– Nico Rost: Goethe en Dachau. Ed. Contraescritura. Barcelona, 2016. Trad. Núria Molines Galarza

Aquest llibre és un luxe. Jo el vaig trobar a la botiga del camp de concentració de Dachau, però també l’hauria pogut trobar aquí, a Catalunya. En aquell moment s’acabava de traduir al castellà, després d’haver estat disponible només en neerlandès i en alemany. Aquesta, doncs, és una de les raons per les quals penso que el llibre és un luxe. L’altra, perquè la traducció i l’edició són d’aquelles tan acurades, tan ben fetes. I la tercera, i sobretot, pel seu contingut, per la seva història.

Després de tant llegir llibres sobre camps de concentració nazis en ficció i en no ficció, aquest em va sorprendre molt. Potser hi ha algun altre exemple que em porti la contrària en el que ara diré (i, si és així, si us plau, expliqueu-me on el puc trobar), però jo juraria que Goethe en Dachau és l’únic testimoni existent que recull un diari, escrit dia a dia en un camp nazi, i amagat per un presoner, el periodista i escriptor neerlandès Nico Rost, que va anar a parar al Lager el juny del 1944 i que s’hi va quedar fins a l’alliberament per part dels nord-americans, el 1945.

El llibre es diu Goethe en Dachau perquè Rost, que va viure a la infermeria del camp, primer com a malalt i després treballant-hi, es va nodrir intel·lectualment dels llibres de la biblioteca del camp. (Sí, hi havia una biblioteca!). En una entrada del 29 de juny, posa les bases de què serà aquest diari:

«Me he pasado el día leyendo el Egmont y me he propuesto que, en la medida de lo possible, voy a dedicarme a estudiar mucha literatura clásica alemana. Sobre todo a Goethe. Quiero empezar a tomar notas sobre lo que leo y sobre lo que pienso. A pesar de que cualquier tipo de diario está tajantemente prohibido, el Oberpfleger (enfermero jefe), el que conocía mi nombre, me ha enseñado un lugar donde puedo ocultar mis papeles»

On s’és vist, això: un diari en un camp nazi!, vaig pensar al·lucinada, de seguida que em vaig adonar de què representava aquesta troballa. I no només això, sinó que, de les coses que passen al camp, ja podeu suposar que horroroses (i més tenint en compte que Rost acaba comptant morts a cabassos cada matí a l’epidèmia de tifus de l’hivern del 1944-45), se’n parla ben poc. Evidentment, hi ha moments en què el periodista no se’n pot estar. Tanmateix, té clar que s’ha d’abstreure per sobreviure, i que només el treball intel·lectual del cervell el pot salvar: «Estoy mucho más tranquilo cuando puedo leer y escribir, lo cierto es que también me ayudará a no estar siempre pensando en mi casa…»

Nico Rost, a través de la magnífica traducció de Núria Molines, ens acosta a un camp nazi d’una manera diferent. Qui també ho havia fet és Imre Kertész, amb el seu Sense destí, en què ens mostra els camps nazis des d’una òptica sorprenentment optimista. Però Kértesz va convertir en ficció, en novel·la, el que va patir. En canvi, la manera original d’enfocar el tema per part de Rost, és el fet de descriure dia a dia les sensacions, les lectures, els nous aprenentatges, les converses amb companys, molts dels quals eren intel·lectuals empresonats com ell. És el fet d’amagar papers, és el fet de llegir. “ ‘¡La vieja Tierra todavía sigue ahí y el cielo aún sobre mí se arquea!’ (…) Mientras siga ahí, como dice Goethe, nada està perdido; mientras tenga un punto de apoyo me pondré de pie con firmeza sobre la tierra, con ambos pies, y con confianza podré aguardar el futuro”, diu.

L’horror s’entreveu en alguns moments a través d’una escletxa entre les cortines literàries que ell utilitza per cobrir el minúscul espai que l’envolta, que és allà on se sent segur. Unes cortines que, amb el pas del temps, esdevenen cada vegada més translúcides, perquè hi ha coses de què finalment no ens podem evadir de cap de les maneres. A banda dels afusellaments, de les morts per tifus o per altres causes no tan “naturals”, faig esment de determinats experiments mèdics que es duien a terme a la infermeria (la Revier), on vivia l’escriptor, i que en algun moment Rost descriu de manera sobtada, com si l’acabés d’encegar una llum, perquè senzillament és impossible obviar-ho.

Tanmateix, la contraportada del llibre, ho diu tot amb dues paraules. S’hi pot llegir simplement, “Me niego”. I a fe que ho aconsegueix.

Stefan Zweig: María Estuardo. Acantilado. Barcelona, 2003. Trad. Carlos Fortea.

Stefan Zweig: María Antonieta. Acantilado. Barcelona, 2012. Trad. Carlos Fortea

Us confesso que, més que l’Stefan Zweig novel·lista, m’agrada l’Stefan Zweig biògraf. Sense embuts, m’encanta. És d’aquells escriptors que, com que coneixen bé la ficció, saben convertir un assaig en una narració plena de sentit, saben com mantenir-hi la tensió i com parlar d’algun personatge històric com si fos el protagonista de la més absorbent de les novel·les. Que ja ho acostuma a ser, eh? Però Zweig se’n surt amb valor afegit, hi posa la cirereta del pastís. Es nota que s’ho passa bé despullant personatges i mostrant-nos a consciència unes vides que realment diríem que són de pel·lícula.

Quan vaig descobrir l’art biogràfic de Zweig, vaig llegir-li unes quantes biografies seguides, entre les quals la de Fouché, Magallanes, Balzac o Montaigne (que l’autor va deixar inacabada abans de suïcidar-se… o no. De moment, deixem-ho en suïcidi). Amb Fouché (l’únic que he trobat en català, per Quaderns Crema, 2011, traduït per Joan Fontcuberta), vaig descobrir un personatge angulós i intrigant que va saber sobreviure a la Revolució Francesa i a Napoleó, que va provocar rius de sang vestint-se de jacobí o de noble segons les conveniències; amb Magallanes, el relat minuciós de la vida d’un descobridor (i dels seus seguidors) a dintre d’un vaixell que era com un polvorí a punt d’esclatar per les tensions humanes, i que, en alguns moments sembla més aviat El vaixell fantasma de Poe, arrossegant cadàvers per l’aigua. Amb Balzac, una vida convulsa com només la podia tenir ell, que ens va deixar un gran llegat literari.

Però deixo els homes per centrar-me en les dones: en Maria Antonieta i en Maria Stuart. Malgrat que viuen en dos segles diferents, les dues tenen alguns punts en comú: per exemple, que totes dues són reines vingudes de fora (encara que Maria Stuart fos escocesa, s’havia criat a França), que les dues són molt reines (vull dir que s’ho creuen, i no abandonen ni abdiquen en cap moment) i que les dues moren amb el cap tallat. En això, Maria Antonieta té un avantatge sobre la Stuart, i és que la guillotina “humanitària” ja s’havia inventat. Per tant, zas, amb un tres i no res se’n va anar a l’altre barri; Amb Maria Stuart, en canvi, van caldre un parell de cops de destral. Segons Zweig, el cap va quedar penjant, va acabar rodolant, va saltar la perruca i se li van veure a sota els cabells blancs… En fi, que l’execució no va ser un model ni d’eficàcia ni de pulcritud ni de res. Un desastre.

Més enllà de la mort, que les dues afronten amb el cap ben alt (fins que no els hi tallen), jo diria que la seva evolució vital fa dos camins del tot contraris: Maria Antonieta, l’austríaca ingènua, frívola i irresponsable que casen als catorze anys amb el futur rei de França, esdevindrà, els últims temps, el puntal de l’Ancien régime que s’enfonsa, el cervell de la resistència a palau quan aprèn a estimar la seva família i, sobretot, el seu gran amor, el suec Hans Axel von Fersen; Maria Stuart fa a l’inrevés: una dona culta, d’educació molt sòlida i amb una gran intel·ligència, ho perd tot perquè s’enamora del comte de Borthwell, i això l’abocarà a la catàstrofe personal i nacional.

La Stuart de Zweig no és la de Friedrich Schiller, que quedi clar. La meravellosa obra de teatre de l’alemany presenta una especulació sobre el que hauria pogut passar: l’enfrontament entre dues reines, l’escocesa i l’anglesa (Elisabet I), uns tu a tu que dramàticament valen un imperi. Uns vis-à-vis que realment no van existir, perquè Elisabet i la seva cosina no es van arribar a veure mai. La Stuart schilleriana també és una dona que desperta les simpaties del públic perquè ho aguanta tot pel seu poble, i perquè és la feble però tan valenta, en un evident desequilibri de forces; la que biografia Zweig, en canvi, no sent en cap moment un amor patriòtic per Escòcia, només per la corona i, en tot cas, pel catolicisme. Explica l’austríac que als reis en general tant els era París com Edimburg com Roma en qüestió de sentiments. Encara no havia arribat l’època d’estimar (o de fingir-ho) desesperadament una pàtria. La Stuart de Zweig porta un vestit històric de llums i ombres, de moltes ombres. Ara, que ni la millor sèrie de sobretaula de TV3 podria acostar-se ni de lluny al sarau i als embolics entre els lords escocesos al segle XVI, que eren quatre gats i, a sobre, mal avinguts. La història de Maria Stuart, tal i com la relata Zweig, és farcida d’amor i odi, d’aventures, d’assassinats, de persecucions per terra i per mar. Sembla el Lecturas de l’època.

Maria Antonieta, de moment, fa el que pot. A l’inrevés de la Stuart, es veu reclosa en un palau, el de Versalles, en què s’aïlla de tot. Que és la reina que no coneix el seu poble, ja ho sabem. I, segons Zweig, no va ser ella el detonant la Revolució Francesa, és clar que no, però possiblement amb una reacció intel·ligent i ben mesurada l’hauria pogut frenar. Tanmateix, va cometre l’error de continuar-se aïllant quan les coses es van tòrcer. I així, fent saltirons d’error en error, va arribar al patíbul. Maria Antonieta es casa amb un nen que no sap fer feliç la seva dona fins que el seu cunyat austríac no li explica que s’ha de fer operar la fimosi. Tampoc és que llavors la reina fos gaire feliç, perquè Lluís XVI li importava sexualment tres raves. Però ella li va dictar la política en moltes ocasions, i se’l va estimar, així com als seus fills. A última hora, va rebre una estocada precisament des de la part que més estimava (… que no us explico per no aixafar-vos la guitarra). Maria Antonieta es va tancar a Versalles a fer teatre en el sentit literal i en el figurat, mentre, a fora, hi havia un daltabaix. I quan finalment va treure el cap a l’exterior, es va trobar les ruïnes del seu món que no li van agradar gens. Com el Segismundo de La vida es sueño, es va tornar a tancar a dins i va aguantar el que va aguantar. És clar que després, tot d’una, va haver de reaccionar sisplau per força i convertir-se en una dona de les de veritat. Fersen la va ajudar. Però a la guillotina hi va anar tota sola.

María Estuardo i Maria Antonieta són un parell de caramels d’aquells que vas llepant i vols que no s’acabin mai. No us els perdeu. I, quan acabeu, empreneu-la amb els homes biografiats. Stefan Zweig és una mina d’or que no defrauda.

… nou llibre: Jardí a l’obaga, editat per Proa.

La contraportada diu això:

“Els Torralba són una família barcelonina que als anys trenta es fan una casa amb jardí al poble de la Carena. L’Aniol, el seu masover, ens explica la història d’aquesta família i la seva pròpia, des d’aleshores fins avui dia. Les relacions entre una família amb diners i una família d’humils masovers no sempre haurà estat fàcil. I menys si hi ha hagut pel mig una història d’amor truncada i secreta. Tot i l’harmonia aparent i l’adaptació a uns temps canviants, el lector anirà trobant indicis inquietants, punts d’alarma, i no podrà fer altra cosa que imaginar fets terribles que contrastaran terriblement amb l’estampa idíl·lica que un passejant podria tenir de la Carena.”

Llegeix mes →

M’avanço a l’habitual publicació dels dimarts perquè penso que els esdeveniments s’ho valen.

Sóc de les que a aquestes altures de la pel·lícula, volia eleccions. Tot s’havia embrutat, tot s’havia malmès, s’havia acabat un somni simplement perquè s’havien descolorit les esperances. En aquestes circumstàncies, un «sí a mitges» després d’aquell «no tranquil» d’en Baños, em semblava un disbarat polític. Era entrar de ple a les rebaixes, no a les primeres sinó a les segones, en aquelles en què, per molt que remenis, ja no queda res que sigui prou digne. Llegeix mes →

Hi ha notícies de morts que, sense ser de casa en el sentit estricte de l’expressió, t’esquerden el món. És el cas de la del músic Jordi Colomer i Soler que va morir la setmana passada. En Jordi era director de la Camerart-Orquestra del Maresme, flautista de bec, oboista, i un perfeccionista militant que no en deixava passar ni mitja quan actuaves amb ell en un escenari. Ho sé perquè vaig tenir-lo de professor de flauta i de director d’un conjunt d’aquests instruments pels voltants dels meus vint anys. I també perquè des d’aleshores, durant tots aquests anys, cada vegada que l’he anat a sentir a algun concert, hi fes el que hi fes, n’he sortint pensant, Déu meu, quanta qualitat. Llegeix mes →

Fan campanyes per conscienciar-nos de reciclar tot el paper que puguem. Envien correus electrònics amb un bonic missatge sota el segell institucional que insta a no imprimir el que no sigui estrictament necessari. El missatge de no malgastar paper ens el trobem a tot arreu. Els que treballem en empreses públiques (suposo que a les privades també passa) tenim un control estricte sobre el paper que gastem. Cada paper imprès ens diuen que és una branqueta menys d’un d’arbre, i, al final, cada paper que no reciclem com s’hauria de reciclar ens arriba a fer mal a l’ànima gràcies als inputs que ens plouen de les institucions.

Llegeix mes →

Fa deu dies vaig tenir el privilegi de ser una de les convidades a un sopar a Roma amb escriptors, periodistes, pintors i gent del món de la faràndula. En el sopar es va parlar una mica de tot i els romans ens van explicar als catalans que estaven començant a preparar una obra de teatre sobre textos de Ramon Llull atès que el 2016 és l’any Llull.

Llegeix mes →