Dones de Zweig

Stefan Zweig: María Estuardo. Acantilado. Barcelona, 2003. Trad. Carlos Fortea.

Stefan ZweigMaría Antonieta. Acantilado. Barcelona, 2012. Trad. Carlos Fortea

Us confesso que, més que l’Stefan Zweig novel·lista, m’agrada l’Stefan Zweig biògraf. Sense embuts, m’encanta. És d’aquells escriptors que, com que coneixen bé la ficció, saben convertir un assaig en una narració plena de sentit, saben com mantenir-hi la tensió i com parlar d’algun personatge històric com si fos el protagonista de la més absorbent de les novel·les. Que ja ho acostuma a ser, eh? Però Zweig se’n surt amb valor afegit, hi posa la cirereta del pastís. Es nota que s’ho passa bé despullant personatges i mostrant-nos a consciència unes vides que realment diríem que són de pel·lícula.

Quan vaig descobrir l’art biogràfic de Zweig, vaig llegir-li unes quantes biografies seguides, entre les quals la de Fouché, Magallanes, Balzac o Montaigne (que l’autor va deixar inacabada abans de suïcidar-se… o no. De moment, deixem-ho en suïcidi). Amb Fouché (l’únic que he trobat en català, per Quaderns Crema, 2011, traduït per Joan Fontcuberta), vaig descobrir un personatge angulós i intrigant que va saber sobreviure a la Revolució Francesa i a Napoleó, que va provocar rius de sang vestint-se de jacobí o de noble segons les conveniències; amb Magallanes, el relat minuciós de la vida d’un descobridor (i dels seus seguidors) a dintre d’un vaixell que era com un polvorí a punt d’esclatar per les tensions humanes, i que, en alguns moments sembla més aviat El vaixell fantasma de Poe, arrossegant cadàvers per l’aigua. Amb Balzac, una vida convulsa com només la podia tenir ell, que ens va deixar un gran llegat literari.

Però deixo els homes per centrar-me en les dones: en Maria Antonieta i en Maria Stuart. Malgrat que viuen en dos segles diferents, les dues tenen alguns punts en comú: per exemple, que totes dues són reines vingudes de fora (encara que Maria Stuart fos escocesa, s’havia criat a França), que les dues són molt reines (vull dir que s’ho creuen, i no abandonen ni abdiquen en cap moment) i que les dues moren amb el cap tallat. En això, Maria Antonieta té un avantatge sobre la Stuart, i és que la guillotina “humanitària” ja s’havia inventat. Per tant, zas, amb un tres i no res se’n va anar a l’altre barri; Amb Maria Stuart, en canvi, van caldre un parell de cops de destral. Segons Zweig, el cap va quedar penjant, va acabar rodolant, va saltar la perruca i se li van veure a sota els cabells blancs… En fi, que l’execució no va ser un model ni d’eficàcia ni de pulcritud ni de res. Un desastre.

Més enllà de la mort, que les dues afronten amb el cap ben alt (fins que no els hi tallen), jo diria que la seva evolució vital fa dos camins del tot contraris: Maria Antonieta, l’austríaca ingènua, frívola i irresponsable que casen als catorze anys amb el futur rei de França, esdevindrà, els últims temps, el puntal de l’Ancien régime que s’enfonsa, el cervell de la resistència a palau quan aprèn a estimar la seva família i, sobretot, el seu gran amor, el suec Hans Axel von Fersen; Maria Stuart fa a l’inrevés: una dona culta, d’educació molt sòlida i amb una gran intel·ligència, ho perd tot perquè s’enamora del comte de Borthwell, i això l’abocarà a la catàstrofe personal i nacional.

La Stuart de Zweig no és la de Friedrich Schiller, que quedi clar. La meravellosa obra de teatre de l’alemany presenta una especulació sobre el que hauria pogut passar: l’enfrontament entre dues reines, l’escocesa i l’anglesa (Elisabet I), uns tu a tu que dramàticament valen un imperi. Uns vis-à-vis que realment no van existir, perquè Elisabet i la seva cosina no es van arribar a veure mai. La Stuart schilleriana també és una dona que desperta les simpaties del públic perquè ho aguanta tot pel seu poble, i perquè és la feble però tan valenta, en un evident desequilibri de forces; la que biografia Zweig, en canvi, no sent en cap moment un amor patriòtic per Escòcia, només per la corona i, en tot cas, pel catolicisme. Explica l’austríac que als reis en general tant els era París com Edimburg com Roma en qüestió de sentiments. Encara no havia arribat l’època d’estimar (o de fingir-ho) desesperadament una pàtria. La Stuart de Zweig porta un vestit històric de llums i ombres, de moltes ombres. Ara, que ni la millor sèrie de sobretaula de TV3 podria acostar-se ni de lluny al sarau i als embolics entre els lords escocesos al segle XVI, que eren quatre gats i, a sobre, mal avinguts. La història de Maria Stuart, tal i com la relata Zweig, és farcida d’amor i odi, d’aventures, d’assassinats, de persecucions per terra i per mar. Sembla el Lecturas de l’època.

Maria Antonieta, de moment, fa el que pot. A l’inrevés de la Stuart, es veu reclosa en un palau, el de Versalles, en què s’aïlla de tot. Que és la reina que no coneix el seu poble, ja ho sabem. I, segons Zweig, no va ser ella el detonant la Revolució Francesa, és clar que no, però possiblement amb una reacció intel·ligent i ben mesurada l’hauria pogut frenar. Tanmateix, va cometre l’error de continuar-se aïllant quan les coses es van tòrcer. I així, fent saltirons d’error en error, va arribar al patíbul. Maria Antonieta es casa amb un nen que no sap fer feliç la seva dona fins que el seu cunyat austríac no li explica que s’ha de fer operar la fimosi. Tampoc és que llavors la reina fos gaire feliç, perquè Lluís XVI li importava sexualment tres raves. Però ella li va dictar la política en moltes ocasions, i se’l va estimar, així com als seus fills. A última hora, va rebre una estocada precisament des de la part que més estimava (… que no us explico per no aixafar-vos la guitarra). Maria Antonieta es va tancar a Versalles a fer teatre en el sentit literal i en el figurat, mentre, a fora, hi havia un daltabaix. I quan finalment va treure el cap a l’exterior, es va trobar les ruïnes del seu món que no li van agradar gens. Com el Segismundo de La vida es sueño, es va tornar a tancar a dins i va aguantar el que va aguantar. És clar que després, tot d’una, va haver de reaccionar sisplau per força i convertir-se en una dona de les de veritat. Fersen la va ajudar. Però a la guillotina hi va anar tota sola.

María Estuardo i Maria Antonieta són un parell de caramels d’aquells que vas llepant i vols que no s’acabin mai. No us els perdeu. I, quan acabeu, empreneu-la amb els homes biografiats. Stefan Zweig és una mina d’or que no defrauda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

eleven + 10 =