Cartes

Recupero aquest espai, després de tant de temps de silenci, amb la intenció de parlar de llibres, de recomanar-los. No de tots i no per a tots: Només dels que s’han convertit en el rastre d’algú que ja no hi és, d’algú desaparegut que un dia els va crear amb la intenció de commoure’ns, després d’haver-se commogut ell (o ella) escrivint-los; I només per a aquells a qui els puguin commoure. Perquè no tots els llibres són per a tothom. Ni molt menys.

Escric aquí amb l’emoció de saber que les lletres ens sobreviuen, i que el temps, el millor crític, acaba separant el gra de la palla per guardar-nos només el que ens pot servir per a alguna cosa. Potser per estimar una mica més els clàssics. I, segurament, per viure.

Us parlo avui de tres llibres de cartes relacionats estretament els uns amb els altres. Entrellaçats:

Mercè Rodoreda, Joan Sales: Cartes Completes (1960-1983) Edició a cura de Montserrat Casals. Club Editor 2008.

Màrius Torres, Mercè Figueras: Cartes a Mahalta. Club Editor 2017

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres. Club Editor, 1976 (Reeditat el 2014, a cura de Montserrat Casals)

Aquests tres llibres, no només comparteixen editorial, el Club Editor que va crear Joan Sales, sinó també persones relacionades entre elles d’una manera molt especial. Potser podríem dir que la que es fa d’alguna manera protagonista a tots tres llibres, és Joan Sales, encara que a les Cartes a Mahalta sigui només perquè els dos que escriuen, el citen contínuament.

Entrem en matèria:

El poeta Màrius Torres ingressa al sanatori de Puig d’Olena abans de la guerra, malalt de tuberculosi, on morirà el 1942. Allà coneix Mercè Figueras i també altres persones joves (la malaltia afectava normalment gent jove). Tots plegats es mouran en un ambient que recorda el que el personatge de ficció Hans Castorp troba a La muntanya màgica de Thomas Mann, al sanatori dels Alps suïssos. I què es pot fer en un sanatori on s’han de passar temporades llargues si us plau per força? Jo m’imagino tota aquesta colla asseguts als grans finestrals de l’establiment conversant de temes diversos, tot fumant (sí, sí, fumant! Llavors fumaven metges i pacients sense manies a les estones de lleure): potser de llibres, de la vida, de les coneixences, de filosofia. Poc de la malaltia, poc de política, d’una guerra que se’ls va llançar al damunt, d’unes represàlies a les quals “els vençuts” van sobreviure com van poder.

I què feien, quan s’havien d’estar dies i dies aïllats a les seves habitacions? No hi havia televisió, no hi havia internet. Però sí paper i bolígraf. I bé, doncs, s’escrivien parlant del mateix de què parlaven als finestrals, continuaven les converses que havien deixat a mitges, n’encetaven de noves. És el que fan Màrius Torres i Mercè Figueras, a través d’infermeres que els feien de correus de bon grat. Una situació que ara ens resulta insòlita o estranya, que ara arreglaríem amb un e-mail o amb les xarxes socials. Les cartes entre Torres i Figueres desprenen una mena d’embruix estrany, de malenconia de vegades, d’alegria les altres, de contenció. Penseu que al sanatori estava prohibit tocar-se gaire per qüestions de salut. I em sembla que a ells ja els hauria agradat fer-ho a consciència.

Parlen també d’amics de fora que els visiten amb freqüència. Un d’aquests és Joan Sales. Tots plegats, amb Sales i la seva dona, la Nuri, passen diumenges (dia de visita oficial) inoblidables.

I no ens enganyem: Les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, haurien de dir-se Cartes a Mercè Figueres. Ja n’hi ha, ja, d’adreçades a ell. Però gairebé totes són per a la Mercè. Si no m’erro, Sales va intitular el llibre Cartes a Màrius Torres perquè el nom del poeta l’ajudés a vendre. De fet, a la part final del llibre, hi inclou alguns dels seus (exquisits) poemes.

El gènere epistolar era el fort de Sales. S’hi esplaiava a consciència, ho explicava tot. I tot és tot. Segurament volia ser els ulls i les orelles dels malalts de Puig d’Olena al món, al seu món, al de la Catalunya tan maltractada durant la guerra. Tant, que gràcies a aquestes cartes, podem seguir amb tot detall els fets ocorreguts a Barcelona durant bona part de la guerra civil. I també els ocorreguts al front, i a l’exili. El detall de Sales de vegades fa esfereir perquè és punyent i realista com la vida mateixa. Hi ha un contrast brutal i fins i tot feridor entre el món que descriu ell i la bombolla puigdoleniana. Un contrast que, en els temps que vivim, segons com, pot arribar a fer mal perquè hi ha històries que es repeteixen massa.

I, llegits tots dos llibres, i posats a fer especulacions, jo diria (i perdoneu el côté coeur que, com a novel·lista, em crida l’atenció) que tots eren molt amics, però que Màrius Torres i Mercè Figueras eren alguna cosa més l’un per l’altre. I que Joan Sales era el tercer en discòrdia. Que pretenia ser també alguna cosa més per a Mercè Figueras, vaja, però que ella tenia els ulls posats en el poeta. Una mena de triangle amorosament contingut per la intel·lectualitat. Tot plegat, una delícia.

I ara entra en escena Mercè Rodoreda. El 1960 no li van donar el premi Sant Jordi amb la seva Colometa, que després seria La plaça del diamant. Joan Fuster, membre del jurat, escriu a Sales i l’insta a que llegeixi la novel·la. I aquest és el punt de partida de la correspondència entre l’editor i l’escriptora; amb un «Distingida senyora» que anirà derivant cap a l’»Estimada amiga» que encapçalava gairebé totes les seves cartes a Rodoreda. Les cartes se succeeixen des de les èpoques grises del franquisme dels seixantes, fins a ben bé la mort de l’escriptora, a l’abril del 1983. Joan Sales morirà el mateix any, al novembre. Aquí no hi ha intents de seducció. Aquí hi ha estira-i-arronses entre autora i editor (alguns de força divertits), però també cops de mà entre amics, confessions, comentaris sobre política, sobre el món de la cultura (sovint de manera no gaire caritativa), sobre les persones pròximes, vives i mortes. Ara s’allunyaran i ara s’aproximaran més. Tossut un, tossuda l’altra, es tiraran els plats pel cap i l’endemà es diran coses tendres; amb la Nuri sempre com a personatge el·líptic però ben present i formant part ben activa d’aquest curiós trio d’amics que treballen en una feina que els apassiona. I, mentre La plaça del diamant i tot el que vindrà després anirà creixent i creixent fins a límits insospitats, a ells els canviaran la vida, el món, el país, així que morirà la dictadura. I es trobaran, quan ja gairebé arriben a la setantena tots dos, amb una Catalunya nova de trinca que, en bona manera, els escandalitza, a ells, que havien lluitat tant per la cultura i per la llengua. Però és que el que s’esdevé a la Transició, potser no és el que ben bé el que s’esperaven.

Advertiment: són mil fulls. Però mil fulls de vida. Qui s’hi submergeixi tindrà premi.

Els tres llibres constitueixen una mena de trilogia molt a tenir en compte. Us ha d’agradar el gènere epistolar, això és veritat. Però, si és així, en gaudireu, no falla.

(I, per cert, no. No m’han pagat del Club Editor. Avui toca això, però va com va, i anirà com anirà).

Gràcies

  P1070368

(Foto J. Puerto)

Quan publiques un llibre, vius un compte enrere frenètic que s’acaba el dia de la presentació a Barcelona (ei, tamporalment, que després vénen totes les altres…). No sé què els passa als altres escriptors, però a mi em passa que em sembla que res no sortirà res bé, em sembla que tot està per fer, que el més calent és a l’aigüera, que no hi ha res que rutlli com ha de rutllar.

Llegeix mes

Amor a la muntanya

FullSizeRender

Se’m fa estrany no haver parlat encara directament de la muntanya en cap dels meus posts. De la muntanya que adoro. Quan era petita i vivia lluny, m’hi duien els meus pares. També a fer esquí alpí (que no m’ha agradat mai gaire). Des que visc a Catalunya, ser a Cantonigròs ja és ser a la muntanya. Si no fos per raons de feina, ja m’hi quedaria sempre. Quinze dies sense poder-hi anar, per a mi és un compte enrere frenètic per aconseguir-ho de nou. Dir que hi estic enganxada, és poc. Llegeix mes

Ha nascut el meu…

… nou llibre: Jardí a l’obaga, editat per Proa.

Jardí a l'obaga

La contraportada diu això:

“Els Torralba són una família barcelonina que als anys trenta es fan una casa amb jardí al poble de la Carena. L’Aniol, el seu masover, ens explica la història d’aquesta família i la seva pròpia, des d’aleshores fins avui dia. Les relacions entre una família amb diners i una família d’humils masovers no sempre haurà estat fàcil. I menys si hi ha hagut pel mig una història d’amor truncada i secreta. Tot i l’harmonia aparent i l’adaptació a uns temps canviants, el lector anirà trobant indicis inquietants, punts d’alarma, i no podrà fer altra cosa que imaginar fets terribles que contrastaran terriblement amb l’estampa idíl·lica que un passejant podria tenir de la Carena.”

Llegeix mes

Primavera imprevisible

M’avanço a l’habitual publicació dels dimarts perquè penso que els esdeveniments s’ho valen.

Sóc de les que a aquestes altures de la pel·lícula, volia eleccions. Tot s’havia embrutat, tot s’havia malmès, s’havia acabat un somni simplement perquè s’havien descolorit les esperances. En aquestes circumstàncies, un «sí a mitges» després d’aquell «no tranquil» d’en Baños, em semblava un disbarat polític. Era entrar de ple a les rebaixes, no a les primeres sinó a les segones, en aquelles en què, per molt que remenis, ja no queda res que sigui prou digne. Llegeix mes

Jordi Colomer, adéu a un tros de món

Hi ha notícies de morts que, sense ser de casa en el sentit estricte de l’expressió, t’esquerden el món. És el cas de la del músic Jordi Colomer i Soler que va morir la setmana passada. En Jordi era director de la Camerart-Orquestra del Maresme, flautista de bec, oboista, i un perfeccionista militant que no en deixava passar ni mitja quan actuaves amb ell en un escenari. Ho sé perquè vaig tenir-lo de professor de flauta i de director d’un conjunt d’aquests instruments pels voltants dels meus vint anys. I també perquè des d’aleshores, durant tots aquests anys, cada vegada que l’he anat a sentir a algun concert, hi fes el que hi fes, n’he sortint pensant, Déu meu, quanta qualitat. Llegeix mes

El paper dels polítics

Fan campanyes per conscienciar-nos de reciclar tot el paper que puguem. Envien correus electrònics amb un bonic missatge sota el segell institucional que insta a no imprimir el que no sigui estrictament necessari. El missatge de no malgastar paper ens el trobem a tot arreu. Els que treballem en empreses públiques (suposo que a les privades també passa) tenim un control estricte sobre el paper que gastem. Cada paper imprès ens diuen que és una branqueta menys d’un d’arbre, i, al final, cada paper que no reciclem com s’hauria de reciclar ens arriba a fer mal a l’ànima gràcies als inputs que ens plouen de les institucions.

Llegeix mes

Llull a Espanya

Fa deu dies vaig tenir el privilegi de ser una de les convidades a un sopar a Roma amb escriptors, periodistes, pintors i gent del món de la faràndula. En el sopar es va parlar una mica de tot i els romans ens van explicar als catalans que estaven començant a preparar una obra de teatre sobre textos de Ramon Llull atès que el 2016 és l’any Llull.

Llegeix mes

Gómez i Fontanella, dos descobriments

Hi ha llibres que et cauen a les mans tot d’una i et descobreixen personatges d’aquells que et marquen profundament. Jo en tinc dos: un del 2014 i un d’acabat de sortir del forn.

Començo amb el del 2014 que crec que, encara que sigui ara, mereix que se’n faci esment. És un llibre d’una edició preciosa de la Biblioteca Valenciana, de tapa dura, un espistolari amb edició, estudi i notes del filòleg Josep Daniel Climent. Les cartes són entre dos germanastres: Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Emili Gomez Nadal. Confesso que jo no sabia qui eren. I bé, Josep Daniel Climent (que, per cert, acaba de treure un altre llibre sobre l’obra periodística d’Enric Valor… aquest sí que sé qui és), m’ho va deixar ben clar i, a més, m’hi va apassionar. De vegades, els catalans ens oblidem de les persones que han lluitat per la nostra llengua perquè vénen d’altres punts dels Països Catalans. És el cas de Nicolau Primitiu, autor d’estudis i investigacions sobre llengua, folklore i arqueologia, i del seu germà per part de pare, Emili, doctor en Història, professor universitari, activista cultural i columnista habitual a publicacions com Acció valenciana o El camí. Llegeix mes

El cognom del marit

Des de sempre m’ha resultat curiós que, a pràcticament tot el món occidental, la dona perdi el seu cognom quan es casa amb un home, excepte a l’estat espanyol. Recordo que, quan jo era jove, en un viatge a Suïssa d’un cor on cantàvem uns quants de la meva família (entre els quals els meus pares), ens van distribuir per cases. Tenien el llistat dels integrants del cor i, la família on jo vaig anar a raure, a l’hora de sopar em van demanar una mica tallats, com era que els meus pares, amb tants fills (som 8 germans) no estaven casats. Que ho trobaven estrany a la seva edat i en les circumstàncies espanyoles (Érem en plena transició democràtica). Vaig replicar estranyada que els meus pares sí que estaven casats i pel ritus catòlic. Ells llavors ens van ensenyar el llistat amb els noms dels meus pares, un que es deia Busquets, i l’altra, Oliu. Llavors hi vaig caure i em vaig posar a riure. Els vaig haver d’explicar que a casa nostra ningú no perd el cognom quan es casa. I es van quedar al·lucinats. Llegeix mes