Cartes

Recupero aquest espai, després de tant de temps de silenci, amb la intenció de parlar de llibres, de recomanar-los. No de tots i no per a tots: Només dels que s’han convertit en el rastre d’algú que ja no hi és, d’algú desaparegut que un dia els va crear amb la intenció de commoure’ns, després d’haver-se commogut ell (o ella) escrivint-los; I només per a aquells a qui els puguin commoure. Perquè no tots els llibres són per a tothom. Ni molt menys.

Escric aquí amb l’emoció de saber que les lletres ens sobreviuen, i que el temps, el millor crític, acaba separant el gra de la palla per guardar-nos només el que ens pot servir per a alguna cosa. Potser per estimar una mica més els clàssics. I, segurament, per viure.

Us parlo avui de tres llibres de cartes relacionats estretament els uns amb els altres. Entrellaçats:

Mercè Rodoreda, Joan Sales: Cartes Completes (1960-1983) Edició a cura de Montserrat Casals. Club Editor 2008.

Màrius Torres, Mercè Figueras: Cartes a Mahalta. Club Editor 2017

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres. Club Editor, 1976 (Reeditat el 2014, a cura de Montserrat Casals)

Aquests tres llibres, no només comparteixen editorial, el Club Editor que va crear Joan Sales, sinó també persones relacionades entre elles d’una manera molt especial. Potser podríem dir que la que es fa d’alguna manera protagonista a tots tres llibres, és Joan Sales, encara que a les Cartes a Mahalta sigui només perquè els dos que escriuen, el citen contínuament.

Entrem en matèria:

El poeta Màrius Torres ingressa al sanatori de Puig d’Olena abans de la guerra, malalt de tuberculosi, on morirà el 1942. Allà coneix Mercè Figueras i també altres persones joves (la malaltia afectava normalment gent jove). Tots plegats es mouran en un ambient que recorda el que el personatge de ficció Hans Castorp troba a La muntanya màgica de Thomas Mann, al sanatori dels Alps suïssos. I què es pot fer en un sanatori on s’han de passar temporades llargues si us plau per força? Jo m’imagino tota aquesta colla asseguts als grans finestrals de l’establiment conversant de temes diversos, tot fumant (sí, sí, fumant! Llavors fumaven metges i pacients sense manies a les estones de lleure): potser de llibres, de la vida, de les coneixences, de filosofia. Poc de la malaltia, poc de política, d’una guerra que se’ls va llançar al damunt, d’unes represàlies a les quals “els vençuts” van sobreviure com van poder.

I què feien, quan s’havien d’estar dies i dies aïllats a les seves habitacions? No hi havia televisió, no hi havia internet. Però sí paper i bolígraf. I bé, doncs, s’escrivien parlant del mateix de què parlaven als finestrals, continuaven les converses que havien deixat a mitges, n’encetaven de noves. És el que fan Màrius Torres i Mercè Figueras, a través d’infermeres que els feien de correus de bon grat. Una situació que ara ens resulta insòlita o estranya, que ara arreglaríem amb un e-mail o amb les xarxes socials. Les cartes entre Torres i Figueres desprenen una mena d’embruix estrany, de malenconia de vegades, d’alegria les altres, de contenció. Penseu que al sanatori estava prohibit tocar-se gaire per qüestions de salut. I em sembla que a ells ja els hauria agradat fer-ho a consciència.

Parlen també d’amics de fora que els visiten amb freqüència. Un d’aquests és Joan Sales. Tots plegats, amb Sales i la seva dona, la Nuri, passen diumenges (dia de visita oficial) inoblidables.

I no ens enganyem: Les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, haurien de dir-se Cartes a Mercè Figueres. Ja n’hi ha, ja, d’adreçades a ell. Però gairebé totes són per a la Mercè. Si no m’erro, Sales va intitular el llibre Cartes a Màrius Torres perquè el nom del poeta l’ajudés a vendre. De fet, a la part final del llibre, hi inclou alguns dels seus (exquisits) poemes.

El gènere epistolar era el fort de Sales. S’hi esplaiava a consciència, ho explicava tot. I tot és tot. Segurament volia ser els ulls i les orelles dels malalts de Puig d’Olena al món, al seu món, al de la Catalunya tan maltractada durant la guerra. Tant, que gràcies a aquestes cartes, podem seguir amb tot detall els fets ocorreguts a Barcelona durant bona part de la guerra civil. I també els ocorreguts al front, i a l’exili. El detall de Sales de vegades fa esfereir perquè és punyent i realista com la vida mateixa. Hi ha un contrast brutal i fins i tot feridor entre el món que descriu ell i la bombolla puigdoleniana. Un contrast que, en els temps que vivim, segons com, pot arribar a fer mal perquè hi ha històries que es repeteixen massa.

I, llegits tots dos llibres, i posats a fer especulacions, jo diria (i perdoneu el côté coeur que, com a novel·lista, em crida l’atenció) que tots eren molt amics, però que Màrius Torres i Mercè Figueras eren alguna cosa més l’un per l’altre. I que Joan Sales era el tercer en discòrdia. Que pretenia ser també alguna cosa més per a Mercè Figueras, vaja, però que ella tenia els ulls posats en el poeta. Una mena de triangle amorosament contingut per la intel·lectualitat. Tot plegat, una delícia.

I ara entra en escena Mercè Rodoreda. El 1960 no li van donar el premi Sant Jordi amb la seva Colometa, que després seria La plaça del diamant. Joan Fuster, membre del jurat, escriu a Sales i l’insta a que llegeixi la novel·la. I aquest és el punt de partida de la correspondència entre l’editor i l’escriptora; amb un «Distingida senyora» que anirà derivant cap a l’»Estimada amiga» que encapçalava gairebé totes les seves cartes a Rodoreda. Les cartes se succeeixen des de les èpoques grises del franquisme dels seixantes, fins a ben bé la mort de l’escriptora, a l’abril del 1983. Joan Sales morirà el mateix any, al novembre. Aquí no hi ha intents de seducció. Aquí hi ha estira-i-arronses entre autora i editor (alguns de força divertits), però també cops de mà entre amics, confessions, comentaris sobre política, sobre el món de la cultura (sovint de manera no gaire caritativa), sobre les persones pròximes, vives i mortes. Ara s’allunyaran i ara s’aproximaran més. Tossut un, tossuda l’altra, es tiraran els plats pel cap i l’endemà es diran coses tendres; amb la Nuri sempre com a personatge el·líptic però ben present i formant part ben activa d’aquest curiós trio d’amics que treballen en una feina que els apassiona. I, mentre La plaça del diamant i tot el que vindrà després anirà creixent i creixent fins a límits insospitats, a ells els canviaran la vida, el món, el país, així que morirà la dictadura. I es trobaran, quan ja gairebé arriben a la setantena tots dos, amb una Catalunya nova de trinca que, en bona manera, els escandalitza, a ells, que havien lluitat tant per la cultura i per la llengua. Però és que el que s’esdevé a la Transició, potser no és el que ben bé el que s’esperaven.

Advertiment: són mil fulls. Però mil fulls de vida. Qui s’hi submergeixi tindrà premi.

Els tres llibres constitueixen una mena de trilogia molt a tenir en compte. Us ha d’agradar el gènere epistolar, això és veritat. Però, si és així, en gaudireu, no falla.

(I, per cert, no. No m’han pagat del Club Editor. Avui toca això, però va com va, i anirà com anirà).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

four + four =