Horror de proximitat

Aquests dies he llegit molts comentaris sobre la nostra preferència per Paris a l’hora d’exclamar-nos de l’horror, deixant més de banda Beirut, Síria o qualsevol altre lloc del món on hi hagi massacres potser més grans ara mateix de què és possible que ni ens n’assabentem. Ara em vénen al cap uns atemptats al Iemen de no fa pas gaire que tampoc no va semblar que ens trasbalsessin gaire, almenys socialment parlant, i això que a aquella pobra gent li plou sobre mullat contínuament i viuen en un terror perpetu per moltes i diverses raons.

Jo no dic que estigui bé la nostra reacció. Però sí que la trobo natural. Repeteixo, no dic que estigui bé o malament, però la trobo natural per dues raons que fan que els atemptats de Paris, per a nosaltres siguin diferents dels altres:

La primera raó és el factor sorpresa: som lluny de la «seu» d’Estat Islàmic, del seu territori. Veiem Síria, Iraq, el Líban i tots els països pròxims molt més fràgils i en un continu estat d’alerta. Uns estan en guerra, els altres gairebé. Hi ha un cert costum de sentir notícies referents a atemptats en aquests llocs que, des del nostre punt de vista tan pacíficament mediterrani, ens sembla que passen cada dia en aquell racó de món (un racó de món que val a dir que és ben gran. Però en el mapa… ja se sap). Sigui com sigui, allà EI hi actua de manera força impune. I a Síria concretament, la festa macabra hi és cada dia.

A París, no hi ha festa macabra cada dia, ni tampoc cada mes, tot i que últimament sembla que almenys dos cops l’any hi hagi d’haver un atemptat d’aquests que posen els pèls de punta. Però tant és, París no és un lloc que relacionem immediatament amb centenars de morts avui en un mercat, demà en una església i demà-passat en una escola. I aquí rau la sorpresa. A Síria, tristament, ja no hi ha sorpresa. Per sort o per desgràcia ens acostumem a tot, i també ens hem acostumat a sentir que avui han mort més de cent civils aquí, que ahir van ser cinquanta i que abans d’ahir van ser tres-cents. És trist però és així. En lloc de sorpresa, hi ha una trista i desgraciada continuïtat que ningú no sap com aturar.

La segona raó, probablement de molt més pes que la primera, és que els atemptats de París són «a casa». L’enemic ens ha entrat a Europa, al nostre terreny, i això ens crea una inseguretat que no podem amagar. I pensem que si li ha tocat a París ens pot tocar a nosaltres en qualsevol moment. I qui diu a nosaltres, diu a les nostres famílies, als nostres amics, al nostre entorn més pròxim. I això se’ns fa molt difícil de resistir. I tot d’una tots som París i el que calgui per fer pinya i fer fora aquests que s’han escolat al nostre territori i que ens fan pànic.

La nostra reacció és egoista del tot. També és molt humana i molt natural. No veig que algú s’hagi de demanar amb estranyesa per què París sí i Beirut o Síria no tant.

Des d’aquí, un prec en silenci per totes les víctimes de la violència del món. Sense oblidar les que no surten als mitjans, que segurament són moltes més que totes les que acabo d’esmentar.

DEP.

torre-eiffel

One thought on “Horror de proximitat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

seven + 2 =