Suposo que, amb aquest títol, ja sabeu que us parlo de diumenge que ve. I dic que serà de tisana per no parlar de medicaments. O de drogues il·legals. Diumenge traurem tot el que tinguem a l’armari, des de la til·la o l’herba de Sant Joan, fins als tranxiliums, els vàliums, el whiski o el conyac. Els que en tinguin, segur que també es faran un porret. Ja no parlo de coses pitjors. Tampoc no sé si cal jugar-s’hi el físic, però estic segura que Catalunya sencera, pensi el que pensi, tindrà alguna cosa a prop que l’ajudi a tranquil·litzar uns nervis intranquil·litzables. Voleu una cosa que ens uneixi els del sí i els del no? Doncs això: diumenge que ve, les herbes i les drogues, en el sentit més ampli de la paraula.

I és que diumenge ens ho juguem tot a una carta. Que és com ha de ser. I que té pinta de sortir com ha de sortir (per als del sí), però que no se sap mai: ens han marejat amb enquestes, que no hem sabut si creure’ns o no. Un dia en surt una que ens deixa pels núvols i, l’endemà una altra que ho tira tot enlaire. Enquestes malintencionades que s’escolen en la nostra vida diària, en el nostre fer i desfer, en els nostres somnis de futur, i ens diuen que potser no hem d’estar tan contents d’haver fet l’espectacle de la Meridiana perquè potser no n’hi ha per tant; o ens donen esperances i resulta que no ens les havien de donar. Que algú elimini del mapa aquests mitjos formatges de colors exasperants, si us plau.

Com veieu, per a mi no és només diumenge, el dia de la tisana. Ja podria posar-m’hi avui mateix. El cas és que, catalans, suarem el 27S a partir de les 20.00. Com s’acostuma a dir dir, ens espera una nit llarga… o massa curta, o massa clara, o gens clara o… prou, que passi el que Déu vulgui. Però que la balança caigui de la banda que ha de caure. Si us plau.