Ara que tenim una pausa en el temps, com una mena de dia de festa o de relax per agafar forces, penso que és el moment de donar les gràcies a l’Assemblea Nacional Catalana per tot el he ha fet i per tot el que farà. I ara no em refereixo als que hi col·laborem econòmicament ni als que fem gestos puntuals per aportar-hi el nostre granet de sorra; em refereixo als que hi hi deixen la pell. Llegeix mes
Suposo que, amb aquest títol, ja sabeu que us parlo de diumenge que ve. I dic que serà de tisana per no parlar de medicaments. O de drogues il·legals. Diumenge traurem tot el que tinguem a l’armari, des de la til·la o l’herba de Sant Joan, fins als tranxiliums, els vàliums, el whiski o el conyac. Els que en tinguin, segur que també es faran un porret. Ja no parlo de coses pitjors. Tampoc no sé si cal jugar-s’hi el físic, però estic segura que Catalunya sencera, pensi el que pensi, tindrà alguna cosa a prop que l’ajudi a tranquil·litzar uns nervis intranquil·litzables. Voleu una cosa que ens uneixi els del sí i els del no? Doncs això: diumenge que ve, les herbes i les drogues, en el sentit més ampli de la paraula.
No sé què passarà el 27S i no sé què passarà més endavant. Vull pensar que ens en sortirem després d’un bellugueig més o menys intens en aquest mar inestable i traïdor que és la política, i aquesta mena de Fisterra on ens adrecem i on un dia s’haurà de fer un salt que tothom ens promet que no serà al buit.
La que entra a matar sóc jo, estrenant blog, una cosa que no hauria dit mai que fos capaç de fer. Fins fa poc, quan m’ho suggerien, jo responia que no, que mai, que no sabria què dir ni què explicar, etc. etc. Que Mare de Déu.
Bé, tot d’una em fa l’efecte que sí que tinc coses per explicar, així que he decidit posar-m’hi.
