La que entra a matar sóc jo, estrenant blog, una cosa que no hauria dit mai que fos capaç de fer. Fins fa poc, quan m’ho suggerien, jo responia que no, que mai, que no sabria què dir ni què explicar, etc. etc. Que Mare de Déu.

Bé, tot d’una em fa l’efecte que sí que tinc coses per explicar, així que he decidit posar-m’hi.

I això d’entrar a matar no és una manera de dir, sinó una manera de fer, perquè precisament aquesta setmana, aprofitant la Setmana del Llibre en català, edicions del Delicte ha presentat un llibre de relats negres titulat Noves dames del crim. L’Anna Maria Villalonga i en Marc Moreno van tenir l’amabilitat de comptar amb mi per escriure un conte de matar, i jo m’hi vaig apuntar de seguida perquè la veritat és que això d’eliminar gent m’encanta (ei, per escrit).

No sé si us agrada el gènere, però, si llegiu el llibre, segur que el trobeu variat perquè som unes quantes matadores molt diferents. Jo escric aquest apunt quan encara només he llegit el meu relat. Per tant, no sé com han matat les altres (Isabel-Clara Simó, Antònia Carré-Pons, Sílvia Romero, Raquel Picolo… i així fins a tretze). Però sí que sé com he matat jo. Tant si em llegiu com si no, us diré que vaig córrer a utilitzar la farinera borda (Amanita phalloides) per assassinar, perquè sempre he pensat que està desaprofitada. Això dels ganivets i altres armes ho trobo molt sangonós, molt brut i després segur que has de fregar i molt ben fregat perquè no t’enxampin les empremtes. Quin fàstic i quina angúnia. I és molt difícil  dissimular que has comès un assassinat. I tampoc no és segur que et ventilis la víctima… imagina’t que després encara té esma per xerrar-ho tot.

En canvi, l’amanita phalloides té molts avantatges:

D’una banda, com deia, no embruta; de l’altra, la pots administrar amb relativa facilitat, barrejada amb altres bolets; després, pots fer veure que t’has equivocat, que hi ha hagut un error terrible, o que va ser el mateix mort qui va cometre l’error terrible; també és cert que no hi ha salvació possible perquè fins que el mort és ben mort no s’adona que ha begut oli.

En fi, que la farinera borda és perfecta per matar. I, com us deia, trobo que està desaprofitada.

Ara que ve el temps de bolets, vigileu amb què agafeu del bosc i vigileu amb què us posen a les truites. Ei, i que ni ningú no m’acusi de donar idees… jo només entrava a matar.