M’hi nego

Nico Rost: Goethe en Dachau. Ed. Contraescritura. Barcelona, 2016. Trad. Núria Molines Galarza

Aquest llibre és un luxe. Jo el vaig trobar a la botiga del camp de concentració de Dachau, però també l’hauria pogut trobar aquí, a Catalunya. En aquell moment s’acabava de traduir al castellà, després d’haver estat disponible només en neerlandès i en alemany. Aquesta, doncs, és una de les raons per les quals penso que el llibre és un luxe. L’altra, perquè la traducció i l’edició són d’aquelles tan acurades, tan ben fetes. I la tercera, i sobretot, pel seu contingut, per la seva història.

Després de tant llegir llibres sobre camps de concentració nazis en ficció i en no ficció, aquest em va sorprendre molt. Potser hi ha algun altre exemple que em porti la contrària en el que ara diré (i, si és així, si us plau, expliqueu-me on el puc trobar), però jo juraria que Goethe en Dachau és l’únic testimoni existent que recull un diari, escrit dia a dia en un camp nazi, i amagat per un presoner, el periodista i escriptor neerlandès Nico Rost, que va anar a parar al Lager el juny del 1944 i que s’hi va quedar fins a l’alliberament per part dels nord-americans, el 1945.

El llibre es diu Goethe en Dachau perquè Rost, que va viure a la infermeria del camp, primer com a malalt i després treballant-hi, es va nodrir intel·lectualment dels llibres de la biblioteca del camp. (Sí, hi havia una biblioteca!). En una entrada del 29 de juny, posa les bases de què serà aquest diari:

«Me he pasado el día leyendo el Egmont y me he propuesto que, en la medida de lo possible, voy a dedicarme a estudiar mucha literatura clásica alemana. Sobre todo a Goethe. Quiero empezar a tomar notas sobre lo que leo y sobre lo que pienso. A pesar de que cualquier tipo de diario está tajantemente prohibido, el Oberpfleger (enfermero jefe), el que conocía mi nombre, me ha enseñado un lugar donde puedo ocultar mis papeles»

On s’és vist, això: un diari en un camp nazi!, vaig pensar al·lucinada, de seguida que em vaig adonar de què representava aquesta troballa. I no només això, sinó que, de les coses que passen al camp, ja podeu suposar que horroroses (i més tenint en compte que Rost acaba comptant morts a cabassos cada matí a l’epidèmia de tifus de l’hivern del 1944-45), se’n parla ben poc. Evidentment, hi ha moments en què el periodista no se’n pot estar. Tanmateix, té clar que s’ha d’abstreure per sobreviure, i que només el treball intel·lectual del cervell el pot salvar: «Estoy mucho más tranquilo cuando puedo leer y escribir, lo cierto es que también me ayudará a no estar siempre pensando en mi casa…»

Nico Rost, a través de la magnífica traducció de Núria Molines, ens acosta a un camp nazi d’una manera diferent. Qui també ho havia fet és Imre Kertész, amb el seu Sense destí, en què ens mostra els camps nazis des d’una òptica sorprenentment optimista. Però Kértesz va convertir en ficció, en novel·la, el que va patir. En canvi, la manera original d’enfocar el tema per part de Rost, és el fet de descriure dia a dia les sensacions, les lectures, els nous aprenentatges, les converses amb companys, molts dels quals eren intel·lectuals empresonats com ell. És el fet d’amagar papers, és el fet de llegir. “ ‘¡La vieja Tierra todavía sigue ahí y el cielo aún sobre mí se arquea!’ (…) Mientras siga ahí, como dice Goethe, nada està perdido; mientras tenga un punto de apoyo me pondré de pie con firmeza sobre la tierra, con ambos pies, y con confiança podré aguardar el futuro”, diu.

L’horror s’entreveu en alguns moments a través d’una escletxa entre les cortines literàries que ell utilitza per cobrir el minúscul espai que l’envolta, que és allà on se sent segur. Unes cortines que, amb el pas del temps, esdevenen cada vegada més translúcides, perquè hi ha coses de què finalment no ens podem evadir de cap de les maneres. A banda dels afusellaments, de les morts per tifus o per altres causes no tan “naturals”, faig esment de determinats experiments mèdics que es duien a terme a la infermeria (la Revier), on vivia l’escriptor, i que en algun moment Rost descriu de manera sobtada, com si l’acabés d’encegar una llum, perquè senzillament és impossible obviar-ho.

Tanmateix, la contraportada del llibre, ho diu tot amb dues paraules. S’hi pot llegir simplement, “Me niego”. I a fe que ho aconsegueix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

eight − one =