Gel a l’ànima

  • Siegfried Lenz: El desertor. Edicions de 1984. Barcelona 2017. Trad. al català de Ramon Monton.

L’escriptor alemany Siegfried Lenz (Lyck, Prússia Oriental,1926- Hamburg, 2104) va desertar durant la Segona Guerra Mundial. Trobava que els oficials del seu bàndol eren uns salvatges. Un cop a l’altre bàndol, es va adonar que tots eren iguals. Va ser detingut per les tropes britàniques a Schleswig-Holstein i, com a presoner de guerra, va fer d’intèrpret per a una comissió d’alliberament britànic.

Lyck, el seu lloc de naixement que ara s’ha convertit en Elk, és a la Prússia Oriental, territori alemany que avui ha deixat d’existir i que ha quedat repartit entre Polònia, Lituània i Bielorússia. Terra de pas i terra freda, humida, tocant a la mar Bàltica, com la terra que va acollir Lenz de tornada a la seva vida civil (Hamburg), que mira al mar del Nord, amb el riu Elba que l’hi acosta.

Explico això perquè és imprescindible per entendre el per què de la sorprenent, insòlita, estranya i fascinant literatura d’aquest autor de la postguerra de la Segona Guerra Mundial de què ens arriben els llibres amb comptagotes. També ajuda saber que no tenia pare, que la mare el va abandonar a mans de l’àvia quan acabava de començar l’escolarització obligatòria. Paisatge i història personal (la infantesa, la guerra) marquen com amb un ferro roent aquesta literatura tan suggerent.

Vaig llegir de Siegfried LenzLliçó d’alemany (aquest en català, pel Club Editor), Un minut de silenci, L’últim vaixell. A tots hi ha el silenci, fred, l’aire humit que baixa d’un mar gens acollidor, les grans extensions planes, denses, la navegació com a eix principal d’unes vides que s’escolen suaument entre cops d’efecte provocats per una condició humana sovint malèvola. I sembla que res no els afecti quan, en realitat, els afecta tot. A Lliçó d’alemany, a més, hi ha el llegat de la guerra, les pugnes interiors del mateix Lenz, la seva necessitat de posar sobre paper la crueltat d’haver de decidir entre els sentiments i la rectitud, entre la por i el valor.

Ara, a El desertor, hi he trobat una diferència de paisatge. Ens hem traslladat al front soviètic, als paratges nevats i glaçats a l’hivern, infectes de mosquits i insuportablement calorosos a l’estiu, a les lluites constants amb els partisans, a històries d’amor impossibles. Però el fons és el mateix. És el gel de l’ànima. És el gel-Lenz, el que se’ns endu quan el llegim, el que no ens tranquil·litza però sí que ens ensenya què hem de fer amb la nostra vida simplement per aconseguir una ullada de sol que ens el desfaci. Una ullada de sol que acaba arribant quan llegim Lenz, això sí: No tanquem el llibre amb una sensació d’angoixa sinó amb la d’adonar-nos que, malgrat tot, la vida acaba posant les coses a lloc.

El desertor es va publicar a Alemanya el 2016, quan ja feia dos anys que el seu autor era mort. El 1951, la primera vegada que Lenz va lliurar la novel·la a la que va ser sempre la seva editorial, Hoffmann und Campe (que ja li havia publicat una altra novel·la, la primera), l’editorial l’envia a un lector, en demana revisions i acaba  decidint que “una novel·la amb desertors de l’exèrcit alemany que s’incorporen a l’Exèrcit Roig és senzillament inimaginable en el clima polític de l’era Adenauer”. Els editors, en ple atac de pànic, demanen a Lenz que la reescrigui tota, que no hi hagi desertors, que en canviï l’argument, que ho canviï tot. En resum, la rebutgen. I Lenz, en una carta d’una educació exquisida, que s’inclou als annexos del llibre (pp. 336-338) els respon: no patiu, ja en faig una altra.

I així, en va escriure una altra, i una altra, i una altra, i moltes més. Va esdevenir un dels escriptors alemanys més coneguts de la literatura de postguerra i contemporània. Aquí, però, ens n’ha arribat ben poc. Ara, amb El desertor hi ha una oportunitat única d’entrar en una narrativa de primer nivell que atrapa, que commou i que, al mateix temps, com ja us avançava, gela l’ànima.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

3 − one =