Henrik Ibsen: L’enemic del poble. Dins “Henrik Ibsen, August Strindberg”, teatre. (Edicions 62. Barcelona ,1985) Trad. Jem Cabanes. P 17-157

 

Els temps que vivim són d’allò més adequat per treure un cop més a la llum L’enemic del poble de Henrik Ibsen (1828-1906). El dramaturg noruec, després de provar-ho amb els drames històrics, es va decantar per la crítica moral, social i política en les seves obres. I, com acostuma a passar amb la bona literatura, el que diu no caduca. Hauríem de dir que tristament no caduca.

Agafeu per exemple L’enemic del poble, que ja us confesso que és una de les meves obres de teatre predilectes. Aquesta és la història d’un home que, per defensar la veritat es queda sol. Que esdevé el “dolent”, vaja, quan, en realitat, és el que ha mantingut la conducta més lloable. En una època en què els que apallissen ho fan perquè els han provocat els pacifistes, i tantes altres coses que ens estan colant en format de Fake News, aquells missatges falsos que, a força de repetir-los, esdevenen veritats (veritats per repetició, potser n’hauríem de dir), L’enemic del poble és una bombeta clara i diàfana que es menja les ombres de la mentida, les d’abans i les d’ara.

El director mèdic del balneari d’un poble, el doctor Stockmann, assabentat que, per la raó que sigui, les aigües s’han tornat verinoses, comunica als polítics (el seu germà és l’alcalde) que s’ha de tancar el centre. Això vol dir deixar el poble sense la seva priincipal font d’ingressos, la que fa que tots visquin francament bé. Anunciar que les aigües estan enverinades, representa la ruïna per a molta gent. Però, és clar, també representa la malaltia i la mort per a d’altres. Per a molts, molts d’altres.

Stockmann lluitarà primer acompanyat de la premsa i els partits polítics progressistes contra els que s’oposen frontalment a tancar el balneari. A poc a poc, però, les raons econòmiques s’imposen sobre tota la resta, els suborns i la corrupció ho envaeixen tot, i Stockmann acabarà quedant-se sol, ben sol, en una comunitat que fins feia poc el tenia com a líder exempleritzant.

L’obra, plena de sentències inapel·lables, acaba amb una constatació del mateix protagonista:

“L’home més fort del món és el que està més sol” (p. 157)

Però això, com dic, és només el final. Us passo algunes mostres de frases del dr. Stockmann al llarg de l’obra, que segur que us seran terriblement familiars:

“Tenim emmetzinades totes les deus de la nostra vida interior, i tota la nostra comunitat s’aixeca sobre el pestimer de la mentida” (p.114)

“L’enemic més temible de la veritat i la llibertat entre nosaltres és la incommovible majoria” (p.117)

“No em parleu de veritats segures. Les veritats admeses per les masses i les multituds són veritats que tenien per segures la gent avançada dels temps dels nostres avis”. (P.119)

I la meva preferida, des de sempre. Perdoneu-me, militants:

“Un partit és com una trinxadora… capola tots els cervells fins a fer-ne una pasta; per això tots plegats no són res més que trinxadures i farinetes de cervells”. (P.137)

Us ho recordo: això està dit al segle XIX per Henrik Ibsen. Qualsevol semblança amb la realitat actual, és pura coincidència.