M’agraden les sabates, molt, i, quan vaig pel carrer, en lloc de mirar cares i caps, sovint miro peus. I en aquest temps encara més perquè ara és quan hi ha una barreja sorprenent de tipus de calçat. Normalment, les sabates diuen molt de la persona que les porta -tant com les mans si t’hi estàs comunicant en distància curta-, i aquest temps d’ara precisament ens ofereix la possibilitat de conèixer-ne algun detall més, sobretot en les dones.
Analitzem-ho:
Com tot l’any, aquest és el temps de les bambes en homes i dones. Però, a més, ara és el moment ideal per a les noies joves, de lluir-ne unes de roba de colors pàl·lids sota un texans ben estrets. Això és una moda estesa, còmoda, arreglada i polida que va bé per a tot, i que diu que la persona que en porta us dedicarà, si s’escau, un somriure i una paraula de compliment tan arreglada com les seves bambes roses o blau cel.
Hi ha qui encara va amb sandàlies obertes. Jo diria que és un trenta per cent aproximat de la població femenina (Als homes els costa portar-ne, fins i tot a l’estiu). Aquestes dones són unes valentes, i ho dic ben sincerament des del meu punt de vista fredolic. Ara bé, de sandàlies obertes també n’hi ha de totes menes: no és el mateix una sandàlia senzilla de taló baix, que una de taló baix però sofisticada, o que una de les altes, d’aquelles de lluir peu. No cal dir que, siguin quines siguin les sandàlies, aniran amb ungles pintades, perquè ara se les pinten des de les nenes de tres anys fins a les dones de noranta de totes les classes socials i procedències. Que no estiguin pintades les ungles avui en dia és signe d’una actitud tan, tan modesta, que fins i tot sorprèn per original.
En fi, la dona de sandàlia de taló baix només vol comoditat fresca; la de la sofisticació segurament és una mica hippy i ho acompanya amb faldilla llarga i una entrada al teatre o a l’últim concert dels Manel a la bossa; a la del taló alt se li escapen les llàgrimes perquè són els últims dies que les pot ensenyar i potser també perquè les ha comprat a les últimes rebaixes i encara li fan mal.
I arribem a la sabata tancada: Al costat de les bambes masculines hi ha l’alternativa dels mocasins que esdevé obligatorietat quan s’ha d’anar a la feina. Hi ha mocasins i mocasins, aquells d’«això ja va bé pel despatx, no?, doncs ja està bé», i els de «Posi-me’n uns quan no siguin aquells que porta tothom». Ep, que això s’ha de distingir i valorar.
Com a contrapartida, hi ha la ballarina, la merceditas i el saló femení. Aquí també hi ha diferències: la ballarina és el «no sé què posar-me que quedi bé i no em compliqui la vida», la merceditas el «vull posar-me un taló elegant i còmode» i el saló, sobretot de taló alt, és el clàssic dels clàssics, el que ens fa quedar bé a tot arreu, amb tot i per tot, el que serveix per fer tota mena de gestos més aviat seductors i eròtics. Si és amb taló d’agulla, directament va a matar… però compte no ens mati a nosaltres abans de mal de peus!
De sabates n’hi ha moltes i de molts tipus, com podeu veure, i us convido a entretenir-vos mirant-les pel carrer. És un exercici que sempre es veu recompensat si es fa servir la imaginació. Però jo acabaré amb les botes: hi ha dones i homes que en porten al pic de l’hivern i al pic de l’estiu (i això fa que em demani si tenen una pell que sua i s’enceta, o potser el seu peu és de suro resistent). Aquesta, però, ja comença a ser una època més adequada per portar botes. Hi ha la dona que se les col·loca i ja no se les treu en tota la temporada. Ella és així i no la fareu pas canviar, segurament tampoc en cap altre sentit. I hi ha l’home que fa el mateix, que porta una bota high quality, perfecta, impecable, polida, que gasta un aire d’Indiana Jones a punt per trepitjar un terra de Porcelanosa que el fa definitivament atractiu. Almenys a mi, he de confessar-vos que em perd.
Ara us toca triar a vosaltres.
