La tragèdia i la comèdia. Oscar Wilde

  • Oscar Wilde: Un marit ideal. Tres i Quatre. València, 2015. Trad: Teresa Pitarch, Mar Ruiz i Cristian Úbeda.
  • Oscar Wilde: Salomé. Galàxia Gutenberg. Cercle de Lectors. Barcelona 2005. Trad: Terenci Moix. Il·lustrat per Gino Rubert.

Oscar Wilde és el poeta, narrador i autor teatral brillant per excel·lència del Londres de l’era victoriana i, per extensió, de l’Europa de finals del XIX. Va néixer a Dublín i va morir a París, però va passar el gruix de la seva vida activa a Anglaterra. Sortint d’estudiar a Oxford, va anar a parar a Londres, on el van enfilar als núvols primer i després el van crucificar. Primer era considerat un autor dramàtic, però després la comèdia el va fer excepcional. Per escrit o en directe, en el cara a cara, Wilde era ràpid, expeditiu, enginyós. Els seus interlocutors es quedaven amb la boca oberta; els seus espectadors, també.

De la tragèdia i la comèdia en són una bona mostra, Salomé(1893) i Un marit ideal(1895). Wilde va escriure la primera, Salomé, en francès, i poc després, el seu amant, Lord Alfred Douglas (per cert, un perla que es va aprofitar a bastament de Wilde), va traduir-la a l’anglès. La traducció al català de Terenci Moix (una delícia que va acompanyada d’unes il·lustracions de Gino Rubert que són una altra delícia) ens acosta al personatge seductor per excel·lència d’Oscar Wilde; a aquell personatge que balla per a Herodes mentre es va traient vels i que després reclama la promesa d’ell (“Balleu per a mi, Salomé, que si balleu em podreu demanar tot allò que desitgeu, i jo us ho donaré” -p.68). Possiblement, aquest sigui el ball més eròtic de tota la història del teatre, un ball que va provocar un escàndol dels més sonats, especialment quan Richard Strauss hi va posar música. L’erotisme, a més, s’arrodoneix amb la petició macabra de la ballarina, així que acaba el ball (“Vull que em portin ara mateix, en una safata d’argent (…) el cap de Iokanaan”)

És el mite de la dona que desitja un sant i que veu que no el pot seduir, i finalment troba la manera d’obtenir-lo: mort. “Ah! Jo t’he besat la boca, Iokanaaan. Jo t’he besat la boca. Els teus llavis tenien un gust molt agre. Era el gust de la sang?”

La història ja la sabem. Si no us en recordeu, ja us avanço que Salomé acabarà morint per ordre del mateix que li ha concedit el desig de l’assassinat de Joan Baptista. Però en aquest cas, els espòilers tenen poca importància. El que importa és el desenvolupament de tota la història, com Wilde aconsegueix atrapar el lector o l’espectador, com se l’emporta a un món entre surrealista, cruel i poètic. Com l’embolcalla amb les paraules. Com, finalment, el deixa que reposi i que agafi aire abans de tornar a reviure el que ha passat.

I ara, la comèdia. A Un marit ideal, d’acurada traducció al valencià per part de Pitarch, Ruiz i Úbeda, el marit ideal en qüestió és Sir Robert Chiltern. L’home perfecte, segons la seva dona, una lady de saló londinenc victorià que sap atendre convidats amb l’exquisidesa que s’escau a una bona amfitriona. Però en un moment determinat, entra en escena un personatge que ho destarota tot perquè sap el que no sap ningú de l’immaculat Chiltern, i es proposa fer-li xantatge. A partir d’aquest moment, els embolics estan servits (aquí sí que no faré espòilers) fins que, com correspon a una bona comèdia, tot acaba posant-se a lloc i ben posat. A mi, però, més que l’argument, com sempre, en Wilde, em sedueix la manera que té de criticar una societat, la del seu temps, per la hipocresia, pel masclisme, per la superficialitat; i sobretot me’n sedueixen els diàlegs, les paraules, la capacitat d’entabanar qui l’escolta de manera planera però directa, àgil, i definitiva. Un exemple, el de Lord Goring (probablement l’alter ego d’Oscar Wilde) quan conversa amb el seu pare, Lord Caversham, que l’ataca així:

– T’has promès?
– Encara no, però espere fer-ho abans de l’hora de dinar.
– Tens temps fins a l’hora de sopar, si et va millor.
– Moltíssimes gràcies, però crec que preferesc prometre’m abans de dinar.
– Mmmm! No sé mai quan parles seriosament i quan no.
– Jo tampoc no ho sé, pare.
(p.132)

Lord Goring manté diversos diàlegs com aquest, no només amb el pare, sinó amb altres personatges entranyables com el majordom Phipps. Però tota l’obra està trufada de moments brillants, de seqüències esplèndides d’aquelles que et posen un somriure perpetu als llavis quan estàs llegint. Ho acabarem amb una, encara amb Lord Goring de protagonista xerrant (o monologant) amb Phipps, on Wilde aprofita per deixar anar tot el que pensa. Us en llepareu els bigotis. Que aprofiti!

– Saps, Phipps? La moda és allò que porta un mateix. El que no és moda és allò que porten els altres.
– Sí, milord.
– De la mateixa manera que la vulgaritat és la conducta dels altres.
– Sí, milord.
– I les mentides, les veritats dels altres.
– Sí, milord.
– Els altres són terribles. L’única societat possible és un mateix.
– Sí, milord.
– Estimar-se a un mateix és el començament d’un amor per a tota la vida, Phipps
– Sí, milord.
(p.104)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

5 × 3 =