El paper dels polítics

Fan campanyes per conscienciar-nos de reciclar tot el paper que puguem. Envien correus electrònics amb un bonic missatge sota el segell institucional que insta a no imprimir el que no sigui estrictament necessari. El missatge de no malgastar paper ens el trobem a tot arreu. Els que treballem en empreses públiques (suposo que a les privades també passa) tenim un control estricte sobre el paper que gastem. Cada paper imprès ens diuen que és una branqueta menys d’un d’arbre, i, al final, cada paper que no reciclem com s’hauria de reciclar ens arriba a fer mal a l’ànima gràcies als inputs que ens plouen de les institucions.

Llegeix mes

Llull a Espanya

Fa deu dies vaig tenir el privilegi de ser una de les convidades a un sopar a Roma amb escriptors, periodistes, pintors i gent del món de la faràndula. En el sopar es va parlar una mica de tot i els romans ens van explicar als catalans que estaven començant a preparar una obra de teatre sobre textos de Ramon Llull atès que el 2016 és l’any Llull.

Llegeix mes

Gómez i Fontanella, dos descobriments

Hi ha llibres que et cauen a les mans tot d’una i et descobreixen personatges d’aquells que et marquen profundament. Jo en tinc dos: un del 2014 i un d’acabat de sortir del forn.

Començo amb el del 2014 que crec que, encara que sigui ara, mereix que se’n faci esment. És un llibre d’una edició preciosa de la Biblioteca Valenciana, de tapa dura, un espistolari amb edició, estudi i notes del filòleg Josep Daniel Climent. Les cartes són entre dos germanastres: Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Emili Gomez Nadal. Confesso que jo no sabia qui eren. I bé, Josep Daniel Climent (que, per cert, acaba de treure un altre llibre sobre l’obra periodística d’Enric Valor… aquest sí que sé qui és), m’ho va deixar ben clar i, a més, m’hi va apassionar. De vegades, els catalans ens oblidem de les persones que han lluitat per la nostra llengua perquè vénen d’altres punts dels Països Catalans. És el cas de Nicolau Primitiu, autor d’estudis i investigacions sobre llengua, folklore i arqueologia, i del seu germà per part de pare, Emili, doctor en Història, professor universitari, activista cultural i columnista habitual a publicacions com Acció valenciana o El camí. Llegeix mes

El cognom del marit

Des de sempre m’ha resultat curiós que, a pràcticament tot el món occidental, la dona perdi el seu cognom quan es casa amb un home, excepte a l’estat espanyol. Recordo que, quan jo era jove, en un viatge a Suïssa d’un cor on cantàvem uns quants de la meva família (entre els quals els meus pares), ens van distribuir per cases. Tenien el llistat dels integrants del cor i, la família on jo vaig anar a raure, a l’hora de sopar em van demanar una mica tallats, com era que els meus pares, amb tants fills (som 8 germans) no estaven casats. Que ho trobaven estrany a la seva edat i en les circumstàncies espanyoles (Érem en plena transició democràtica). Vaig replicar estranyada que els meus pares sí que estaven casats i pel ritus catòlic. Ells llavors ens van ensenyar el llistat amb els noms dels meus pares, un que es deia Busquets, i l’altra, Oliu. Llavors hi vaig caure i em vaig posar a riure. Els vaig haver d’explicar que a casa nostra ningú no perd el cognom quan es casa. I es van quedar al·lucinats. Llegeix mes

Oh happy Mèlt!

Ei, sense desmerèixer ni Jarks ni Giovinetto. Jarks són perfectes i impactants, i, a més, capaços de canviar de xip tot d’una i de deixar tothom en estat catàrtic amb un «Nessum Dorma» inoblidable. Giovinetto són simplement impecables i, a més, sempre els imagino d’alguna manera «fills» de la Polifònica de Puig-Reig (també impecable), amb qui tinc una història d’amor de fa molts anys relacionada amb el Festival de Cantonigròs.

Llegeix mes

Horror de proximitat

Aquests dies he llegit molts comentaris sobre la nostra preferència per Paris a l’hora d’exclamar-nos de l’horror, deixant més de banda Beirut, Síria o qualsevol altre lloc del món on hi hagi massacres potser més grans ara mateix de què és possible que ni ens n’assabentem. Ara em vénen al cap uns atemptats al Iemen de no fa pas gaire que tampoc no va semblar que ens trasbalsessin gaire, almenys socialment parlant, i això que a aquella pobra gent li plou sobre mullat contínuament i viuen en un terror perpetu per moltes i diverses raons.

Llegeix mes

Merlí, l’encantador

La meva amiga navarresa M. segueix la sèrie «Merlí» des que jo la vaig advertir que existia. Com que és professora de filosofia, vaig pensar que li faria gràcia; com que també és professora de francès i d’anglès, vaig creure que el català no li resultaria cap mur inexpugnable. A més, recuperat després de l’emissió pel portal de la CCMA, es pot tirar endavant i endarrere tantes vegades com es vulgui (Evidentment, a ella no li arriba TV3).

Llegeix mes

I els pollancres del Turó Park?

Al Turó Park de Barcelona, un dels parcs més bonics de la ciutat, hi ha un estany ovalat que fins fa poc estava flanquejat per uns pollancres que s’inclinaven sobre l’aigua i que contribuïen a que aquell fos un dels espais més espectaculars de l’indret i, per extensió, de la ciutat. Jo hi anava a veure-hi passar les quatre estacions que, en els pollancres, ensenyaven els seus colors més atractius a qui els volia contemplar. Fins i tot en una de les meves novel·les aquest estany té un pes important.

Llegeix mes

Qui és Sèneca?

Els joves, avui, col·leccionen màsters, postgraus i no sé quin títol d’anglès que els cal si volen accedir a qualsevol lloc de treball. Els currículums presentats a les empreses per obtenir la primera feina, semblen una competició de titulacions. Però, és clar, moltes d’aquestes persones no aconsegueixen el que volen i acaben fent de cambrers eventuals per quatre duros, o simplement al carrer: no hi ha feina per a tothom. Llegeix mes

La llengua depèn de nosaltres

He defensat públicament que crec que en una Catalunya independent el castellà ha de ser llengua cooficial. Però no hem d’oblidar mai que el castellà és la segona llengua més parlada al món i que, per tant, no s’extingirà tan fàcilment. En canvi, el català, si no el parlem nosaltres, no el parlarà ningú. O sigui que l’hauríem de defensar. I, més enllà de lleis que el protegeixin, nosaltres hi hem de posar de la nostra banda, molt més del que ho fem ara, perquè de vegades sembla que tinguem més complex de parlar una llengua «inferior» que els nostres avantpassats de la Renaixença. Llegeix mes