Ei, sense desmerèixer ni Jarks ni Giovinetto. Jarks són perfectes i impactants, i, a més, capaços de canviar de xip tot d’una i de deixar tothom en estat catàrtic amb un «Nessum Dorma» inoblidable. Giovinetto són simplement impecables i, a més, sempre els imagino d’alguna manera «fills» de la Polifònica de Puig-Reig (també impecable), amb qui tinc una història d’amor de fa molts anys relacionada amb el Festival de Cantonigròs.
Però, com que no sóc membre del jurat, puc dir que els Mèlt m’al·lucinen des del primer dia. Són capaços de tot amb només quatre veus. El jurat els ha fet passejar per tota mena d’estils i ells han sabut trobar la manera d’encaixar-los perfectament en la seva formació. És cert que en algun moment hauríem desitjat alguna cosa diferent en alguna cançó concreta però, és clar, és que no es pot matar tot al mateix temps, i jo penso que ens tenen tan ben acostumats al virtuosisme que no els deixem respirar. I això que són només quatre.
Per a mi, la diferència-Mèlt rau en el mateix que va raure l’any passat la diferència-In Crescendo: en els arranjaments i en la capacitat per interpretar-los. Ens trobem davant de músics virtuosos que, a més d’intèrprets, són capaços d’oferir unes versions que s’adeqüen a ells mateixos més que la sabata de cristall a la Ventafocs. Darrere de tot el que canten hi ha un geni arranjador -qui?- capaç de fer-los lluir. I això no es paga amb res.
Les dues peces de l’última setmana eren de treure’s el barret, tant l’ »It’s Oh so quiet» com «La Gallineta». I moltes altres com l’iressistible “Papa, jo vull ser torero“. Però jo em quedo amb «Ghostbusters», per a mi la màster work del quartet en aquesta edició de l’»Oh Happy Day». A capel·la, amb un arranjament de lluïment especial, aquella cançó que podia ser un passeig fàcil per un tema d’èxit, es va convertir en una enrevessada obra d’art contemporània que ens va deixar a tots amb la boca oberta, i, a ells, sense respiració en el sentit literal de l’expressió.
He estat remenant el Youtube. Feu-ho, si els voleu sentir omplint esglésies i sales de concerts amb cants celestials. Feu-ho, si els voleu veure cantant pel carrer per Nadal (jo ho havia fet quan era jove, m’han fet saltar una llagrimeta). Feu-ho, si voleu entendre per què són capaços de tot.
Van a guanyar i suposo que ho aconseguiran. Però les votacions populars no se sap mai on poden anar a parar, així que només vull dir que, passi el que passi, em trec el barret i espero que es mengin el món a partir d’ara perquè s’ho mereixen. Per molts anys, quartet extraordinari.
Totalment d’acord amb la Blanca. Jo, al contrari que ella, no hi entenc de música (encara no sé que vol dir empastar les veus ni sóc capaç de detectar les desafinacions, com a màxim algun gall), però sé el que m’agrada i el que no. I el quartet Melt em va captivar des de la seva primera actuació, com en la passada edició ho va fer el cor Cantabile del meu barri estimat de Gràcia. Menció especial a la increïble veu de la Megalí: aquesta, amb quartet o sense quartet, arribarà molt molt lluny, ja li ho va dir en Daniel del jurat. A mi em tindrà com un fidel seguidor.
Salut i armonía.
David