Els joves, avui, col·leccionen màsters, postgraus i no sé quin títol d’anglès que els cal si volen accedir a qualsevol lloc de treball. Els currículums presentats a les empreses per obtenir la primera feina, semblen una competició de titulacions. Però, és clar, moltes d’aquestes persones no aconsegueixen el que volen i acaben fent de cambrers eventuals per quatre duros, o simplement al carrer: no hi ha feina per a tothom.

Si jo fos un d’aquests joves, m’afanyaria a saber qui és Sèneca. Feu una enquesta entre els que no hagin estudiat lletres i us adonareu que n’hi ha ben pocs que coneguin Sèneca o Sòcrates. Quan els parles de Plató, s’animen i et diuen que sí, que aquest sí, que és el de l’amor platònic. Montaigne o Voltaire són ciència ficció. I ja no diguem Petrarca.

Repeteixo, si jo fos un d’aquests joves, m’afanyaria a saber qui és Sèneca. Ara, la diferència que fa que la balança es decanti cap a un i no cap a l’altre a l’hora de contractar-lo, ja no depèn del número de màsters i postgraus perquè, per part dels empresaris, és impossible basar-se en aquestes competicions de coneixements pràctics per contractar algú: Posats un a al costat de l’altre… amb qui et quedes?

No. Més val tancar la carpeta, mirar-se l’aspirant i demanar-li quina opinió li mereix Sèneca. Aquesta, la cultura general (que, de general, res) és l’única que ara mateixa pot marcar la diferència entre currículums tan carregats de títols. Diu molt d’una persona que sàpiga qui són els grans autors i filòsofs tràgics de l’antiguitat. Diu molt que sàpiga opinar, que sàpiga parlar de tot, que sàpiga valorar. L’humanisme és la base de tota ciència, però hi ha molta gent que encara no ho té clar.

És clar que falta que l’empresari, ell, també sàpiga qui és Sèneca. Però aquest ja és un altre tema.