La meva amiga navarresa M. segueix la sèrie «Merlí» des que jo la vaig advertir que existia. Com que és professora de filosofia, vaig pensar que li faria gràcia; com que també és professora de francès i d’anglès, vaig creure que el català no li resultaria cap mur inexpugnable. A més, recuperat després de l’emissió pel portal de la CCMA, es pot tirar endavant i endarrere tantes vegades com es vulgui (Evidentment, a ella no li arriba TV3).
Ara resulta que emetran la sèrie en castellà, per Antena 3, i, és clar, corro a anunciar-ho a M. que em contesta que gràcies però que la continuarà mirant en català cada setmana. I és que resulta que, malgrat alguns primers problemes de comprensió que vaig solucionar-li de seguida, no només pot seguir la sèrie sense problemes sinó que s’hi ha enganxat del tot i, de passada, està aprenent una nova llengua.
El cas és que Merlí té encantada M. No m’estranya. Els primers dies s’exclamava de tot, però especialment de la fotografia. Jo no hi havia caigut, però és que les sèries de producció pròpia, com tot el que fa Televisió de Catalunya, tenen una cura de la imatge realment impecable. No em vaig atrevir a dir-li que mirés la Riera perquè podria caure a terra de cul (perdó) veient la llum tan ben copsada i el paisatge marítim del nostre Maresme.
Però no només és això. A mi també em té encantada Merlí. No sóc de mirar sèries, i no sóc cap especialista en el tema, però com a simple espectadora, aquesta la trobo en el punt just entre la transgressió i la humanitat, amb la imatge i la direcció tan acurades, d’acord, però també amb uns actors que em van deixar sorpresa ja des del primer dia, i això que és difícil trobar-ne de tan joves i tan bons al mateix temps. Per no parlar dels adults, encapçalats per un Francesc Orella que, segons el meu criteri, està brillant. El guió és una altra joia. I el joc entre la vida i la filosofia, un gran punt de trobada que ha aconseguit atraure espectadors adolescents, joves i grans, la qual cosa és realment molt, molt difícil, a menys que no es tracti d’un programa d’humor o de sàtira com el Polònia.
Encantada, doncs, que Merlí encanti no només la meva amiga M. sinó també Antena 3 i moltes televisions d’arreu del món. Que a casa nostra siguem capaços de crear aquestes obres d’art diu molt a favor nostre. Per aquestes coses sí que val la pena mirar-se el melic.
