Horror de proximitat

Aquests dies he llegit molts comentaris sobre la nostra preferència per Paris a l’hora d’exclamar-nos de l’horror, deixant més de banda Beirut, Síria o qualsevol altre lloc del món on hi hagi massacres potser més grans ara mateix de què és possible que ni ens n’assabentem. Ara em vénen al cap uns atemptats al Iemen de no fa pas gaire que tampoc no va semblar que ens trasbalsessin gaire, almenys socialment parlant, i això que a aquella pobra gent li plou sobre mullat contínuament i viuen en un terror perpetu per moltes i diverses raons.

Llegeix mes

Merlí, l’encantador

La meva amiga navarresa M. segueix la sèrie «Merlí» des que jo la vaig advertir que existia. Com que és professora de filosofia, vaig pensar que li faria gràcia; com que també és professora de francès i d’anglès, vaig creure que el català no li resultaria cap mur inexpugnable. A més, recuperat després de l’emissió pel portal de la CCMA, es pot tirar endavant i endarrere tantes vegades com es vulgui (Evidentment, a ella no li arriba TV3).

Llegeix mes

I els pollancres del Turó Park?

Al Turó Park de Barcelona, un dels parcs més bonics de la ciutat, hi ha un estany ovalat que fins fa poc estava flanquejat per uns pollancres que s’inclinaven sobre l’aigua i que contribuïen a que aquell fos un dels espais més espectaculars de l’indret i, per extensió, de la ciutat. Jo hi anava a veure-hi passar les quatre estacions que, en els pollancres, ensenyaven els seus colors més atractius a qui els volia contemplar. Fins i tot en una de les meves novel·les aquest estany té un pes important.

Llegeix mes

Qui és Sèneca?

Els joves, avui, col·leccionen màsters, postgraus i no sé quin títol d’anglès que els cal si volen accedir a qualsevol lloc de treball. Els currículums presentats a les empreses per obtenir la primera feina, semblen una competició de titulacions. Però, és clar, moltes d’aquestes persones no aconsegueixen el que volen i acaben fent de cambrers eventuals per quatre duros, o simplement al carrer: no hi ha feina per a tothom. Llegeix mes

La llengua depèn de nosaltres

He defensat públicament que crec que en una Catalunya independent el castellà ha de ser llengua cooficial. Però no hem d’oblidar mai que el castellà és la segona llengua més parlada al món i que, per tant, no s’extingirà tan fàcilment. En canvi, el català, si no el parlem nosaltres, no el parlarà ningú. O sigui que l’hauríem de defensar. I, més enllà de lleis que el protegeixin, nosaltres hi hem de posar de la nostra banda, molt més del que ho fem ara, perquè de vegades sembla que tinguem més complex de parlar una llengua «inferior» que els nostres avantpassats de la Renaixença. Llegeix mes

Aquesta setmana, declara tot un poble

Aquesta setmana no declaren tres persones. Declara tot un poble. Són els nostres representants i, per tant, hem de sentir-nos tots davant del jutge explicant per què vam posar les urnes, per què vam voler votar. De la mateixa manera, fa 75 anys van afusellar tot un poble en una sola persona. «A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble», deia Espriu. Jo hi afegiria, «i, quan mor el que ens representa, morim tots». Llegeix mes

Sabates i persones

M’agraden les sabates, molt, i, quan vaig pel carrer, en lloc de mirar cares i caps, sovint miro peus. I en aquest temps encara més perquè ara és quan hi ha una barreja sorprenent de tipus de calçat. Normalment, les sabates diuen molt de la persona que les porta -tant com les mans si t’hi estàs comunicant en distància curta-, i aquest temps d’ara precisament ens ofereix la possibilitat de conèixer-ne algun detall més, sobretot en les dones.

Llegeix mes

Diumenge de tisana

adelgazar-con-la-tila1

Suposo que, amb aquest títol, ja sabeu que us parlo de diumenge que ve. I dic que serà de tisana per no parlar de medicaments. O de drogues il·legals. Diumenge traurem tot el que tinguem a l’armari, des de la til·la o l’herba de Sant Joan, fins als tranxiliums, els vàliums, el whiski o el conyac. Els que en tinguin, segur que també es faran un porret. Ja no parlo de coses pitjors. Tampoc no sé si cal jugar-s’hi el físic, però estic segura que Catalunya sencera, pensi el que pensi, tindrà alguna cosa a prop que l’ajudi a tranquil·litzar uns nervis intranquil·litzables. Voleu una cosa que ens uneixi els del sí i els del no? Doncs això: diumenge que ve, les herbes i les drogues, en el sentit més ampli de la paraula.

Llegeix mes