Aurora Bertrana: Tres presoners. Club Editor Jove. Barcelona, 2007

Que ningú deixi de comprar aquesta novel·la perquè ha estat editada per una col·lecció teòricament dedicada als joves. No és una novel·la per a joves o, més ben dit, no és només una novel·la per a joves. És, en canvi, una novel·la especial per inesperada, diferent, que ens aproxima a un món desconegut i poc tractat:

Aurora Bertrana és també desconeguda i poc tractada, gran dona, escriptora, músic de jazz, injustament oblidada suposo que precisament per ser dona i per no haver ensopegat, com Mercè Rododeda, un Joan Sales disposat a fer-ne un mite literari. Bertrana, filla de Prudenci Bertrana, va casar-se amb un suís i va viure amb ell tres anys a la colònia francesa de Tahití. Allà va escriure Paradisos oceànics, una delícia que fa el mateix efecte que un gelat de maduixa en un dia xafogós d’estiu. Va publicar altres llibres com El Marroc sensual i fanàtic després de visitar aquest altre país i d’investigar-lo a fons. Passo de puntetes per moltes altres coses de la seva vida i la seva obra, i corro amb ella a exiliar-me a Suïssa el 1938, quan el marit es passa al bàndol franquista i ella li diu que si és així ja m’has vist prou.

Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, Aurora Bertrana es trasllada al poble francès d’Étobon com a membre d’una missió humanitària. Allà es troba que la Gestapo, el 1944, ha afusellat tots els homes. I, és clar, només hi queden les dones… i algun sobrevingut o supervivent de la massacre. Però ben pocs.

Tres presoners està basada en això. Els tres són tres presos alemanys, enviats a ajudar els civils en la reconstrucció de la seva vida, que inclou les seves terres, la seva feina, el seu modus vivendi que tenien abans i que la guerra els ha esguerrat del tot. A reconstruir el seu món, en definitiva. A la novel·la hi ha odi, tendresa, rancúnia, admiració, silencis (L’altra novel·la de la Bertrana que parla d’això mateix és Entre dos silencis. Friso per llegir-la). I hi ha històries d’aquelles que se’t fan tan pròximes. Com no podia ser de cap altra manera, tres presoners han de tenir tres finals, i, en aquest cas, són molt diferents, perquè les circumstàncies són ben diverses, i, les persones, encara més. Tot, en aquell llenguatge suau per fora i farcit de realitat per dins, que gasta aquesta escriptora que mereixeria molta més atenció de la que té en aquest país, i això que és tota nostra.

Quina maduresa, la Bertrana. I jo, sense saber-ne res fins ara. Llegint-la, he al·lucinat.