El cognom del marit

Des de sempre m’ha resultat curiós que, a pràcticament tot el món occidental, la dona perdi el seu cognom quan es casa amb un home, excepte a l’estat espanyol. Recordo que, quan jo era jove, en un viatge a Suïssa d’un cor on cantàvem uns quants de la meva família (entre els quals els meus pares), ens van distribuir per cases. Tenien el llistat dels integrants del cor i, la família on jo vaig anar a raure, a l’hora de sopar em van demanar una mica tallats, com era que els meus pares, amb tants fills (som 8 germans) no estaven casats. Que ho trobaven estrany a la seva edat i en les circumstàncies espanyoles (Érem en plena transició democràtica). Vaig replicar estranyada que els meus pares sí que estaven casats i pel ritus catòlic. Ells llavors ens van ensenyar el llistat amb els noms dels meus pares, un que es deia Busquets, i l’altra, Oliu. Llavors hi vaig caure i em vaig posar a riure. Els vaig haver d’explicar que a casa nostra ningú no perd el cognom quan es casa. I es van quedar al·lucinats.

He estat buscant informació i ara sé que això de conservar el cognom de la dona prové d’una llei espanyola del 1870. En aquesta llei s’imposa el doble cognom. Fins aleshores la cosa anava per llinatges, per cases, normalment la de l’hereu, però, en el cas de pubilla, la pela era la pela, i s’hi posava el nom de la pubilla (és el cas del bandoler Serrallonga, per exemple, que va adoptar el cognom de la dona). En un temps en què es localitzava la gent per les cases d’on provenien, això em sembla molt bé. El cognom no tenia cap sentit si per a tothom eres la Maria de cal Mainat. Si la Maria després es casava amb en Pepet de can Roure i anava a viure amb ell, es coneixia com la Maria de can Roure o bé com la Maria Roure. Conec casos on això encara va així i on, ara que tots tenim dos cognoms, es coneix més la gent amb el fals cognom de la casa d’on surt, que no amb el cognom real.

Però ara que no depenem de les cases d’on som, penso que la llei del 1870 és una de les úniques coses bones que hem adoptat dels espanyols. Se’ls ha de reconèixer. Em sembla molt més modern i, sobretot, molt més digne, que la dona conservi el seu cognom. Em costa molt, molt, entendre com, a gairebé tot el món, les dones encara perden el seu cognom, deixen de ser el que eren per real decret i passen a ser el que és el marit. D’acord, sé que només és simbòlic, però ho trobo masclista i fins i tot humiliant. És com si per estimar algú o compartir la vida amb algú haguessis de deixar de ser tu.

Ho miro des del punt de vista català. Entenc que la major part de les dones de fora d’aquí que viuen amb un cognom amb què no van néixer, s’ho prenen amb naturalitat i no hi tenen cap problema. També conec dones aquí que responen al cognom del marit des de sempre amb tota tranquil·litat. Si ho han triat elles, tots els meus respectes.

Tanmateix, i tornant a la qüestió de fons, potser sóc una exagerada, però, repeteixo, aquesta mesura de perdre el propi cognom per adoptar el del marit, em sembla fora de lloc avui dia, és una mesura que em costa d’entendre que no s’hagi eradicat al món occidental.

Au, ja ho he dit.

HTB1SipOFVXXXXXsXXXXq6xXFXXXP

One thought on “El cognom del marit

  1. Carlota says:

    He topat amb la teva reflexió sobre els cognoms. Hi estic d’acord de ple. I jo també em preguntava com és que els espanyols fossin tan moderns en aquest aspecte. Això que dius que prové d’una llei espanyola de 1870, no serà el Codi Civil? És que continuo preguntant-me el perquè d’aquesta mesura tan respectuosa amb les dones només a l’Estat espanyol (perquè crec que és a l’únic lloc del món).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

9 + four =