Aquesta setmana no declaren tres persones. Declara tot un poble. Són els nostres representants i, per tant, hem de sentir-nos tots davant del jutge explicant per què vam posar les urnes, per què vam voler votar. De la mateixa manera, fa 75 anys van afusellar tot un poble en una sola persona. «A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble», deia Espriu. Jo hi afegiria, «i, quan mor el que ens representa, morim tots».
Ens porten a declarar com un dia ens van afusellar a tots. O com un altre dia de fa tres segles (el 27 de març de 1715), es va dur el general Moragues a la tortura i al patíbul i se’n va penjar el cap en una gàbia al portal de Mar de Barcelona. No va ser l’únic heroi d’aquella guerra, ni molt menys. Bac de Roda va rebre un tractament semblant dos anys abans. I tanta altra gent, alguns coneguts, d’altres, molts, anònims però igualment patriotes.
Vull dir que ja n’hi ha prou. Que cada època té les seves armes i el seu sistema de torturar o executar idees i persones, i ara ens estan aixafant amb alguna cosa que en volen dir llei, que en volen dir justícia.
Em consola pensar que, d’aquí a uns anys, quan haguem assolit la llibertat i algú analitzi tot el que ha passat, no acabarà de creure’s que l’home del segle XXI, a l’Europa civilitzada, hagi pogut actuar d’aquesta manera. Els governants europeus, si tenen una mica de vergonya, envermelliran pel que hauran fet els seus antecessors.
Mentrestant, ara la lluita continua i, des de temps immemorials, ens pengen, ens afusellen i ens porten a declarar a tots. Sembla que hi trobin gust. Sort que se’ls acabarà aviat.
