• Ronald Fraser, Escondido: el calvario de Manuel Cortés. Ed. Crítica. Barcelona, 2006

D’històries sobre la guerra civil espanyola n’hi ha moltes. El conflicte va ser molt complex i els historiadors s’hi ha posat les botes. Però al costat de les grans batalles i de les grans històries, sempre hi ha les petites, les que detallen vides complicades de persones que precisament no tenien cap ganes de complicar-se la vida, i que, en canvi, es van trobar que se l’havien de complicar si no volien desaparèixer del mapa com tanta i tanta gent quan les tropes franquistes van conquerir pobles i ciutats.

Aquest és el cas de  la història de Manuel Cortés, l’últim alcalde republicà del poble de Mijas (Màlaga) que l’historiador i hispanista britànic Ronald Fraser (Hamburg, 1930-València, 2012) va rescatar a la versió original de Escondido: In hiding, The life of Manuel Cortés. (1a ed. 1972). Fraser va donar el seu arxiu sonor, de 270 testimonis orals de la Guerra Civil, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Però abans el va aprofitar per escriure’n uns quants llibres.

La història de Cortés és la d’un dels anomenats “topos” que van quedar amagats durant molts anys, després de la Guerra Civil, per por de les represàlies franquistes. Ell va sortir del seu amagatall el 1969, arran d’una amnistia promulgada pel govern de Franco. Fraser reprodueix al seu llibre el testimoni de l’ex batlle, el de la seva dona, Juliana, i el de la seva filla, Maria, que tenia 4 anys el 1939, quan li van “presentar” el seu pare i, és clar, 34 quan el va veure en llibertat.

Manuel tornava de la guerra i pretenia anar-se’n tranquil·lament a casa a fer la seva vida normal perquè ell, a més de no haver fet mai mal a ningú, era dels que s’havien jugat la vida enfrontant-se als grups anarquistes per evitar que acabessin amb la vida de molts personatges de Mijas relacionats amb la dreta o amb l’Església, quan havia esclatat la revolució el 1936. “Aquests m’ajudaran, no pot ser de cap altra manera!”, va assegurar l’ingenu a la seva dona. I llavors va ser quan ella el va fer seure per explicar-li les veritats de la vida, id est, que tots els que s’havien comportat com ell havien estat afusellats sense contemplacions pels mateixos que ells havien protegit.

El resultat va ser que Cortés va viure dos anys i mig en un forat, a casa els seus pares. Dos anys desesperants, és clar, perquè un forat és un forat, per més que la seva dona i la seva cosina li portessin menjar i estiguessin per ell tant com podien. Però la qüestió no estava per treure el cap, i la guàrdia civil va posar sota vigilància la Juliana. Van acabar pensant que el seu marit s’amagava a la Sierra o a Màlaga, com tants d’altres que no s’atrevien a tornar a casa. Després d’aquest primer temps, la Juliana es va traslladar a viure a una casa on Cortés es va poder instal·lar d’una manera més còmoda. Encara van fer un altre canvi, a una casa millor, tots tres.

La Juliana es va haver d’ocupar de mantenir la família, de tirar-la endavant, primer amb la venda d’ous al mercat negre a Màlaga (on anava caminant tota la nit), i després, fabricant espart, un dels negocis estrella de Mijas. A dintre de casa, l’ajudaven en Manuel i la filla, que mai va dir res a ningú del seu pare, ni tan sols al seu nòvio, fins que no van ser casats i ben casats.

Mentrestant, l’exalcalde es movia per dintre de casa amb relativa comoditat. Un parell de vegades, el van enxampar nens veïns que, és clar, no l’havien vist mai, i als pares dels quals, la Juliana, amb una extraordinària sang freda, es va apressar a dir que era el seu germà que l’havia vingut a veure. El problema més gran, el que feia patir més tota la família, era un hipotètic problema greu de salut. Cortés es va anar arrencant ell mateix les dents que li feien mal. Refredats i grips van passar com van poder, i una sola vegada va patir segurament un enverinament per algun aliment tòxic, de tal manera que la filla, Maria, va haver de fingir el dolor que tenia exactament allà on l’hi va indicar el seu pare, quan va venir el metge a veure-la i li va receptar el que realment li va treure el mal a Cortés.

A dintre la casa, sense sospitar res, s’hi van passejar durant trenta anys, veïns, metges, guàrdies civils, i, fins i tot, els convidats al casament de la filla, que van fer el banquet al pati de la casa.

Quan el 1969 es va publicar al BOE l’amnistia que estava esperant Cortés, ell va sortir de casa. El món li va semblar increïble. El llibre també ho és.