El monstre de dins i de fora

  • Mary ShelleyFrankenstein or The Modern Prometheus

 

Que faci 200 anys de la creació d’un llibre sempre és una bona notícia perquè vol dir que es reeditarà, segur, i que se’n parlarà força. És el cas del Frankenstein de Mary Shelley, que he fet l’esforç (per a mi ho és) de llegir en anglès aprofitant-ne l’avinentesa. 

Venia de llegir l’interessantíssimMary Shelley i el monstre de Frankenstein (Angle editorial, 2018), de Ricard Ruiz; també he vist la pel·lícula “Mary Shelley”, que, tot i centrar-se només en una part de la vida de l’escriptora, val molt la pena, i no només per la bellesa d’imatges i realització de la cinta, sinó per entendre què va passar. 

I és que jo no sé si som conscients de la importància que té que l’autora del monstre fos Mary Shelley. És a dir, que, ja a la segona edició (a la primera era impensable), va sortir signat amb el nom de la seva autora real, amb l’empenta imprescindible, això sí, tant del pare de Marycom del seu marit. Però, ep, que som al 1818, en aquells temps en què les germanes Brontës’havien de buscar pseudònims per publicar llibres i les novel·les de Jane Austeneren “anònimes”. Deu n’hi do, doncs. 

Com molt bé explica Ricard Ruiz, el monstre té molt a veure amb la vida de fora i de dins de l’autora. Llegiu el llibre de Ruiz i entendreu de què parlo. Jo, però, hi dic ara la meva: Mary Shelley era filla de la primera feminista de la història, Mary Wollstonecraft, que va morir en néixer ella i que, per tant, no va conèixer. Tanmateix, la Marymare va tenir una gran influència en la Maryfilla. La mare era activista feminista, filòsofa i escriptora a ple segle XVIII. No sé si ens adonem de què estem parlant: el feminisme actual és de pa sucat amb oli (perdoneu-me l’expressió) si el comparem al d’aquesta dona que es va atrevir a escriure obres com la traduïda al català, Vindicació dels drets de la dona (L’art de la memòria edicions, 2014). No cal que us digui com i de què va ser tractada en vida pels seus contemporanis. Sense anar més lluny, es va casar només perquè la filla pogués tenir un cognom i una vida dins la legalitat.

Mary Shelley, casada (després d’una convivència en comú d’uns quants anys) amb el poeta Percy Bysshe Shelley, va fer estades amb ell i un grup de joves entre els quals hi havia Lord Byron(a banda del que ell representa, penseu que va ser pare d’Ada Lovelace, la primera programadora de computació de la història) la seva pròpia germana Claire(que, per cert, va tenir un fill de Byroni tot sembla apuntar que també va estar embolicada amb Percy), una colla que bé podríem definir com la dels hippys de l’època. Hippys intel·lectuals, això sí. L’amor lliure era la seva màxima, però les seves converses eren els clàssics, els filòsofs, la ciència, les lectures, les lletres, allò que escrivien. Sembla que Maryva imaginar per primer cop Frankenstein l’estiu del 1816, quan es trobaven tots junts a Suïssa en aquell cèlebre “any sense estiu”. 

La criatura que crea el personatge de Frankenstein és un monstre diferent. És el monstre de la polèmica, de la controvèrsia. Mata però no és culpable. O sí, però només fins a un cert punt. Mary Shelley, que va patir un munt de desgràcies i depressions (herència potser de la seva mare), sembla que les hagi introduït totes dins aquesta criatura estrambòtica i terrorífica. Una criatura que neix bona i acaba essent el més cruel dels éssers vius. El quid de la qüestió és en el per què: perquè els homes s’allunyen d’ell i perquè el seu creador no li vol donar una companyia femenina. La cosa viva, sensible, excessivament delicada, com ho era la mateixa ànima viva, sensible, excessivament delicada de Mary Shelley, esdevé un monstre amb els cops que li plouen de fora, un monstre sense límits. S’hi va tornar, l’ànima de Mary Shelley? No conec prou bé el personatge, però diria que no. En lloc de crear un monstre dintre seu, l’escriptora es va deixar ferir tant i tant que va viure tota una vida enfonsada. No sé si ella tenia cap altre remei que deixar-se fer, tenint en compte que era una dona creadora al segle XVIII. Però sí que va projectar el pla B (tornar-se un monstre) dins la criatura que havia creat el seu Víctor Frankenstein. Una manera com una altra de fugir del seu propi dolor. I això sí que ho dic i ho conec de primera mà, com a escriptora. 

Al llibre també hi ha l’eterna pregunta que es fa sempre la humanitat: fins on ha d’arribar la ciència? Per què ens atrevim a desafiar Deu, la natura o el cicle natural de la vida? Per què anem més enllà? Ho hem de fer? Tot això que ens demanem no és nou ni se’ns fa estrany al segle XXI, com no se’ns farà estrany d’aquí a cent anys.

I, per descomptat, hi ha una història, explicada molt a la manera del XIX: El científic que se’n va a estudiar, a investigar, que travessa Europa per passar-se anys experimentant les seves idees, mentre la família i l’estimada l’esperen a l’altra punta. Sembla que el temps no passi quan al senyor Frankenstein el recullen a la deriva, en una expedició al Pol Nord, i comença a explicar les seves aventures a la tripulació. Sembla que s’aturi el món quan un personatge decideix filosofar, reflexionar o descriure els paisatges que va trobant en el seu camí. Sempre homes, és clar. Com hauria de ser una dona la protagonista? La inventora d’una criatura tan extraordinàriament horrible al segle XIX només podia ser un home. I Mary Shelleyes fica bé, molt bé, dins la psicologia masculina (sempre a la manera vuitcentista, això sí).

Un llibre més que entretingut, perquè diu molt de qui el va escriure, dels qui l’envoltaven i de l’època que vivien. Dels pensaments i les filosofies que es coïen als ambients intel·lectuals. De les pors, les drepressions, les injustícies, el gran masclisme imperant fins fa ben poc al primer món.

El monstre de Frankenstein… o com saber qui era exactament Mary Shelley

One thought on “El monstre de dins i de fora

  1. Núria says:

    A mi em va agradar molt llegir-me la novel·la. Em va passar com amb Dràcula, que s’han fet tantes pelis i tantes versions que la primera i original ha quedat com tapada per les altres.

    Un reflex de l’època, no hi ha dubte. T’imagines que per ser dona no et deixessin gairebé ni respirar? sí, en comparació hem guanyat força. És cert que no està tot el camí acabat, però déu n’hi dó si hem avançat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

three + 2 =