Al Turó Park de Barcelona, un dels parcs més bonics de la ciutat, hi ha un estany ovalat que fins fa poc estava flanquejat per uns pollancres que s’inclinaven sobre l’aigua i que contribuïen a que aquell fos un dels espais més espectaculars de l’indret i, per extensió, de la ciutat. Jo hi anava a veure-hi passar les quatre estacions que, en els pollancres, ensenyaven els seus colors més atractius a qui els volia contemplar. Fins i tot en una de les meves novel·les aquest estany té un pes important.

Doncs bé, aquesta tardor s’ha acabat: l’estany hi continua essent, però ja no hi ha pollancres.

Ignoro què ha passat. Suposo que hi ha d’haver raons molt poderoses per eliminar uns arbres tan majestuosos d’un espai fantàstic que ara ja no ho és tant. Estan arreglant la part de dintre, hi han posat una barana a fora i hi ha més espai per caminar. Però els arbres no hi són. Penso que, quan es pren una mesura tan dràstica, potser s’hauria de donar explicacions als usuaris en general, que són els ciutadans: un cartell, un avís… Però no: ningú no diu res, com sempre. I, mentrestant, els arbres han desaparegut. I l’estany ja no és el mateix ni molt menys, perquè li falta l’ornamentació i el soroll d’aquelles fulles lleugeres que dringaven i queien lentament sobre les seves aigües a aquesta època de l’any. Hi falta l’obra d’art natural que fins ara feia més fresques les tardes d’estiu, més clares les d’hivern, més brillants les de primavera i més acolorides les de la tardor.

El Turó és un parc centenari, que va obrir portes el 1912, que abans era molt gran i que incloïa fins i tot un parc d’atraccions. Mercè Rodoreda hi anava a jugar quan era petita. Amb el temps, es va anar reduint per allò de l’especulació. Ara tenim un parc petit però almenys ple d’espais diferents i d’una bona exhibició de botànica d’allò més variada. Fa bo passejar-s’hi per als que hi viuen a prop, per als que hi treballen a prop (és el meu cas) o simplement per als que van a trobar-lo expressament perquè els té el cor robat.

Estaria bé que la ment brillant que ha decidit treure els pollancres de l’estany no comenci a pensar ara que sobren tota la resta d’arbres del parc o algun disbarat similar, perquè, si ha fet això, el veig capaç de tot. El cas és que Parcs i Jardins s’ha cobert de glòria. I l’estany s’ha quedat sense un decorat perfecte. Quina pena.