Amagat durant trenta anys

  • Ronald Fraser, Escondido: el calvario de Manuel Cortés. Ed. Crítica. Barcelona, 2006

D’històries sobre la guerra civil espanyola n’hi ha moltes. El conflicte va ser molt complex i els historiadors s’hi ha posat les botes. Però al costat de les grans batalles i de les grans històries, sempre hi ha les petites, les que detallen vides complicades de persones que precisament no tenien cap ganes de complicar-se la vida, i que, en canvi, es van trobar que se l’havien de complicar si no volien desaparèixer del mapa com tanta i tanta gent quan les tropes franquistes van conquerir pobles i ciutats.

Aquest és el cas de  la història de Manuel Cortés, l’últim alcalde republicà del poble de Mijas (Màlaga) que l’historiador i hispanista britànic Ronald Fraser (Hamburg, 1930-València, 2012) va rescatar a la versió original de Escondido: In hiding, The life of Manuel Cortés. (1a ed. 1972). Fraser va donar el seu arxiu sonor, de 270 testimonis orals de la Guerra Civil, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Però abans el va aprofitar per escriure’n uns quants llibres.

La història de Cortés és la d’un dels anomenats “topos” que van quedar amagats durant molts anys, després de la Guerra Civil, per por de les represàlies franquistes. Ell va sortir del seu amagatall el 1969, arran d’una amnistia promulgada pel govern de Franco. Fraser reprodueix al seu llibre el testimoni de l’ex batlle, el de la seva dona, Juliana, i el de la seva filla, Maria, que tenia 4 anys el 1939, quan li van “presentar” el seu pare i, és clar, 34 quan el va veure en llibertat.

Manuel tornava de la guerra i pretenia anar-se’n tranquil·lament a casa a fer la seva vida normal perquè ell, a més de no haver fet mai mal a ningú, era dels que s’havien jugat la vida enfrontant-se als grups anarquistes per evitar que acabessin amb la vida de molts personatges de Mijas relacionats amb la dreta o amb l’Església, quan havia esclatat la revolució el 1936. “Aquests m’ajudaran, no pot ser de cap altra manera!”, va assegurar l’ingenu a la seva dona. I llavors va ser quan ella el va fer seure per explicar-li les veritats de la vida, id est, que tots els que s’havien comportat com ell havien estat afusellats sense contemplacions pels mateixos que ells havien protegit.

El resultat va ser que Cortés va viure dos anys i mig en un forat, a casa els seus pares. Dos anys desesperants, és clar, perquè un forat és un forat, per més que la seva dona i la seva cosina li portessin menjar i estiguessin per ell tant com podien. Però la qüestió no estava per treure el cap, i la guàrdia civil va posar sota vigilància la Juliana. Van acabar pensant que el seu marit s’amagava a la Sierra o a Màlaga, com tants d’altres que no s’atrevien a tornar a casa. Després d’aquest primer temps, la Juliana es va traslladar a viure a una casa on Cortés es va poder instal·lar d’una manera més còmoda. Encara van fer un altre canvi, a una casa millor, tots tres.

La Juliana es va haver d’ocupar de mantenir la família, de tirar-la endavant, primer amb la venda d’ous al mercat negre a Màlaga (on anava caminant tota la nit), i després, fabricant espart, un dels negocis estrella de Mijas. A dintre de casa, l’ajudaven en Manuel i la filla, que mai va dir res a ningú del seu pare, ni tan sols al seu nòvio, fins que no van ser casats i ben casats.

Mentrestant, l’exalcalde es movia per dintre de casa amb relativa comoditat. Un parell de vegades, el van enxampar nens veïns que, és clar, no l’havien vist mai, i als pares dels quals, la Juliana, amb una extraordinària sang freda, es va apressar a dir que era el seu germà que l’havia vingut a veure. El problema més gran, el que feia patir més tota la família, era un hipotètic problema greu de salut. Cortés es va anar arrencant ell mateix les dents que li feien mal. Refredats i grips van passar com van poder, i una sola vegada va patir segurament un enverinament per algun aliment tòxic, de tal manera que la filla, Maria, va haver de fingir el dolor que tenia exactament allà on l’hi va indicar el seu pare, quan va venir el metge a veure-la i li va receptar el que realment li va treure el mal a Cortés.

A dintre la casa, sense sospitar res, s’hi van passejar durant trenta anys, veïns, metges, guàrdies civils, i, fins i tot, els convidats al casament de la filla, que van fer el banquet al pati de la casa.

Quan el 1969 es va publicar al BOE l’amnistia que estava esperant Cortés, ell va sortir de casa. El món li va semblar increïble. El llibre també ho és.

M’hi nego

Nico Rost: Goethe en Dachau. Ed. Contraescritura. Barcelona, 2016. Trad. Núria Molines Galarza

Aquest llibre és un luxe. Jo el vaig trobar a la botiga del camp de concentració de Dachau, però també l’hauria pogut trobar aquí, a Catalunya. En aquell moment s’acabava de traduir al castellà, després d’haver estat disponible només en neerlandès i en alemany. Aquesta, doncs, és una de les raons per les quals penso que el llibre és un luxe. L’altra, perquè la traducció i l’edició són d’aquelles tan acurades, tan ben fetes. I la tercera, i sobretot, pel seu contingut, per la seva història.

Després de tant llegir llibres sobre camps de concentració nazis en ficció i en no ficció, aquest em va sorprendre molt. Potser hi ha algun altre exemple que em porti la contrària en el que ara diré (i, si és així, si us plau, expliqueu-me on el puc trobar), però jo juraria que Goethe en Dachau és l’únic testimoni existent que recull un diari, escrit dia a dia en un camp nazi, i amagat per un presoner, el periodista i escriptor neerlandès Nico Rost, que va anar a parar al Lager el juny del 1944 i que s’hi va quedar fins a l’alliberament per part dels nord-americans, el 1945.

El llibre es diu Goethe en Dachau perquè Rost, que va viure a la infermeria del camp, primer com a malalt i després treballant-hi, es va nodrir intel·lectualment dels llibres de la biblioteca del camp. (Sí, hi havia una biblioteca!). En una entrada del 29 de juny, posa les bases de què serà aquest diari:

«Me he pasado el día leyendo el Egmont y me he propuesto que, en la medida de lo possible, voy a dedicarme a estudiar mucha literatura clásica alemana. Sobre todo a Goethe. Quiero empezar a tomar notas sobre lo que leo y sobre lo que pienso. A pesar de que cualquier tipo de diario está tajantemente prohibido, el Oberpfleger (enfermero jefe), el que conocía mi nombre, me ha enseñado un lugar donde puedo ocultar mis papeles»

On s’és vist, això: un diari en un camp nazi!, vaig pensar al·lucinada, de seguida que em vaig adonar de què representava aquesta troballa. I no només això, sinó que, de les coses que passen al camp, ja podeu suposar que horroroses (i més tenint en compte que Rost acaba comptant morts a cabassos cada matí a l’epidèmia de tifus de l’hivern del 1944-45), se’n parla ben poc. Evidentment, hi ha moments en què el periodista no se’n pot estar. Tanmateix, té clar que s’ha d’abstreure per sobreviure, i que només el treball intel·lectual del cervell el pot salvar: «Estoy mucho más tranquilo cuando puedo leer y escribir, lo cierto es que también me ayudará a no estar siempre pensando en mi casa…»

Nico Rost, a través de la magnífica traducció de Núria Molines, ens acosta a un camp nazi d’una manera diferent. Qui també ho havia fet és Imre Kertész, amb el seu Sense destí, en què ens mostra els camps nazis des d’una òptica sorprenentment optimista. Però Kértesz va convertir en ficció, en novel·la, el que va patir. En canvi, la manera original d’enfocar el tema per part de Rost, és el fet de descriure dia a dia les sensacions, les lectures, els nous aprenentatges, les converses amb companys, molts dels quals eren intel·lectuals empresonats com ell. És el fet d’amagar papers, és el fet de llegir. “ ‘¡La vieja Tierra todavía sigue ahí y el cielo aún sobre mí se arquea!’ (…) Mientras siga ahí, como dice Goethe, nada està perdido; mientras tenga un punto de apoyo me pondré de pie con firmeza sobre la tierra, con ambos pies, y con confiança podré aguardar el futuro”, diu.

L’horror s’entreveu en alguns moments a través d’una escletxa entre les cortines literàries que ell utilitza per cobrir el minúscul espai que l’envolta, que és allà on se sent segur. Unes cortines que, amb el pas del temps, esdevenen cada vegada més translúcides, perquè hi ha coses de què finalment no ens podem evadir de cap de les maneres. A banda dels afusellaments, de les morts per tifus o per altres causes no tan “naturals”, faig esment de determinats experiments mèdics que es duien a terme a la infermeria (la Revier), on vivia l’escriptor, i que en algun moment Rost descriu de manera sobtada, com si l’acabés d’encegar una llum, perquè senzillament és impossible obviar-ho.

Tanmateix, la contraportada del llibre, ho diu tot amb dues paraules. S’hi pot llegir simplement, “Me niego”. I a fe que ho aconsegueix.

Dones de Zweig

Stefan Zweig: María Estuardo. Acantilado. Barcelona, 2003. Trad. Carlos Fortea.

Stefan ZweigMaría Antonieta. Acantilado. Barcelona, 2012. Trad. Carlos Fortea

Us confesso que, més que l’Stefan Zweig novel·lista, m’agrada l’Stefan Zweig biògraf. Sense embuts, m’encanta. És d’aquells escriptors que, com que coneixen bé la ficció, saben convertir un assaig en una narració plena de sentit, saben com mantenir-hi la tensió i com parlar d’algun personatge històric com si fos el protagonista de la més absorbent de les novel·les. Que ja ho acostuma a ser, eh? Però Zweig se’n surt amb valor afegit, hi posa la cirereta del pastís. Es nota que s’ho passa bé despullant personatges i mostrant-nos a consciència unes vides que realment diríem que són de pel·lícula.

Quan vaig descobrir l’art biogràfic de Zweig, vaig llegir-li unes quantes biografies seguides, entre les quals la de Fouché, Magallanes, Balzac o Montaigne (que l’autor va deixar inacabada abans de suïcidar-se… o no. De moment, deixem-ho en suïcidi). Amb Fouché (l’únic que he trobat en català, per Quaderns Crema, 2011, traduït per Joan Fontcuberta), vaig descobrir un personatge angulós i intrigant que va saber sobreviure a la Revolució Francesa i a Napoleó, que va provocar rius de sang vestint-se de jacobí o de noble segons les conveniències; amb Magallanes, el relat minuciós de la vida d’un descobridor (i dels seus seguidors) a dintre d’un vaixell que era com un polvorí a punt d’esclatar per les tensions humanes, i que, en alguns moments sembla més aviat El vaixell fantasma de Poe, arrossegant cadàvers per l’aigua. Amb Balzac, una vida convulsa com només la podia tenir ell, que ens va deixar un gran llegat literari.

Però deixo els homes per centrar-me en les dones: en Maria Antonieta i en Maria Stuart. Malgrat que viuen en dos segles diferents, les dues tenen alguns punts en comú: per exemple, que totes dues són reines vingudes de fora (encara que Maria Stuart fos escocesa, s’havia criat a França), que les dues són molt reines (vull dir que s’ho creuen, i no abandonen ni abdiquen en cap moment) i que les dues moren amb el cap tallat. En això, Maria Antonieta té un avantatge sobre la Stuart, i és que la guillotina “humanitària” ja s’havia inventat. Per tant, zas, amb un tres i no res se’n va anar a l’altre barri; Amb Maria Stuart, en canvi, van caldre un parell de cops de destral. Segons Zweig, el cap va quedar penjant, va acabar rodolant, va saltar la perruca i se li van veure a sota els cabells blancs… En fi, que l’execució no va ser un model ni d’eficàcia ni de pulcritud ni de res. Un desastre.

Més enllà de la mort, que les dues afronten amb el cap ben alt (fins que no els hi tallen), jo diria que la seva evolució vital fa dos camins del tot contraris: Maria Antonieta, l’austríaca ingènua, frívola i irresponsable que casen als catorze anys amb el futur rei de França, esdevindrà, els últims temps, el puntal de l’Ancien régime que s’enfonsa, el cervell de la resistència a palau quan aprèn a estimar la seva família i, sobretot, el seu gran amor, el suec Hans Axel von Fersen; Maria Stuart fa a l’inrevés: una dona culta, d’educació molt sòlida i amb una gran intel·ligència, ho perd tot perquè s’enamora del comte de Borthwell, i això l’abocarà a la catàstrofe personal i nacional.

La Stuart de Zweig no és la de Friedrich Schiller, que quedi clar. La meravellosa obra de teatre de l’alemany presenta una especulació sobre el que hauria pogut passar: l’enfrontament entre dues reines, l’escocesa i l’anglesa (Elisabet I), uns tu a tu que dramàticament valen un imperi. Uns vis-à-vis que realment no van existir, perquè Elisabet i la seva cosina no es van arribar a veure mai. La Stuart schilleriana també és una dona que desperta les simpaties del públic perquè ho aguanta tot pel seu poble, i perquè és la feble però tan valenta, en un evident desequilibri de forces; la que biografia Zweig, en canvi, no sent en cap moment un amor patriòtic per Escòcia, només per la corona i, en tot cas, pel catolicisme. Explica l’austríac que als reis en general tant els era París com Edimburg com Roma en qüestió de sentiments. Encara no havia arribat l’època d’estimar (o de fingir-ho) desesperadament una pàtria. La Stuart de Zweig porta un vestit històric de llums i ombres, de moltes ombres. Ara, que ni la millor sèrie de sobretaula de TV3 podria acostar-se ni de lluny al sarau i als embolics entre els lords escocesos al segle XVI, que eren quatre gats i, a sobre, mal avinguts. La història de Maria Stuart, tal i com la relata Zweig, és farcida d’amor i odi, d’aventures, d’assassinats, de persecucions per terra i per mar. Sembla el Lecturas de l’època.

Maria Antonieta, de moment, fa el que pot. A l’inrevés de la Stuart, es veu reclosa en un palau, el de Versalles, en què s’aïlla de tot. Que és la reina que no coneix el seu poble, ja ho sabem. I, segons Zweig, no va ser ella el detonant la Revolució Francesa, és clar que no, però possiblement amb una reacció intel·ligent i ben mesurada l’hauria pogut frenar. Tanmateix, va cometre l’error de continuar-se aïllant quan les coses es van tòrcer. I així, fent saltirons d’error en error, va arribar al patíbul. Maria Antonieta es casa amb un nen que no sap fer feliç la seva dona fins que el seu cunyat austríac no li explica que s’ha de fer operar la fimosi. Tampoc és que llavors la reina fos gaire feliç, perquè Lluís XVI li importava sexualment tres raves. Però ella li va dictar la política en moltes ocasions, i se’l va estimar, així com als seus fills. A última hora, va rebre una estocada precisament des de la part que més estimava (… que no us explico per no aixafar-vos la guitarra). Maria Antonieta es va tancar a Versalles a fer teatre en el sentit literal i en el figurat, mentre, a fora, hi havia un daltabaix. I quan finalment va treure el cap a l’exterior, es va trobar les ruïnes del seu món que no li van agradar gens. Com el Segismundo de La vida es sueño, es va tornar a tancar a dins i va aguantar el que va aguantar. És clar que després, tot d’una, va haver de reaccionar sisplau per força i convertir-se en una dona de les de veritat. Fersen la va ajudar. Però a la guillotina hi va anar tota sola.

María Estuardo i Maria Antonieta són un parell de caramels d’aquells que vas llepant i vols que no s’acabin mai. No us els perdeu. I, quan acabeu, empreneu-la amb els homes biografiats. Stefan Zweig és una mina d’or que no defrauda.

Cartes

Recupero aquest espai, després de tant de temps de silenci, amb la intenció de parlar de llibres, de recomanar-los. No de tots i no per a tots: Només dels que s’han convertit en el rastre d’algú que ja no hi és, d’algú desaparegut que un dia els va crear amb la intenció de commoure’ns, després d’haver-se commogut ell (o ella) escrivint-los; I només per a aquells a qui els puguin commoure. Perquè no tots els llibres són per a tothom. Ni molt menys.

Escric aquí amb l’emoció de saber que les lletres ens sobreviuen, i que el temps, el millor crític, acaba separant el gra de la palla per guardar-nos només el que ens pot servir per a alguna cosa. Potser per estimar una mica més els clàssics. I, segurament, per viure.

Us parlo avui de tres llibres de cartes relacionats estretament els uns amb els altres. Entrellaçats:

Mercè Rodoreda, Joan Sales: Cartes Completes (1960-1983) Edició a cura de Montserrat Casals. Club Editor 2008.

Màrius Torres, Mercè Figueras: Cartes a Mahalta. Club Editor 2017

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres. Club Editor, 1976 (Reeditat el 2014, a cura de Montserrat Casals)

Aquests tres llibres, no només comparteixen editorial, el Club Editor que va crear Joan Sales, sinó també persones relacionades entre elles d’una manera molt especial. Potser podríem dir que la que es fa d’alguna manera protagonista a tots tres llibres, és Joan Sales, encara que a les Cartes a Mahalta sigui només perquè els dos que escriuen, el citen contínuament.

Entrem en matèria:

El poeta Màrius Torres ingressa al sanatori de Puig d’Olena abans de la guerra, malalt de tuberculosi, on morirà el 1942. Allà coneix Mercè Figueras i també altres persones joves (la malaltia afectava normalment gent jove). Tots plegats es mouran en un ambient que recorda el que el personatge de ficció Hans Castorp troba a La muntanya màgica de Thomas Mann, al sanatori dels Alps suïssos. I què es pot fer en un sanatori on s’han de passar temporades llargues si us plau per força? Jo m’imagino tota aquesta colla asseguts als grans finestrals de l’establiment conversant de temes diversos, tot fumant (sí, sí, fumant! Llavors fumaven metges i pacients sense manies a les estones de lleure): potser de llibres, de la vida, de les coneixences, de filosofia. Poc de la malaltia, poc de política, d’una guerra que se’ls va llançar al damunt, d’unes represàlies a les quals “els vençuts” van sobreviure com van poder.

I què feien, quan s’havien d’estar dies i dies aïllats a les seves habitacions? No hi havia televisió, no hi havia internet. Però sí paper i bolígraf. I bé, doncs, s’escrivien parlant del mateix de què parlaven als finestrals, continuaven les converses que havien deixat a mitges, n’encetaven de noves. És el que fan Màrius Torres i Mercè Figueras, a través d’infermeres que els feien de correus de bon grat. Una situació que ara ens resulta insòlita o estranya, que ara arreglaríem amb un e-mail o amb les xarxes socials. Les cartes entre Torres i Figueres desprenen una mena d’embruix estrany, de malenconia de vegades, d’alegria les altres, de contenció. Penseu que al sanatori estava prohibit tocar-se gaire per qüestions de salut. I em sembla que a ells ja els hauria agradat fer-ho a consciència.

Parlen també d’amics de fora que els visiten amb freqüència. Un d’aquests és Joan Sales. Tots plegats, amb Sales i la seva dona, la Nuri, passen diumenges (dia de visita oficial) inoblidables.

I no ens enganyem: Les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, haurien de dir-se Cartes a Mercè Figueres. Ja n’hi ha, ja, d’adreçades a ell. Però gairebé totes són per a la Mercè. Si no m’erro, Sales va intitular el llibre Cartes a Màrius Torres perquè el nom del poeta l’ajudés a vendre. De fet, a la part final del llibre, hi inclou alguns dels seus (exquisits) poemes.

El gènere epistolar era el fort de Sales. S’hi esplaiava a consciència, ho explicava tot. I tot és tot. Segurament volia ser els ulls i les orelles dels malalts de Puig d’Olena al món, al seu món, al de la Catalunya tan maltractada durant la guerra. Tant, que gràcies a aquestes cartes, podem seguir amb tot detall els fets ocorreguts a Barcelona durant bona part de la guerra civil. I també els ocorreguts al front, i a l’exili. El detall de Sales de vegades fa esfereir perquè és punyent i realista com la vida mateixa. Hi ha un contrast brutal i fins i tot feridor entre el món que descriu ell i la bombolla puigdoleniana. Un contrast que, en els temps que vivim, segons com, pot arribar a fer mal perquè hi ha històries que es repeteixen massa.

I, llegits tots dos llibres, i posats a fer especulacions, jo diria (i perdoneu el côté coeur que, com a novel·lista, em crida l’atenció) que tots eren molt amics, però que Màrius Torres i Mercè Figueras eren alguna cosa més l’un per l’altre. I que Joan Sales era el tercer en discòrdia. Que pretenia ser també alguna cosa més per a Mercè Figueras, vaja, però que ella tenia els ulls posats en el poeta. Una mena de triangle amorosament contingut per la intel·lectualitat. Tot plegat, una delícia.

I ara entra en escena Mercè Rodoreda. El 1960 no li van donar el premi Sant Jordi amb la seva Colometa, que després seria La plaça del diamant. Joan Fuster, membre del jurat, escriu a Sales i l’insta a que llegeixi la novel·la. I aquest és el punt de partida de la correspondència entre l’editor i l’escriptora; amb un «Distingida senyora» que anirà derivant cap a l’»Estimada amiga» que encapçalava gairebé totes les seves cartes a Rodoreda. Les cartes se succeeixen des de les èpoques grises del franquisme dels seixantes, fins a ben bé la mort de l’escriptora, a l’abril del 1983. Joan Sales morirà el mateix any, al novembre. Aquí no hi ha intents de seducció. Aquí hi ha estira-i-arronses entre autora i editor (alguns de força divertits), però també cops de mà entre amics, confessions, comentaris sobre política, sobre el món de la cultura (sovint de manera no gaire caritativa), sobre les persones pròximes, vives i mortes. Ara s’allunyaran i ara s’aproximaran més. Tossut un, tossuda l’altra, es tiraran els plats pel cap i l’endemà es diran coses tendres; amb la Nuri sempre com a personatge el·líptic però ben present i formant part ben activa d’aquest curiós trio d’amics que treballen en una feina que els apassiona. I, mentre La plaça del diamant i tot el que vindrà després anirà creixent i creixent fins a límits insospitats, a ells els canviaran la vida, el món, el país, així que morirà la dictadura. I es trobaran, quan ja gairebé arriben a la setantena tots dos, amb una Catalunya nova de trinca que, en bona manera, els escandalitza, a ells, que havien lluitat tant per la cultura i per la llengua. Però és que el que s’esdevé a la Transició, potser no és el que ben bé el que s’esperaven.

Advertiment: són mil fulls. Però mil fulls de vida. Qui s’hi submergeixi tindrà premi.

Els tres llibres constitueixen una mena de trilogia molt a tenir en compte. Us ha d’agradar el gènere epistolar, això és veritat. Però, si és així, en gaudireu, no falla.

(I, per cert, no. No m’han pagat del Club Editor. Avui toca això, però va com va, i anirà com anirà).

Gràcies

  P1070368

(Foto J. Puerto)

Quan publiques un llibre, vius un compte enrere frenètic que s’acaba el dia de la presentació a Barcelona (ei, tamporalment, que després vénen totes les altres…). No sé què els passa als altres escriptors, però a mi em passa que em sembla que res no sortirà res bé, em sembla que tot està per fer, que el més calent és a l’aigüera, que no hi ha res que rutlli com ha de rutllar.

Llegeix mes

Amor a la muntanya

FullSizeRender

Se’m fa estrany no haver parlat encara directament de la muntanya en cap dels meus posts. De la muntanya que adoro. Quan era petita i vivia lluny, m’hi duien els meus pares. També a fer esquí alpí (que no m’ha agradat mai gaire). Des que visc a Catalunya, ser a Cantonigròs ja és ser a la muntanya. Si no fos per raons de feina, ja m’hi quedaria sempre. Quinze dies sense poder-hi anar, per a mi és un compte enrere frenètic per aconseguir-ho de nou. Dir que hi estic enganxada, és poc. Llegeix mes

Ha nascut el meu…

… nou llibre: Jardí a l’obaga, editat per Proa.

Jardí a l'obaga

La contraportada diu això:

“Els Torralba són una família barcelonina que als anys trenta es fan una casa amb jardí al poble de la Carena. L’Aniol, el seu masover, ens explica la història d’aquesta família i la seva pròpia, des d’aleshores fins avui dia. Les relacions entre una família amb diners i una família d’humils masovers no sempre haurà estat fàcil. I menys si hi ha hagut pel mig una història d’amor truncada i secreta. Tot i l’harmonia aparent i l’adaptació a uns temps canviants, el lector anirà trobant indicis inquietants, punts d’alarma, i no podrà fer altra cosa que imaginar fets terribles que contrastaran terriblement amb l’estampa idíl·lica que un passejant podria tenir de la Carena.”

Llegeix mes

Primavera imprevisible

M’avanço a l’habitual publicació dels dimarts perquè penso que els esdeveniments s’ho valen.

Sóc de les que a aquestes altures de la pel·lícula, volia eleccions. Tot s’havia embrutat, tot s’havia malmès, s’havia acabat un somni simplement perquè s’havien descolorit les esperances. En aquestes circumstàncies, un «sí a mitges» després d’aquell «no tranquil» d’en Baños, em semblava un disbarat polític. Era entrar de ple a les rebaixes, no a les primeres sinó a les segones, en aquelles en què, per molt que remenis, ja no queda res que sigui prou digne. Llegeix mes

Jordi Colomer, adéu a un tros de món

Hi ha notícies de morts que, sense ser de casa en el sentit estricte de l’expressió, t’esquerden el món. És el cas de la del músic Jordi Colomer i Soler que va morir la setmana passada. En Jordi era director de la Camerart-Orquestra del Maresme, flautista de bec, oboista, i un perfeccionista militant que no en deixava passar ni mitja quan actuaves amb ell en un escenari. Ho sé perquè vaig tenir-lo de professor de flauta i de director d’un conjunt d’aquests instruments pels voltants dels meus vint anys. I també perquè des d’aleshores, durant tots aquests anys, cada vegada que l’he anat a sentir a algun concert, hi fes el que hi fes, n’he sortint pensant, Déu meu, quanta qualitat. Llegeix mes

El paper dels polítics

Fan campanyes per conscienciar-nos de reciclar tot el paper que puguem. Envien correus electrònics amb un bonic missatge sota el segell institucional que insta a no imprimir el que no sigui estrictament necessari. El missatge de no malgastar paper ens el trobem a tot arreu. Els que treballem en empreses públiques (suposo que a les privades també passa) tenim un control estricte sobre el paper que gastem. Cada paper imprès ens diuen que és una branqueta menys d’un d’arbre, i, al final, cada paper que no reciclem com s’hauria de reciclar ens arriba a fer mal a l’ànima gràcies als inputs que ens plouen de les institucions.

Llegeix mes