Primavera imprevisible

M’avanço a l’habitual publicació dels dimarts perquè penso que els esdeveniments s’ho valen.

Sóc de les que a aquestes altures de la pel·lícula, volia eleccions. Tot s’havia embrutat, tot s’havia malmès, s’havia acabat un somni simplement perquè s’havien descolorit les esperances. En aquestes circumstàncies, un «sí a mitges» després d’aquell «no tranquil» d’en Baños, em semblava un disbarat polític. Era entrar de ple a les rebaixes, no a les primeres sinó a les segones, en aquelles en què, per molt que remenis, ja no queda res que sigui prou digne.

No sé què ha passat però hi ha hagut un miracle. S’ha assolit un pacte que ha fet reviscolar els colors del que semblava que ja era per llençar. Ara tot és nou: diputats, president, condicions… S’ha trobat la manera de lligar tot el que calia lligar d’una manera diferent i sorprenent: la presidència no recau en cap dels noms que sonaven o que es proposaven; i l’estabilitat parlamentària estarà garantida, o això és el que ha quedat escrit.

primavera1

Ja m’imagino que no sóc l’única que està contenta. Som al mes de gener però no hi ha rebaixes: tot de temporada, tot per estrenar. Fins i tot sembla que faci calor. I això ens aixeca de nou els ànims i ens fa reviure, com si ja fóssim a la primavera, a una primavera que aquesta vegada ens porta cap a un atractiu imprevisible. Ara sí que no ens el podem deixar perdre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

eighteen + eighteen =