Els animals i la família amb humor

Gerald Durrell: La meva família i altres animals. Ed. La Butxaca.

Aquest és un llibre d’aquells que ara s’anomenen crossover, o sigui que és per a tots els públics. Gerald Durrell, quan el va escriure, no crec que tingués la intenció que fos així. Li va sortir de manera natural, perquè tot el que escrivia li sortia igual, vull dir en el mateix to; en un to àgil, ple d’humor, divertit i pròxim. En un sol mot, encantador.

Gerald Durrell va néixer el 1925 a Jampshedpur (Índia), en el sí d’una família britànica al cent per cent. Mort el seu pare, va viure amb la mare i els germans a Corfú durant 4 anys, del 1935 al 1939, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. D’aquesta estada a l’illa grega va escriure La meva família i altres animals, que no es va publicar en l’original anglès fins al 1956.

I per què, aquest títol? Doncs perquè Gerald Durrell (Gerry, a casa seva) va arribar a ser un important naturalista i ja de petit era un apassionat de les bèsties, de tota mena de bèsties, amb qui convivia sense cap mania a dins i a fora de les diferents cases que la família va posseir a l’illa. I va ser capaç de descriure, per exemple, una batalla a mort entre un dragó i un pregadeu i presentar-la al lector com la més excitant de les escenes. I, com això, la vida secreta dels escorpins, de les serps (ep, que ho tenia tot a casa, a la seva habitació, eh?), d’una òliba i d’un parell de garses que feien la guitza a tothom qui podien.

Els animals, doncs, són els grans protagonistes de Durrell… juntament amb les persones, sobretot les que conformen la seva família. Les excentricitats del seu germà Larry, que seria l’autor del cèlebre El quartet d’Alexandria, la desenfrenada i fins i tot còmica passió per les armes del seu altre germà Leslie, la ingenuitat de l’angelical germana, la Margo, o el deixar-se portar d’una insòlita mare plena de bondat, són excel·lents actors que ocasionen escenes còmiques que Gerald sap transformar sobre el paper en delirants. També altres personatges que envolten els Durrell, com ara els extravagants amics d’en Larry o els diferents instructors pensats per a en Gerry (cadascun amb les seves estranyeses) o fins i tot un assassí en una barca que apareix enmig d’un llac i que es fa amic del nen.

I només li cal la barreja de les persones amb els animals. El còctel és explosiu. Rius encara que no vulguis. Em ve al cap l’escena en què en Larry vol encendre un cigarret amb uns mistos, a dins la capsa dels quals, oh, sorpresa, en lloc de mistos, hi haurà una mare escorpí i tots els seus fills petits que en Gerry ha dipositat amorosament al seu «llitet» (la capsa), i que, després del gran ensurt inicial, s’escamparan per la taula parada, fent-ne fugir tothom.

I tantes altres coses. Moltes. Si no ho heu fet encara, si teniu ganes d’humor i del somriure perpetu en la lectura, aquesta és la vostra. No sé fins on la realitat és realitat, i a partir d’on l’exagera en Gerald. Però, com va dir el seu germà, l’»autèntic» escriptor Lawrence Durrell (en Larry), La meva família i altres animals “és una obra mestra d’humor, alegria i poesia”. Plenament d’acord.

El monstre de dins i de fora

  • Mary ShelleyFrankenstein or The Modern Prometheus

 

Que faci 200 anys de la creació d’un llibre sempre és una bona notícia perquè vol dir que es reeditarà, segur, i que se’n parlarà força. És el cas del Frankenstein de Mary Shelley, que he fet l’esforç (per a mi ho és) de llegir en anglès aprofitant-ne l’avinentesa. 

Venia de llegir l’interessantíssimMary Shelley i el monstre de Frankenstein (Angle editorial, 2018), de Ricard Ruiz; també he vist la pel·lícula “Mary Shelley”, que, tot i centrar-se només en una part de la vida de l’escriptora, val molt la pena, i no només per la bellesa d’imatges i realització de la cinta, sinó per entendre què va passar. 

I és que jo no sé si som conscients de la importància que té que l’autora del monstre fos Mary Shelley. És a dir, que, ja a la segona edició (a la primera era impensable), va sortir signat amb el nom de la seva autora real, amb l’empenta imprescindible, això sí, tant del pare de Marycom del seu marit. Però, ep, que som al 1818, en aquells temps en què les germanes Brontës’havien de buscar pseudònims per publicar llibres i les novel·les de Jane Austeneren “anònimes”. Deu n’hi do, doncs. 

Com molt bé explica Ricard Ruiz, el monstre té molt a veure amb la vida de fora i de dins de l’autora. Llegiu el llibre de Ruiz i entendreu de què parlo. Jo, però, hi dic ara la meva: Mary Shelley era filla de la primera feminista de la història, Mary Wollstonecraft, que va morir en néixer ella i que, per tant, no va conèixer. Tanmateix, la Marymare va tenir una gran influència en la Maryfilla. La mare era activista feminista, filòsofa i escriptora a ple segle XVIII. No sé si ens adonem de què estem parlant: el feminisme actual és de pa sucat amb oli (perdoneu-me l’expressió) si el comparem al d’aquesta dona que es va atrevir a escriure obres com la traduïda al català, Vindicació dels drets de la dona (L’art de la memòria edicions, 2014). No cal que us digui com i de què va ser tractada en vida pels seus contemporanis. Sense anar més lluny, es va casar només perquè la filla pogués tenir un cognom i una vida dins la legalitat.

Mary Shelley, casada (després d’una convivència en comú d’uns quants anys) amb el poeta Percy Bysshe Shelley, va fer estades amb ell i un grup de joves entre els quals hi havia Lord Byron(a banda del que ell representa, penseu que va ser pare d’Ada Lovelace, la primera programadora de computació de la història) la seva pròpia germana Claire(que, per cert, va tenir un fill de Byroni tot sembla apuntar que també va estar embolicada amb Percy), una colla que bé podríem definir com la dels hippys de l’època. Hippys intel·lectuals, això sí. L’amor lliure era la seva màxima, però les seves converses eren els clàssics, els filòsofs, la ciència, les lectures, les lletres, allò que escrivien. Sembla que Maryva imaginar per primer cop Frankenstein l’estiu del 1816, quan es trobaven tots junts a Suïssa en aquell cèlebre “any sense estiu”. 

La criatura que crea el personatge de Frankenstein és un monstre diferent. És el monstre de la polèmica, de la controvèrsia. Mata però no és culpable. O sí, però només fins a un cert punt. Mary Shelley, que va patir un munt de desgràcies i depressions (herència potser de la seva mare), sembla que les hagi introduït totes dins aquesta criatura estrambòtica i terrorífica. Una criatura que neix bona i acaba essent el més cruel dels éssers vius. El quid de la qüestió és en el per què: perquè els homes s’allunyen d’ell i perquè el seu creador no li vol donar una companyia femenina. La cosa viva, sensible, excessivament delicada, com ho era la mateixa ànima viva, sensible, excessivament delicada de Mary Shelley, esdevé un monstre amb els cops que li plouen de fora, un monstre sense límits. S’hi va tornar, l’ànima de Mary Shelley? No conec prou bé el personatge, però diria que no. En lloc de crear un monstre dintre seu, l’escriptora es va deixar ferir tant i tant que va viure tota una vida enfonsada. No sé si ella tenia cap altre remei que deixar-se fer, tenint en compte que era una dona creadora al segle XVIII. Però sí que va projectar el pla B (tornar-se un monstre) dins la criatura que havia creat el seu Víctor Frankenstein. Una manera com una altra de fugir del seu propi dolor. I això sí que ho dic i ho conec de primera mà, com a escriptora. 

Al llibre també hi ha l’eterna pregunta que es fa sempre la humanitat: fins on ha d’arribar la ciència? Per què ens atrevim a desafiar Deu, la natura o el cicle natural de la vida? Per què anem més enllà? Ho hem de fer? Tot això que ens demanem no és nou ni se’ns fa estrany al segle XXI, com no se’ns farà estrany d’aquí a cent anys.

I, per descomptat, hi ha una història, explicada molt a la manera del XIX: El científic que se’n va a estudiar, a investigar, que travessa Europa per passar-se anys experimentant les seves idees, mentre la família i l’estimada l’esperen a l’altra punta. Sembla que el temps no passi quan al senyor Frankenstein el recullen a la deriva, en una expedició al Pol Nord, i comença a explicar les seves aventures a la tripulació. Sembla que s’aturi el món quan un personatge decideix filosofar, reflexionar o descriure els paisatges que va trobant en el seu camí. Sempre homes, és clar. Com hauria de ser una dona la protagonista? La inventora d’una criatura tan extraordinàriament horrible al segle XIX només podia ser un home. I Mary Shelleyes fica bé, molt bé, dins la psicologia masculina (sempre a la manera vuitcentista, això sí).

Un llibre més que entretingut, perquè diu molt de qui el va escriure, dels qui l’envoltaven i de l’època que vivien. Dels pensaments i les filosofies que es coïen als ambients intel·lectuals. De les pors, les drepressions, les injustícies, el gran masclisme imperant fins fa ben poc al primer món.

El monstre de Frankenstein… o com saber qui era exactament Mary Shelley

L’encant cruel de Suite Francesa

  • Irène Némirovsky. Suite francesa. La Magrana. Barcelona 2012. Trad: Anna Casassas.

 

Tot i llegir normalment la literatura francesa en la llengua original, em va caure a les mans la traducció d’Anna Casassas al català d’aquest llibre. I, quan et cau a les mans una traducció esplèndida d’un llibre extraordinari, t’oblides de tota la resta.

Suite francesa, guanyadora del premi Renaudot el 2004, és una de les millors novel·les que he llegit a la vida. Una novel·la que no té ni final, perquè l’autora no va ser a temps d’acabar-la. La van detenir el 1942 i la van enviar a Auschwitz, d’on no va tornar. El llibre és una gran obra literària. Però no sabria dir si és més interessant el que Némirovsky narra o la història d’ella mateixa i del seu llibre. Perquè el pròleg explica la més sorprenent de les aventures.

Irène Némirovsky era una ucraïnesa d’origen jueu, i francesa per adopció. Pertanyent a l’alta burgesia, la família va haver de fugir de Rússia l’any 1917. Però llavors l’escriptora ja feia molt de temps que ho passava malament: el seu pare no hi era mai i la seva mare simplement no volia saber res d’ella perquè vivia pendent de festes i d’amants. Això sí, Irène tenia institutrius i mestres que la van educar comme il faut en una nena de la seva categoria social.

Serà a França on Némirovsky, ja gran, triomfarà com a escriptora, es casarà i tindrà dues filles que decideix educar en el catolicisme. I, quan semblava que arribava la pau, els nazis entren a París. Némirovsky i el seu marit Michel Epstein, també jueu, així com les nenes, estan en perill. La família es trasllada a Issy-l’Evêque, que és on l’escriptora escriurà Suite francesa. Fins que, un bon dia del 1942, la detindran i l’enviaran a Auschwitz. El seu marit acabarà igual. Una institutriu s’ocuparà de les seves filles que, com en una pel·lícula d’època, viuran amagades en convents de monges, coves i soterranis durant els anys d’ocupació. Les nenes, Denise i Élisabeth, just abans de marxar, van estirar la carpeta de treball de la seva mare. A dintre hi havia Suite Francesa que, per aquesta raó, es va salvar. Els detalls de tota aquesta història i de com es va acabar, estan molt explicats al pròleg i em penso que us deixaran amb la boca oberta. I, si no fos perquè Irène Némirovsky escriu tan bé, possiblement tindria tant de valor aquest pròleg com la novel·la en sí.

Però Némirovsky escriu com els àngels… i Casassas tradueix com els àngels. De la seva novel·la hi ha dues parts completes (“Tempesta de juny” i “Dolce”) i uns annexos on l’autora havia escrit les notes que li feien falta per continuar amb la tercera part.

Némirovsky pretenia fer una successió de quadres plàstics de la invasió alemanya de França per donar una idea de com havia afectat això al seu país. Contra el que es pugui pensar, no hi ha jueus a Suite Francesa. És realment sorprenent que el “problema jueu” no aparegui enlloc més que en alguna citació com de passada. Potser se’n va voler allunyar per escriure amb més llibertat o objectivitat perquè el que volia retratar eren les persones, els conflictes humans, les relacions difícils, complicades, addictives, sensuals, afectives.

Aixi, a “Tempesta de juny”, l’autora retrata la caòtica fugida de París amb l’aproximació i entrada dels alemanys a la ciutat. És una fugida com tantes altres de tantes ciutats en guerra que són a punt de caure en mans de l’enemic, amb milers o milions de persones que es traslladen, però potser estem acostumats a saber-ne fora del món occidental, i potser cap no ha tingut un relat literari i acurat dels fets com el de Suite Francesa. Némirovsky parla de persones, grups, famílies, de pobres preocupats per la supervivència o de rics que pateixen pels quadres valuosíssims que es veuen obligats a deixar enrere. La tempesta és la que no els permet de pujar als trens que evacuen gent perquè ja no hi cap ningú més, o bé la que els manté en una retenció eterna a la carretera, a dins del cotxe. La que separa els que s’estimen, la que fa pagar suborns per obtenir facilitats a l‘hora de marxar. La fugida de París es veu, es palpa, se sent en pròpia pell quan es llegeix.

A “Dolce”, els alemanys són a tot arreu, s’integren en la societat, viuen amb ells, a les seves cases, s’hi intenten relacionar malgrat les circumstàncies hostils. I, oh, sorpresa, resulta que els alemanys també són persones, i també n’hi ha que intenten ajudar i ser amables. Són els mateixos alemanys que, a la vida real busquen jueus per exterminar per tots els racons. Com la família de la mateixa Némirovsky. Però, com us deia, no se’n parla. I, com que, en canvi, es parla de persones, hi haurà històries d’amor i desamor, d’acord i desacord, de misèria i generositat. I francesos cruels i alemanys bondadosos.

A més de sorprenent i transgressor, el llibre d’Irène Némirovsky fascina. La narració llisca com la vaselina, fereix en el punt just, sedueix. Suite francesa atrapa des del primer minut. Llegint-la, tot d’una us trobareu en un altre món, en aquell món desitjat que hauria de ser el que s’abastés llegint qualsevol novel·la, però que, malauradament, només aconsegueixen les que estan escrites per plomes extraordinàries, com aquesta, d’una escriptora que es va quedar a mitges però que ens va deixar molt: Irène Némirovsky.

La tragèdia i la comèdia. Oscar Wilde

  • Oscar Wilde: Un marit ideal. Tres i Quatre. València, 2015. Trad: Teresa Pitarch, Mar Ruiz i Cristian Úbeda.
  • Oscar Wilde: Salomé. Galàxia Gutenberg. Cercle de Lectors. Barcelona 2005. Trad: Terenci Moix. Il·lustrat per Gino Rubert.

Oscar Wilde és el poeta, narrador i autor teatral brillant per excel·lència del Londres de l’era victoriana i, per extensió, de l’Europa de finals del XIX. Va néixer a Dublín i va morir a París, però va passar el gruix de la seva vida activa a Anglaterra. Sortint d’estudiar a Oxford, va anar a parar a Londres, on el van enfilar als núvols primer i després el van crucificar. Primer era considerat un autor dramàtic, però després la comèdia el va fer excepcional. Per escrit o en directe, en el cara a cara, Wilde era ràpid, expeditiu, enginyós. Els seus interlocutors es quedaven amb la boca oberta; els seus espectadors, també.

De la tragèdia i la comèdia en són una bona mostra, Salomé(1893) i Un marit ideal(1895). Wilde va escriure la primera, Salomé, en francès, i poc després, el seu amant, Lord Alfred Douglas (per cert, un perla que es va aprofitar a bastament de Wilde), va traduir-la a l’anglès. La traducció al català de Terenci Moix (una delícia que va acompanyada d’unes il·lustracions de Gino Rubert que són una altra delícia) ens acosta al personatge seductor per excel·lència d’Oscar Wilde; a aquell personatge que balla per a Herodes mentre es va traient vels i que després reclama la promesa d’ell (“Balleu per a mi, Salomé, que si balleu em podreu demanar tot allò que desitgeu, i jo us ho donaré” -p.68). Possiblement, aquest sigui el ball més eròtic de tota la història del teatre, un ball que va provocar un escàndol dels més sonats, especialment quan Richard Strauss hi va posar música. L’erotisme, a més, s’arrodoneix amb la petició macabra de la ballarina, així que acaba el ball (“Vull que em portin ara mateix, en una safata d’argent (…) el cap de Iokanaan”)

És el mite de la dona que desitja un sant i que veu que no el pot seduir, i finalment troba la manera d’obtenir-lo: mort. “Ah! Jo t’he besat la boca, Iokanaaan. Jo t’he besat la boca. Els teus llavis tenien un gust molt agre. Era el gust de la sang?”

La història ja la sabem. Si no us en recordeu, ja us avanço que Salomé acabarà morint per ordre del mateix que li ha concedit el desig de l’assassinat de Joan Baptista. Però en aquest cas, els espòilers tenen poca importància. El que importa és el desenvolupament de tota la història, com Wilde aconsegueix atrapar el lector o l’espectador, com se l’emporta a un món entre surrealista, cruel i poètic. Com l’embolcalla amb les paraules. Com, finalment, el deixa que reposi i que agafi aire abans de tornar a reviure el que ha passat.

I ara, la comèdia. A Un marit ideal, d’acurada traducció al valencià per part de Pitarch, Ruiz i Úbeda, el marit ideal en qüestió és Sir Robert Chiltern. L’home perfecte, segons la seva dona, una lady de saló londinenc victorià que sap atendre convidats amb l’exquisidesa que s’escau a una bona amfitriona. Però en un moment determinat, entra en escena un personatge que ho destarota tot perquè sap el que no sap ningú de l’immaculat Chiltern, i es proposa fer-li xantatge. A partir d’aquest moment, els embolics estan servits (aquí sí que no faré espòilers) fins que, com correspon a una bona comèdia, tot acaba posant-se a lloc i ben posat. A mi, però, més que l’argument, com sempre, en Wilde, em sedueix la manera que té de criticar una societat, la del seu temps, per la hipocresia, pel masclisme, per la superficialitat; i sobretot me’n sedueixen els diàlegs, les paraules, la capacitat d’entabanar qui l’escolta de manera planera però directa, àgil, i definitiva. Un exemple, el de Lord Goring (probablement l’alter ego d’Oscar Wilde) quan conversa amb el seu pare, Lord Caversham, que l’ataca així:

– T’has promès?
– Encara no, però espere fer-ho abans de l’hora de dinar.
– Tens temps fins a l’hora de sopar, si et va millor.
– Moltíssimes gràcies, però crec que preferesc prometre’m abans de dinar.
– Mmmm! No sé mai quan parles seriosament i quan no.
– Jo tampoc no ho sé, pare.
(p.132)

Lord Goring manté diversos diàlegs com aquest, no només amb el pare, sinó amb altres personatges entranyables com el majordom Phipps. Però tota l’obra està trufada de moments brillants, de seqüències esplèndides d’aquelles que et posen un somriure perpetu als llavis quan estàs llegint. Ho acabarem amb una, encara amb Lord Goring de protagonista xerrant (o monologant) amb Phipps, on Wilde aprofita per deixar anar tot el que pensa. Us en llepareu els bigotis. Que aprofiti!

– Saps, Phipps? La moda és allò que porta un mateix. El que no és moda és allò que porten els altres.
– Sí, milord.
– De la mateixa manera que la vulgaritat és la conducta dels altres.
– Sí, milord.
– I les mentides, les veritats dels altres.
– Sí, milord.
– Els altres són terribles. L’única societat possible és un mateix.
– Sí, milord.
– Estimar-se a un mateix és el començament d’un amor per a tota la vida, Phipps
– Sí, milord.
(p.104)

Gel a l’ànima

  • Siegfried Lenz: El desertor. Edicions de 1984. Barcelona 2017. Trad. al català de Ramon Monton.

L’escriptor alemany Siegfried Lenz (Lyck, Prússia Oriental,1926- Hamburg, 2104) va desertar durant la Segona Guerra Mundial. Trobava que els oficials del seu bàndol eren uns salvatges. Un cop a l’altre bàndol, es va adonar que tots eren iguals. Va ser detingut per les tropes britàniques a Schleswig-Holstein i, com a presoner de guerra, va fer d’intèrpret per a una comissió d’alliberament britànic.

Lyck, el seu lloc de naixement que ara s’ha convertit en Elk, és a la Prússia Oriental, territori alemany que avui ha deixat d’existir i que ha quedat repartit entre Polònia, Lituània i Bielorússia. Terra de pas i terra freda, humida, tocant a la mar Bàltica, com la terra que va acollir Lenz de tornada a la seva vida civil (Hamburg), que mira al mar del Nord, amb el riu Elba que l’hi acosta.

Explico això perquè és imprescindible per entendre el per què de la sorprenent, insòlita, estranya i fascinant literatura d’aquest autor de la postguerra de la Segona Guerra Mundial de què ens arriben els llibres amb comptagotes. També ajuda saber que no tenia pare, que la mare el va abandonar a mans de l’àvia quan acabava de començar l’escolarització obligatòria. Paisatge i història personal (la infantesa, la guerra) marquen com amb un ferro roent aquesta literatura tan suggerent.

Vaig llegir de Siegfried LenzLliçó d’alemany (aquest en català, pel Club Editor), Un minut de silenci, L’últim vaixell. A tots hi ha el silenci, fred, l’aire humit que baixa d’un mar gens acollidor, les grans extensions planes, denses, la navegació com a eix principal d’unes vides que s’escolen suaument entre cops d’efecte provocats per una condició humana sovint malèvola. I sembla que res no els afecti quan, en realitat, els afecta tot. A Lliçó d’alemany, a més, hi ha el llegat de la guerra, les pugnes interiors del mateix Lenz, la seva necessitat de posar sobre paper la crueltat d’haver de decidir entre els sentiments i la rectitud, entre la por i el valor.

Ara, a El desertor, hi he trobat una diferència de paisatge. Ens hem traslladat al front soviètic, als paratges nevats i glaçats a l’hivern, infectes de mosquits i insuportablement calorosos a l’estiu, a les lluites constants amb els partisans, a històries d’amor impossibles. Però el fons és el mateix. És el gel de l’ànima. És el gel-Lenz, el que se’ns endu quan el llegim, el que no ens tranquil·litza però sí que ens ensenya què hem de fer amb la nostra vida simplement per aconseguir una ullada de sol que ens el desfaci. Una ullada de sol que acaba arribant quan llegim Lenz, això sí: No tanquem el llibre amb una sensació d’angoixa sinó amb la d’adonar-nos que, malgrat tot, la vida acaba posant les coses a lloc.

El desertor es va publicar a Alemanya el 2016, quan ja feia dos anys que el seu autor era mort. El 1951, la primera vegada que Lenz va lliurar la novel·la a la que va ser sempre la seva editorial, Hoffmann und Campe (que ja li havia publicat una altra novel·la, la primera), l’editorial l’envia a un lector, en demana revisions i acaba  decidint que “una novel·la amb desertors de l’exèrcit alemany que s’incorporen a l’Exèrcit Roig és senzillament inimaginable en el clima polític de l’era Adenauer”. Els editors, en ple atac de pànic, demanen a Lenz que la reescrigui tota, que no hi hagi desertors, que en canviï l’argument, que ho canviï tot. En resum, la rebutgen. I Lenz, en una carta d’una educació exquisida, que s’inclou als annexos del llibre (pp. 336-338) els respon: no patiu, ja en faig una altra.

I així, en va escriure una altra, i una altra, i una altra, i moltes més. Va esdevenir un dels escriptors alemanys més coneguts de la literatura de postguerra i contemporània. Aquí, però, ens n’ha arribat ben poc. Ara, amb El desertor hi ha una oportunitat única d’entrar en una narrativa de primer nivell que atrapa, que commou i que, al mateix temps, com ja us avançava, gela l’ànima.

 

Amagat durant trenta anys

  • Ronald Fraser, Escondido: el calvario de Manuel Cortés. Ed. Crítica. Barcelona, 2006

D’històries sobre la guerra civil espanyola n’hi ha moltes. El conflicte va ser molt complex i els historiadors s’hi ha posat les botes. Però al costat de les grans batalles i de les grans històries, sempre hi ha les petites, les que detallen vides complicades de persones que precisament no tenien cap ganes de complicar-se la vida, i que, en canvi, es van trobar que se l’havien de complicar si no volien desaparèixer del mapa com tanta i tanta gent quan les tropes franquistes van conquerir pobles i ciutats.

Aquest és el cas de  la història de Manuel Cortés, l’últim alcalde republicà del poble de Mijas (Màlaga) que l’historiador i hispanista britànic Ronald Fraser (Hamburg, 1930-València, 2012) va rescatar a la versió original de Escondido: In hiding, The life of Manuel Cortés. (1a ed. 1972). Fraser va donar el seu arxiu sonor, de 270 testimonis orals de la Guerra Civil, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Però abans el va aprofitar per escriure’n uns quants llibres.

La història de Cortés és la d’un dels anomenats “topos” que van quedar amagats durant molts anys, després de la Guerra Civil, per por de les represàlies franquistes. Ell va sortir del seu amagatall el 1969, arran d’una amnistia promulgada pel govern de Franco. Fraser reprodueix al seu llibre el testimoni de l’ex batlle, el de la seva dona, Juliana, i el de la seva filla, Maria, que tenia 4 anys el 1939, quan li van “presentar” el seu pare i, és clar, 34 quan el va veure en llibertat.

Manuel tornava de la guerra i pretenia anar-se’n tranquil·lament a casa a fer la seva vida normal perquè ell, a més de no haver fet mai mal a ningú, era dels que s’havien jugat la vida enfrontant-se als grups anarquistes per evitar que acabessin amb la vida de molts personatges de Mijas relacionats amb la dreta o amb l’Església, quan havia esclatat la revolució el 1936. “Aquests m’ajudaran, no pot ser de cap altra manera!”, va assegurar l’ingenu a la seva dona. I llavors va ser quan ella el va fer seure per explicar-li les veritats de la vida, id est, que tots els que s’havien comportat com ell havien estat afusellats sense contemplacions pels mateixos que ells havien protegit.

El resultat va ser que Cortés va viure dos anys i mig en un forat, a casa els seus pares. Dos anys desesperants, és clar, perquè un forat és un forat, per més que la seva dona i la seva cosina li portessin menjar i estiguessin per ell tant com podien. Però la qüestió no estava per treure el cap, i la guàrdia civil va posar sota vigilància la Juliana. Van acabar pensant que el seu marit s’amagava a la Sierra o a Màlaga, com tants d’altres que no s’atrevien a tornar a casa. Després d’aquest primer temps, la Juliana es va traslladar a viure a una casa on Cortés es va poder instal·lar d’una manera més còmoda. Encara van fer un altre canvi, a una casa millor, tots tres.

La Juliana es va haver d’ocupar de mantenir la família, de tirar-la endavant, primer amb la venda d’ous al mercat negre a Màlaga (on anava caminant tota la nit), i després, fabricant espart, un dels negocis estrella de Mijas. A dintre de casa, l’ajudaven en Manuel i la filla, que mai va dir res a ningú del seu pare, ni tan sols al seu nòvio, fins que no van ser casats i ben casats.

Mentrestant, l’exalcalde es movia per dintre de casa amb relativa comoditat. Un parell de vegades, el van enxampar nens veïns que, és clar, no l’havien vist mai, i als pares dels quals, la Juliana, amb una extraordinària sang freda, es va apressar a dir que era el seu germà que l’havia vingut a veure. El problema més gran, el que feia patir més tota la família, era un hipotètic problema greu de salut. Cortés es va anar arrencant ell mateix les dents que li feien mal. Refredats i grips van passar com van poder, i una sola vegada va patir segurament un enverinament per algun aliment tòxic, de tal manera que la filla, Maria, va haver de fingir el dolor que tenia exactament allà on l’hi va indicar el seu pare, quan va venir el metge a veure-la i li va receptar el que realment li va treure el mal a Cortés.

A dintre la casa, sense sospitar res, s’hi van passejar durant trenta anys, veïns, metges, guàrdies civils, i, fins i tot, els convidats al casament de la filla, que van fer el banquet al pati de la casa.

Quan el 1969 es va publicar al BOE l’amnistia que estava esperant Cortés, ell va sortir de casa. El món li va semblar increïble. El llibre també ho és.

M’hi nego

Nico Rost: Goethe en Dachau. Ed. Contraescritura. Barcelona, 2016. Trad. Núria Molines Galarza

Aquest llibre és un luxe. Jo el vaig trobar a la botiga del camp de concentració de Dachau, però també l’hauria pogut trobar aquí, a Catalunya. En aquell moment s’acabava de traduir al castellà, després d’haver estat disponible només en neerlandès i en alemany. Aquesta, doncs, és una de les raons per les quals penso que el llibre és un luxe. L’altra, perquè la traducció i l’edició són d’aquelles tan acurades, tan ben fetes. I la tercera, i sobretot, pel seu contingut, per la seva història.

Després de tant llegir llibres sobre camps de concentració nazis en ficció i en no ficció, aquest em va sorprendre molt. Potser hi ha algun altre exemple que em porti la contrària en el que ara diré (i, si és així, si us plau, expliqueu-me on el puc trobar), però jo juraria que Goethe en Dachau és l’únic testimoni existent que recull un diari, escrit dia a dia en un camp nazi, i amagat per un presoner, el periodista i escriptor neerlandès Nico Rost, que va anar a parar al Lager el juny del 1944 i que s’hi va quedar fins a l’alliberament per part dels nord-americans, el 1945.

El llibre es diu Goethe en Dachau perquè Rost, que va viure a la infermeria del camp, primer com a malalt i després treballant-hi, es va nodrir intel·lectualment dels llibres de la biblioteca del camp. (Sí, hi havia una biblioteca!). En una entrada del 29 de juny, posa les bases de què serà aquest diari:

«Me he pasado el día leyendo el Egmont y me he propuesto que, en la medida de lo possible, voy a dedicarme a estudiar mucha literatura clásica alemana. Sobre todo a Goethe. Quiero empezar a tomar notas sobre lo que leo y sobre lo que pienso. A pesar de que cualquier tipo de diario está tajantemente prohibido, el Oberpfleger (enfermero jefe), el que conocía mi nombre, me ha enseñado un lugar donde puedo ocultar mis papeles»

On s’és vist, això: un diari en un camp nazi!, vaig pensar al·lucinada, de seguida que em vaig adonar de què representava aquesta troballa. I no només això, sinó que, de les coses que passen al camp, ja podeu suposar que horroroses (i més tenint en compte que Rost acaba comptant morts a cabassos cada matí a l’epidèmia de tifus de l’hivern del 1944-45), se’n parla ben poc. Evidentment, hi ha moments en què el periodista no se’n pot estar. Tanmateix, té clar que s’ha d’abstreure per sobreviure, i que només el treball intel·lectual del cervell el pot salvar: «Estoy mucho más tranquilo cuando puedo leer y escribir, lo cierto es que también me ayudará a no estar siempre pensando en mi casa…»

Nico Rost, a través de la magnífica traducció de Núria Molines, ens acosta a un camp nazi d’una manera diferent. Qui també ho havia fet és Imre Kertész, amb el seu Sense destí, en què ens mostra els camps nazis des d’una òptica sorprenentment optimista. Però Kértesz va convertir en ficció, en novel·la, el que va patir. En canvi, la manera original d’enfocar el tema per part de Rost, és el fet de descriure dia a dia les sensacions, les lectures, els nous aprenentatges, les converses amb companys, molts dels quals eren intel·lectuals empresonats com ell. És el fet d’amagar papers, és el fet de llegir. “ ‘¡La vieja Tierra todavía sigue ahí y el cielo aún sobre mí se arquea!’ (…) Mientras siga ahí, como dice Goethe, nada està perdido; mientras tenga un punto de apoyo me pondré de pie con firmeza sobre la tierra, con ambos pies, y con confiança podré aguardar el futuro”, diu.

L’horror s’entreveu en alguns moments a través d’una escletxa entre les cortines literàries que ell utilitza per cobrir el minúscul espai que l’envolta, que és allà on se sent segur. Unes cortines que, amb el pas del temps, esdevenen cada vegada més translúcides, perquè hi ha coses de què finalment no ens podem evadir de cap de les maneres. A banda dels afusellaments, de les morts per tifus o per altres causes no tan “naturals”, faig esment de determinats experiments mèdics que es duien a terme a la infermeria (la Revier), on vivia l’escriptor, i que en algun moment Rost descriu de manera sobtada, com si l’acabés d’encegar una llum, perquè senzillament és impossible obviar-ho.

Tanmateix, la contraportada del llibre, ho diu tot amb dues paraules. S’hi pot llegir simplement, “Me niego”. I a fe que ho aconsegueix.

Dones de Zweig

Stefan Zweig: María Estuardo. Acantilado. Barcelona, 2003. Trad. Carlos Fortea.

Stefan ZweigMaría Antonieta. Acantilado. Barcelona, 2012. Trad. Carlos Fortea

Us confesso que, més que l’Stefan Zweig novel·lista, m’agrada l’Stefan Zweig biògraf. Sense embuts, m’encanta. És d’aquells escriptors que, com que coneixen bé la ficció, saben convertir un assaig en una narració plena de sentit, saben com mantenir-hi la tensió i com parlar d’algun personatge històric com si fos el protagonista de la més absorbent de les novel·les. Que ja ho acostuma a ser, eh? Però Zweig se’n surt amb valor afegit, hi posa la cirereta del pastís. Es nota que s’ho passa bé despullant personatges i mostrant-nos a consciència unes vides que realment diríem que són de pel·lícula.

Quan vaig descobrir l’art biogràfic de Zweig, vaig llegir-li unes quantes biografies seguides, entre les quals la de Fouché, Magallanes, Balzac o Montaigne (que l’autor va deixar inacabada abans de suïcidar-se… o no. De moment, deixem-ho en suïcidi). Amb Fouché (l’únic que he trobat en català, per Quaderns Crema, 2011, traduït per Joan Fontcuberta), vaig descobrir un personatge angulós i intrigant que va saber sobreviure a la Revolució Francesa i a Napoleó, que va provocar rius de sang vestint-se de jacobí o de noble segons les conveniències; amb Magallanes, el relat minuciós de la vida d’un descobridor (i dels seus seguidors) a dintre d’un vaixell que era com un polvorí a punt d’esclatar per les tensions humanes, i que, en alguns moments sembla més aviat El vaixell fantasma de Poe, arrossegant cadàvers per l’aigua. Amb Balzac, una vida convulsa com només la podia tenir ell, que ens va deixar un gran llegat literari.

Però deixo els homes per centrar-me en les dones: en Maria Antonieta i en Maria Stuart. Malgrat que viuen en dos segles diferents, les dues tenen alguns punts en comú: per exemple, que totes dues són reines vingudes de fora (encara que Maria Stuart fos escocesa, s’havia criat a França), que les dues són molt reines (vull dir que s’ho creuen, i no abandonen ni abdiquen en cap moment) i que les dues moren amb el cap tallat. En això, Maria Antonieta té un avantatge sobre la Stuart, i és que la guillotina “humanitària” ja s’havia inventat. Per tant, zas, amb un tres i no res se’n va anar a l’altre barri; Amb Maria Stuart, en canvi, van caldre un parell de cops de destral. Segons Zweig, el cap va quedar penjant, va acabar rodolant, va saltar la perruca i se li van veure a sota els cabells blancs… En fi, que l’execució no va ser un model ni d’eficàcia ni de pulcritud ni de res. Un desastre.

Més enllà de la mort, que les dues afronten amb el cap ben alt (fins que no els hi tallen), jo diria que la seva evolució vital fa dos camins del tot contraris: Maria Antonieta, l’austríaca ingènua, frívola i irresponsable que casen als catorze anys amb el futur rei de França, esdevindrà, els últims temps, el puntal de l’Ancien régime que s’enfonsa, el cervell de la resistència a palau quan aprèn a estimar la seva família i, sobretot, el seu gran amor, el suec Hans Axel von Fersen; Maria Stuart fa a l’inrevés: una dona culta, d’educació molt sòlida i amb una gran intel·ligència, ho perd tot perquè s’enamora del comte de Borthwell, i això l’abocarà a la catàstrofe personal i nacional.

La Stuart de Zweig no és la de Friedrich Schiller, que quedi clar. La meravellosa obra de teatre de l’alemany presenta una especulació sobre el que hauria pogut passar: l’enfrontament entre dues reines, l’escocesa i l’anglesa (Elisabet I), uns tu a tu que dramàticament valen un imperi. Uns vis-à-vis que realment no van existir, perquè Elisabet i la seva cosina no es van arribar a veure mai. La Stuart schilleriana també és una dona que desperta les simpaties del públic perquè ho aguanta tot pel seu poble, i perquè és la feble però tan valenta, en un evident desequilibri de forces; la que biografia Zweig, en canvi, no sent en cap moment un amor patriòtic per Escòcia, només per la corona i, en tot cas, pel catolicisme. Explica l’austríac que als reis en general tant els era París com Edimburg com Roma en qüestió de sentiments. Encara no havia arribat l’època d’estimar (o de fingir-ho) desesperadament una pàtria. La Stuart de Zweig porta un vestit històric de llums i ombres, de moltes ombres. Ara, que ni la millor sèrie de sobretaula de TV3 podria acostar-se ni de lluny al sarau i als embolics entre els lords escocesos al segle XVI, que eren quatre gats i, a sobre, mal avinguts. La història de Maria Stuart, tal i com la relata Zweig, és farcida d’amor i odi, d’aventures, d’assassinats, de persecucions per terra i per mar. Sembla el Lecturas de l’època.

Maria Antonieta, de moment, fa el que pot. A l’inrevés de la Stuart, es veu reclosa en un palau, el de Versalles, en què s’aïlla de tot. Que és la reina que no coneix el seu poble, ja ho sabem. I, segons Zweig, no va ser ella el detonant la Revolució Francesa, és clar que no, però possiblement amb una reacció intel·ligent i ben mesurada l’hauria pogut frenar. Tanmateix, va cometre l’error de continuar-se aïllant quan les coses es van tòrcer. I així, fent saltirons d’error en error, va arribar al patíbul. Maria Antonieta es casa amb un nen que no sap fer feliç la seva dona fins que el seu cunyat austríac no li explica que s’ha de fer operar la fimosi. Tampoc és que llavors la reina fos gaire feliç, perquè Lluís XVI li importava sexualment tres raves. Però ella li va dictar la política en moltes ocasions, i se’l va estimar, així com als seus fills. A última hora, va rebre una estocada precisament des de la part que més estimava (… que no us explico per no aixafar-vos la guitarra). Maria Antonieta es va tancar a Versalles a fer teatre en el sentit literal i en el figurat, mentre, a fora, hi havia un daltabaix. I quan finalment va treure el cap a l’exterior, es va trobar les ruïnes del seu món que no li van agradar gens. Com el Segismundo de La vida es sueño, es va tornar a tancar a dins i va aguantar el que va aguantar. És clar que després, tot d’una, va haver de reaccionar sisplau per força i convertir-se en una dona de les de veritat. Fersen la va ajudar. Però a la guillotina hi va anar tota sola.

María Estuardo i Maria Antonieta són un parell de caramels d’aquells que vas llepant i vols que no s’acabin mai. No us els perdeu. I, quan acabeu, empreneu-la amb els homes biografiats. Stefan Zweig és una mina d’or que no defrauda.

Cartes

Recupero aquest espai, després de tant de temps de silenci, amb la intenció de parlar de llibres, de recomanar-los. No de tots i no per a tots: Només dels que s’han convertit en el rastre d’algú que ja no hi és, d’algú desaparegut que un dia els va crear amb la intenció de commoure’ns, després d’haver-se commogut ell (o ella) escrivint-los; I només per a aquells a qui els puguin commoure. Perquè no tots els llibres són per a tothom. Ni molt menys.

Escric aquí amb l’emoció de saber que les lletres ens sobreviuen, i que el temps, el millor crític, acaba separant el gra de la palla per guardar-nos només el que ens pot servir per a alguna cosa. Potser per estimar una mica més els clàssics. I, segurament, per viure.

Us parlo avui de tres llibres de cartes relacionats estretament els uns amb els altres. Entrellaçats:

Mercè Rodoreda, Joan Sales: Cartes Completes (1960-1983) Edició a cura de Montserrat Casals. Club Editor 2008.

Màrius Torres, Mercè Figueras: Cartes a Mahalta. Club Editor 2017

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres. Club Editor, 1976 (Reeditat el 2014, a cura de Montserrat Casals)

Aquests tres llibres, no només comparteixen editorial, el Club Editor que va crear Joan Sales, sinó també persones relacionades entre elles d’una manera molt especial. Potser podríem dir que la que es fa d’alguna manera protagonista a tots tres llibres, és Joan Sales, encara que a les Cartes a Mahalta sigui només perquè els dos que escriuen, el citen contínuament.

Entrem en matèria:

El poeta Màrius Torres ingressa al sanatori de Puig d’Olena abans de la guerra, malalt de tuberculosi, on morirà el 1942. Allà coneix Mercè Figueras i també altres persones joves (la malaltia afectava normalment gent jove). Tots plegats es mouran en un ambient que recorda el que el personatge de ficció Hans Castorp troba a La muntanya màgica de Thomas Mann, al sanatori dels Alps suïssos. I què es pot fer en un sanatori on s’han de passar temporades llargues si us plau per força? Jo m’imagino tota aquesta colla asseguts als grans finestrals de l’establiment conversant de temes diversos, tot fumant (sí, sí, fumant! Llavors fumaven metges i pacients sense manies a les estones de lleure): potser de llibres, de la vida, de les coneixences, de filosofia. Poc de la malaltia, poc de política, d’una guerra que se’ls va llançar al damunt, d’unes represàlies a les quals “els vençuts” van sobreviure com van poder.

I què feien, quan s’havien d’estar dies i dies aïllats a les seves habitacions? No hi havia televisió, no hi havia internet. Però sí paper i bolígraf. I bé, doncs, s’escrivien parlant del mateix de què parlaven als finestrals, continuaven les converses que havien deixat a mitges, n’encetaven de noves. És el que fan Màrius Torres i Mercè Figueras, a través d’infermeres que els feien de correus de bon grat. Una situació que ara ens resulta insòlita o estranya, que ara arreglaríem amb un e-mail o amb les xarxes socials. Les cartes entre Torres i Figueres desprenen una mena d’embruix estrany, de malenconia de vegades, d’alegria les altres, de contenció. Penseu que al sanatori estava prohibit tocar-se gaire per qüestions de salut. I em sembla que a ells ja els hauria agradat fer-ho a consciència.

Parlen també d’amics de fora que els visiten amb freqüència. Un d’aquests és Joan Sales. Tots plegats, amb Sales i la seva dona, la Nuri, passen diumenges (dia de visita oficial) inoblidables.

I no ens enganyem: Les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, haurien de dir-se Cartes a Mercè Figueres. Ja n’hi ha, ja, d’adreçades a ell. Però gairebé totes són per a la Mercè. Si no m’erro, Sales va intitular el llibre Cartes a Màrius Torres perquè el nom del poeta l’ajudés a vendre. De fet, a la part final del llibre, hi inclou alguns dels seus (exquisits) poemes.

El gènere epistolar era el fort de Sales. S’hi esplaiava a consciència, ho explicava tot. I tot és tot. Segurament volia ser els ulls i les orelles dels malalts de Puig d’Olena al món, al seu món, al de la Catalunya tan maltractada durant la guerra. Tant, que gràcies a aquestes cartes, podem seguir amb tot detall els fets ocorreguts a Barcelona durant bona part de la guerra civil. I també els ocorreguts al front, i a l’exili. El detall de Sales de vegades fa esfereir perquè és punyent i realista com la vida mateixa. Hi ha un contrast brutal i fins i tot feridor entre el món que descriu ell i la bombolla puigdoleniana. Un contrast que, en els temps que vivim, segons com, pot arribar a fer mal perquè hi ha històries que es repeteixen massa.

I, llegits tots dos llibres, i posats a fer especulacions, jo diria (i perdoneu el côté coeur que, com a novel·lista, em crida l’atenció) que tots eren molt amics, però que Màrius Torres i Mercè Figueras eren alguna cosa més l’un per l’altre. I que Joan Sales era el tercer en discòrdia. Que pretenia ser també alguna cosa més per a Mercè Figueras, vaja, però que ella tenia els ulls posats en el poeta. Una mena de triangle amorosament contingut per la intel·lectualitat. Tot plegat, una delícia.

I ara entra en escena Mercè Rodoreda. El 1960 no li van donar el premi Sant Jordi amb la seva Colometa, que després seria La plaça del diamant. Joan Fuster, membre del jurat, escriu a Sales i l’insta a que llegeixi la novel·la. I aquest és el punt de partida de la correspondència entre l’editor i l’escriptora; amb un «Distingida senyora» que anirà derivant cap a l’»Estimada amiga» que encapçalava gairebé totes les seves cartes a Rodoreda. Les cartes se succeeixen des de les èpoques grises del franquisme dels seixantes, fins a ben bé la mort de l’escriptora, a l’abril del 1983. Joan Sales morirà el mateix any, al novembre. Aquí no hi ha intents de seducció. Aquí hi ha estira-i-arronses entre autora i editor (alguns de força divertits), però també cops de mà entre amics, confessions, comentaris sobre política, sobre el món de la cultura (sovint de manera no gaire caritativa), sobre les persones pròximes, vives i mortes. Ara s’allunyaran i ara s’aproximaran més. Tossut un, tossuda l’altra, es tiraran els plats pel cap i l’endemà es diran coses tendres; amb la Nuri sempre com a personatge el·líptic però ben present i formant part ben activa d’aquest curiós trio d’amics que treballen en una feina que els apassiona. I, mentre La plaça del diamant i tot el que vindrà després anirà creixent i creixent fins a límits insospitats, a ells els canviaran la vida, el món, el país, així que morirà la dictadura. I es trobaran, quan ja gairebé arriben a la setantena tots dos, amb una Catalunya nova de trinca que, en bona manera, els escandalitza, a ells, que havien lluitat tant per la cultura i per la llengua. Però és que el que s’esdevé a la Transició, potser no és el que ben bé el que s’esperaven.

Advertiment: són mil fulls. Però mil fulls de vida. Qui s’hi submergeixi tindrà premi.

Els tres llibres constitueixen una mena de trilogia molt a tenir en compte. Us ha d’agradar el gènere epistolar, això és veritat. Però, si és així, en gaudireu, no falla.

(I, per cert, no. No m’han pagat del Club Editor. Avui toca això, però va com va, i anirà com anirà).

Gràcies

  P1070368

(Foto J. Puerto)

Quan publiques un llibre, vius un compte enrere frenètic que s’acaba el dia de la presentació a Barcelona (ei, tamporalment, que després vénen totes les altres…). No sé què els passa als altres escriptors, però a mi em passa que em sembla que res no sortirà res bé, em sembla que tot està per fer, que el més calent és a l’aigüera, que no hi ha res que rutlli com ha de rutllar.

Llegeix mes