No sé què passarà el 27S i no sé què passarà més endavant. Vull pensar que ens en sortirem després d’un bellugueig més o menys intens en aquest mar inestable i traïdor que és la política, i aquesta mena de Fisterra on ens adrecem i on un dia s’haurà de fer un salt que tothom ens promet que no serà al buit.
Però avui no vull parlar del nostre futur sinó del que diran de nosaltres, els catalans, els sociòlegs de tot el món d’aquí a cinquanta o cent anys. Em sembla que no ens fem a la idea del que ha representat el que hem aconseguit fer aquests darrers quatre anys l’11 de setembre, encapçalats per la infatigable ANC. Em fa l’efecte que nosaltres mateixos, d’aquí a molts anys, ens tornarem a sorprendre mirant les fotos d’aquells moments i potser pensarem que no era tant, que algú hi va posar uns tocs de photoshop (encara no ho han dit, a Madrid, això? M’estranya!).
Recordem el 2012. No ens ho esperàvem ni nosaltres ni ningú. Se suposava que érem en una manifestació de Barcelona que havia d’avançar. Va ser impossible. Ens vam quedar tots clavats on érem. Ja no parlo de xifres perquè, un cop se supera el milió, crec que té poca importància: on, si no és a Catalunya, es mesuren les manifestacions sempre per milions?
Passem al 2013. L’ANC emula la via Bàltica i ens fa fer una cadena que ens enllaça tots, del Nord fins al Sud. Tants quilòmetres, tanta gent… La pell de gallina…. A Barcelona, la via difuminada enmig d’una altra manifestació també d’aquelles que no permeten ni un sol moviment. Gegantina, vaja. Qui diantre és capaç de fer això si no els catalans? Qui pot superar l’insuperable i fer passar una mena de corrent elèctric des del Pertús fins a tocar de Vinaròs a través de les mans enllaçades de tot un poble?
I hi ha el 2014. La V de victòria. Hi ha la Diagonal i la Gran Via decorades amb una impressionant senyera que sembla que no té fi. Pel carrer Numància (jo hi visc) tot el dia pugen samarretes grogues i vermelles des de l’estacio de Sants, provinents de tota Catalunya. A mi se m’escapen les llàgrimes mirant-ho pel balcó. I no sé si us va passar als que hi éreu, però, des dels intents d’organitzar-se amb la samarreta groga o vermella a peu de carrer semblava que allò era un orgue de grills i que no s’hauria de veure bé per enlloc. I després… adonar-se del resultat era realment increïble (I feia venir més llàgrimes).
I aquest any hi ha hagut la Via Lliure. Amb sorpresa hem vist com la Meridiana es tintava de colors gràcies a nosaltres mateixos, a tots els que hi érem, o sigui, molts (em nego a entrar en l’habitual guerra de xifres). Ja anem de dret cap a la República Catalana. Com dic, no sé què passarà, però sí que pujaria de peus que, d’aquí a molts anys, els sociòlegs ens posaran d’exemple. I aquest pas decisiu de la nostra història marcarà una època i sortirem als llibres com els precursors de les grans mobilitzacions espectaculars, organitzades al detall i dutes a terme de manera impecable. Seran mobilitzacions «a la catalana».
De moment… orgullosa del que fem, del que sentim, del que hem aconseguit fins ara. Comença a ser hora de recollir el premi. Em penso que ens el mereixem.