Jan Karski: Història d’un estat Clandestí. Quaderns Crema, 2011. Trad: Carles Miró.
Qui diu això (“Res més que el que he viscut”) és Jan Karski. El seu llibre, Història d’un Estat clandestí, narra ni més ni menys que la història del seu país, Polònia, i la seva pròpia, durant la invasió nazi del país durant la Segona Guerra Mundial.
Hem sentit mil i una històries de la resistència francesa, de xarxes que evadien jueus, de nuclis que lligaven els uns amb els altres mitjançant enllaços. A Polònia no va passar ben bé el mateix: no hi havia nuclis, sinó un estat. Un estat democràtic dins d’un estat opressor. Naturalment, es tractava d’un estat secret, secretíssim (Story of a Secret State, va ser el títol en anglès del llibre de Karski que va sortir als EUA l’any 1944 i del qual es van vendre per començar 200.000 exemplars). Naturalment, a Polònia també hi havia espies, traïdories, detencions, assassinats en massa, com a França. Però el que el diferencia amb l’organització de resistència de l’Europa occidental és aquesta organització perfectament pautada de govern, ministeris, comissariats, escoles, universitats… organització jeràrquica, de dalt a baix, amb rèplica pràcticament exacta al govern a l’exili de Londres.
I bé, Jan Karski va ser el correu entre tots dos governs. Llavors hi havia ràdio per passar missatges, però també hi havia gent que es jugava la vida per anar d’una banda a l’altra d’Europa portant encàrrecs o materials que era indispensable treure o entrar a Polònia. Un d’aquests era ell, l’autor del llibre.
Està narrat en primera persona, doncs. Segons es pot llegir a la introducció, el va escriure un any després dels fets descrits, i, com que feia mil pàgines, va haver d’agafar les tisores i reduïr-lo a 400 (qüestions editorials). El llibre que jo tinc, el que va publicar Quaderns Crema, en té més de 500. Però no us espanteu. Val la pena. És apassionant. És fascinant.
Karski es va jugar la vida unes quantes vegades i fins i tot va ser torturat per la Gestapo. Gràcies a la solidaritat i a la meticulosa organització dels seus compatriotes va aconseguir sortir-se’n, i va acabar fugint. Abans, però, va tenir temps de descobrir unes quantes coses, com, per exemple, el tracte que rebien els jueus: va entrar clandestinament al guetto de Varsòvia (amb la inestimable ajuda de la valenta, valentíssima Irena Sendler, la infermera polonesa que va salvar milers de criatures de ser deportades); i també va entrar en un camp d’extermini. Quan en va sortir, ja no era el mateix. En ser al món dit lliure, va proclamar als quatre vents el que havia vist i el que havia viscut. Va ser el primer a fer-ho. No en tenia proves, no tenia fotografies per ensenyar però sí una gran capacitat descriptiva, sobretot tenint en compte el que va deixar escrit: que les imatges del que havia vist, que les olors que havia sentit, l’acompanyarien tota la vida en forma de malsons.
Història d’un estat clandestí és una història on hi cap tot. Com la vida mateixa de persones que s’han jugat la vida per una causa justa. Que no s’oblidi.