El mirall de l’ànima humana

Josep Maria de Sagarra: El poema de Nadal. Ed. 62 Barcelona, 2008

 

Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!

Així comença el Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Fent-ne una anàlisi simple i superficial, podríem dir-ne que està dividit en quatre cants i un Final, i que és una oda al Nadal i a tot el que representa des del punt de vista cristià. I això és cert: al poema de Nadal hi surten les bones intencions, el Nen que neix, la Mare de Déu, sant Josep i fins i tot el rabadà.

Però el poema de Nadal no pot espantar els no-cristians. Encara diria més: penso que els no-cristians són els més capaços de capir-ne la bellesa absoluta, la profunditat humana en tota la seva amplitud, precisament per no haver-se quedat només amb el missatge cristià.

Fa molts anys que conec aquest llarg poema. L’havia arribat a recitar, me’l sabia tot sencer. Ara –coses de l’edat- en recordo amb prou feines tres o quatre versos seguits.

El Poema de Nadal canta. I els poemes que canten són els de debò. Els altres, què voleu que us digui. El Poema s’ha de sentir ben llegit per algú que sàpiga fer-lo cantar en veu alta, o bé s’ha de llegir per a un mateix, també fent-lo cantar amb el cor. El Poema és una glossa, una cançó eterna, un oratori, una obra dramàtica que ens transporta a un altre món de principi a final, al món de nosaltres mateixos. El Poema va endins, endins…

… i passa del fet d’obrir els ulls al món al cant I…

Si t’oblides d’avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.

A les converses entre els pastors, al cant II…

Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors,
i aquesta conversa estranya
a’ha fet més vella que el món

Passant per la descripció dels camins i les seves cruïlles al cant lll…

Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la seva pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!

Sense oblidar una cançó que a tots ens ha bressolat la infantesa, al cant lV…

Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?

I acabant al final amb un missatge de pertinença i d’esperit que cadascú es pot agafar com vulgui.

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dona un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

Al Poema de Nadal, Sagarra fa anar la ploma com només tenia capacitat per fer-ho ell, lligant i relligant versos com qui es posa i es treu un barret. Amb aquella facilitat per fer lliscar paraules i frases ben travades sobre un paper blanc… I amb aquell do únic per llegir-nos l’ànima.

Si voleu saber qui sou, mireu-vos al mirall del Poema de Nadal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*

16 − ten =