L’encant cruel de Suite Francesa

  • Irène Némirovsky. Suite francesa. La Magrana. Barcelona 2012. Trad: Anna Casassas.

 

Tot i llegir normalment la literatura francesa en la llengua original, em va caure a les mans la traducció d’Anna Casassas al català d’aquest llibre. I, quan et cau a les mans una traducció esplèndida d’un llibre extraordinari, t’oblides de tota la resta.

Suite francesa, guanyadora del premi Renaudot el 2004, és una de les millors novel·les que he llegit a la vida. Una novel·la que no té ni final, perquè l’autora no va ser a temps d’acabar-la. La van detenir el 1942 i la van enviar a Auschwitz, d’on no va tornar. El llibre és una gran obra literària. Però no sabria dir si és més interessant el que Némirovsky narra o la història d’ella mateixa i del seu llibre. Perquè el pròleg explica la més sorprenent de les aventures.

Irène Némirovsky era una ucraïnesa d’origen jueu, i francesa per adopció. Pertanyent a l’alta burgesia, la família va haver de fugir de Rússia l’any 1917. Però llavors l’escriptora ja feia molt de temps que ho passava malament: el seu pare no hi era mai i la seva mare simplement no volia saber res d’ella perquè vivia pendent de festes i d’amants. Això sí, Irène tenia institutrius i mestres que la van educar comme il faut en una nena de la seva categoria social.

Serà a França on Némirovsky, ja gran, triomfarà com a escriptora, es casarà i tindrà dues filles que decideix educar en el catolicisme. I, quan semblava que arribava la pau, els nazis entren a París. Némirovsky i el seu marit Michel Epstein, també jueu, així com les nenes, estan en perill. La família es trasllada a Issy-l’Evêque, que és on l’escriptora escriurà Suite francesa. Fins que, un bon dia del 1942, la detindran i l’enviaran a Auschwitz. El seu marit acabarà igual. Una institutriu s’ocuparà de les seves filles que, com en una pel·lícula d’època, viuran amagades en convents de monges, coves i soterranis durant els anys d’ocupació. Les nenes, Denise i Élisabeth, just abans de marxar, van estirar la carpeta de treball de la seva mare. A dintre hi havia Suite Francesa que, per aquesta raó, es va salvar. Els detalls de tota aquesta història i de com es va acabar, estan molt explicats al pròleg i em penso que us deixaran amb la boca oberta. I, si no fos perquè Irène Némirovsky escriu tan bé, possiblement tindria tant de valor aquest pròleg com la novel·la en sí.

Però Némirovsky escriu com els àngels… i Casassas tradueix com els àngels. De la seva novel·la hi ha dues parts completes (“Tempesta de juny” i “Dolce”) i uns annexos on l’autora havia escrit les notes que li feien falta per continuar amb la tercera part.

Némirovsky pretenia fer una successió de quadres plàstics de la invasió alemanya de França per donar una idea de com havia afectat això al seu país. Contra el que es pugui pensar, no hi ha jueus a Suite Francesa. És realment sorprenent que el “problema jueu” no aparegui enlloc més que en alguna citació com de passada. Potser se’n va voler allunyar per escriure amb més llibertat o objectivitat perquè el que volia retratar eren les persones, els conflictes humans, les relacions difícils, complicades, addictives, sensuals, afectives.

Aixi, a “Tempesta de juny”, l’autora retrata la caòtica fugida de París amb l’aproximació i entrada dels alemanys a la ciutat. És una fugida com tantes altres de tantes ciutats en guerra que són a punt de caure en mans de l’enemic, amb milers o milions de persones que es traslladen, però potser estem acostumats a saber-ne fora del món occidental, i potser cap no ha tingut un relat literari i acurat dels fets com el de Suite Francesa. Némirovsky parla de persones, grups, famílies, de pobres preocupats per la supervivència o de rics que pateixen pels quadres valuosíssims que es veuen obligats a deixar enrere. La tempesta és la que no els permet de pujar als trens que evacuen gent perquè ja no hi cap ningú més, o bé la que els manté en una retenció eterna a la carretera, a dins del cotxe. La que separa els que s’estimen, la que fa pagar suborns per obtenir facilitats a l‘hora de marxar. La fugida de París es veu, es palpa, se sent en pròpia pell quan es llegeix.

A “Dolce”, els alemanys són a tot arreu, s’integren en la societat, viuen amb ells, a les seves cases, s’hi intenten relacionar malgrat les circumstàncies hostils. I, oh, sorpresa, resulta que els alemanys també són persones, i també n’hi ha que intenten ajudar i ser amables. Són els mateixos alemanys que, a la vida real busquen jueus per exterminar per tots els racons. Com la família de la mateixa Némirovsky. Però, com us deia, no se’n parla. I, com que, en canvi, es parla de persones, hi haurà històries d’amor i desamor, d’acord i desacord, de misèria i generositat. I francesos cruels i alemanys bondadosos.

A més de sorprenent i transgressor, el llibre d’Irène Némirovsky fascina. La narració llisca com la vaselina, fereix en el punt just, sedueix. Suite francesa atrapa des del primer minut. Llegint-la, tot d’una us trobareu en un altre món, en aquell món desitjat que hauria de ser el que s’abastés llegint qualsevol novel·la, però que, malauradament, només aconsegueixen les que estan escrites per plomes extraordinàries, com aquesta, d’una escriptora que es va quedar a mitges però que ens va deixar molt: Irène Némirovsky.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

one × 2 =