi és un compte enrere frenètic per aconseguir-ho de nou. Dir que hi estic enganxada, és poc.

Però ara, a més, s’hi ha afegit el caminar. És veritat que sempre he caminat per la muntanya, però ara he posat la directa, una mica en substitució del córrer (que vaig haver de deixar per qüestions de salut), i una mica perquè durant deu anys, a més de treballar a jornada completa i escriure, estudiava a la Universitat (sumeu hores!). I resulta que ara tinc més temps.

No fa pas gaire, vaig penjar una foto al Facebook on jo era a dalt del Puig de la Bastida, amb el títol «Sentir-se reviure». I és exactament això, sobretot quan fa temps que no pots sortir de la ciutat per la raó que sigui, per raons que no t’agraden gaire o que t’agraden molt, tant és. Sigui com sigui, així que puc, camino. De vegades ho faig amb algú, però normalment hi vaig sola. Anar-hi amb algú ja m’agrada, eh? Però caminar sola és, per a mi, una necessitat vital. És retrobar-me amb mi mateixa, amb els meus maldecaps, les meves pors, les meves decepcions, les meves tristeses. És veure-les al mig del camí i poder-hi passar per sobre. És poder tocar el cel amb els dits, poder fer petons als núvols, poder deixar enrere les boires, poder olorar la neu, el vent, el fred, el sol. Sentir la natura en les quatre estacions, trobar-s’hi dintre i superar-se per arribar qui sap on.

Enfilar-se amunt, allà on sigui, és deixar-se estar d’històries i també d’un mateix. És despullar-se del passat per encarar el present i el futur d’una manera nova.

Josep Maria de Sagarra ho va dir ben clar al seu «Elogi de les muntanyes»:

Allà dalt, no et revoltes ni t’escanyes,

ningú se’t menja ni t’escup al front.

Oh! Si poguéssiu veure les muntanyes!

Com les muntanyes no hi ha res al món!

Si mai em perdo, busqueu-me a dalt d’un cim.