Jordi Colomer, adéu a un tros de món

Hi ha notícies de morts que, sense ser de casa en el sentit estricte de l’expressió, t’esquerden el món. És el cas de la del músic Jordi Colomer i Soler que va morir la setmana passada. En Jordi era director de la Camerart-Orquestra del Maresme, flautista de bec, oboista, i un perfeccionista militant que no en deixava passar ni mitja quan actuaves amb ell en un escenari. Ho sé perquè vaig tenir-lo de professor de flauta i de director d’un conjunt d’aquests instruments pels voltants dels meus vint anys. I també perquè des d’aleshores, durant tots aquests anys, cada vegada que l’he anat a sentir a algun concert, hi fes el que hi fes, n’he sortint pensant, Déu meu, quanta qualitat.

Però no és només això. En Jordi Colomer era fill del mestre Àngel Colomer i del Romero, el meu mestre, la persona que ens va ensenyar a gaudir de la música a mi i a molta, molta gent, que, a l’entorn de l’Orfeó Laudate, vam néixer i créixer com a practicants de la música (aficionats o professionals) i com a persones, en un entorn que no puc equiparar a cap altre dels que em sento també integrant ara mateix.

En parlava amb la seva cosina, amiga i també, per descomptat, sorgida d’aquest món tan especial. Em deia: «És que els meus cosins (els Colomer), són compartits amb tots vosaltres». És que són molts anys, molta música, molts concerts, molts viatges, molt retrobar-se i reconèixer-se en els ulls, en les mirades, en tot el que hem viscut junts. Diguem que hem sorgit del mateix bressol, que ens han cantat les mateixes cançons per fer-nos agafar el son. Que hem cantat nosaltres mateixos el «Cants, lloances», de Bach (el coral de la Cantata 140, nosaltres en diem així) tantes vegades i, tanmateix, encara ens fa saltar les llàgrimes de l’emoció.

Jo no vaig poder anar a l’enterrament d’en Jordi. Em diuen que hi va haver «Cants, lloances» banyat en plors. Jo no hauria pogut fer ni una sola nota. Que desaparegui una persona com ell t’esquerda el món d’una manera tan aclaparadora que després has de trobar la manera de recompondre’l i no saps com fer-ho. Als que formem part d’aquesta «secta Laudate» em fa l’efecte que ens costarà molt, perquè la ferida és profunda, i ha de passar el temps perquè d’alguna manera pugui cicatritzar. Ja ho sé, res a veure amb el desconsol terrible d’una mare (la també músic Montserrat Soler), o d’uns germans com l’Edmon i com l’Enric. Però ja m’enteneu.

Com que em dedico a escriure m’agrada dedicar-li quatre paraules. Ho faig amb els ulls molls, pensant en els seus, tan clars, d’una sinceritat rotunda, d’una honradesa poc habitual, i també de sentit de l’humor marca Colomer i marca Músic. S’acaba l’any i s’acaba un tros de món. Adéu, Jordi, descansa en pau. I espero que també amb música.

576_1450800484colomer_jordi-2

4 thoughts on “Jordi Colomer, adéu a un tros de món

  1. Pep Torras says:

    Gràcies, Blanca, per aquest retrat tan sincer iexacte del Jordi. Jo també el vaig tenir de professor i de director i em va ensenyar moltíssim. La seva paciència infinita i el seu sentit de l’humor tan particular i intel·ligent eren per a mi un model que aplico sempre a les meves classes.

  2. Bon dia Blanca.
    Asseventar-se de rebot de la mort del Jordi m’ha deixat fred com el gel. No és just que tantes bones persones ens deixin, i més si estàs a la flor de la vida.
    Recordo al Jordi amb molt de efecte, tot el que ell em va transmetre, com a persona.
    Estic trist i dolgut.
    Tans anys desconectat i t’esperen sorpreses que mai voldríes tindre.
    Salutacions i una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

one × three =