Gómez i Fontanella, dos descobriments

Hi ha llibres que et cauen a les mans tot d’una i et descobreixen personatges d’aquells que et marquen profundament. Jo en tinc dos: un del 2014 i un d’acabat de sortir del forn.

Començo amb el del 2014 que crec que, encara que sigui ara, mereix que se’n faci esment. És un llibre d’una edició preciosa de la Biblioteca Valenciana, de tapa dura, un espistolari amb edició, estudi i notes del filòleg Josep Daniel Climent. Les cartes són entre dos germanastres: Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Emili Gomez Nadal. Confesso que jo no sabia qui eren. I bé, Josep Daniel Climent (que, per cert, acaba de treure un altre llibre sobre l’obra periodística d’Enric Valor… aquest sí que sé qui és), m’ho va deixar ben clar i, a més, m’hi va apassionar. De vegades, els catalans ens oblidem de les persones que han lluitat per la nostra llengua perquè vénen d’altres punts dels Països Catalans. És el cas de Nicolau Primitiu, autor d’estudis i investigacions sobre llengua, folklore i arqueologia, i del seu germà per part de pare, Emili, doctor en Història, professor universitari, activista cultural i columnista habitual a publicacions com Acció valenciana o El camí.

EPISTOLARI-NP-EGN-223x320

La dels dos germans és una correspondència fascinant que ens passeja per la València i l’Espanya de la preguerra, de la guerra i de la postguerra. Nicolau Primitiu era un catalanista més aviat conservador; Emili, comunista. Així, es va haver d’exiliar a França i no va tornar a veure el germà fins al cap de 32 anys. Nicolau Primitiu, que en tenia 93, ja no el va reconèixer.

Els dos germans s’escriuen continuament, es demanen un per l’altre, per les seves famílies, i es posen al dia de les situacions polítiques i socials que viuen un i l’altre. Emili fugint, i Nicolau Primitiu, resistint. Us recomano el llibre si voleu descobrir dos personatges oblidats (almenys a Catalunya) que penso que no ho haurien de ser gens.

……………

L’altre llibre acaba de sortir ara i és una antologia de l’obra literària del fill de Joan Fontanella (el que té un carrer amb el seu nom a Barcelona). El fill, dic, era Francesc Fontanella. El llibre es diu Francesc Fontanella. O he de morir o he d’amar (Ed. Empúries), i ens descobreix el gran poeta del barroc català, d’aquella època que anomenem de «Decadència» perquè sovint ens imaginem que llavors no hi teníem cap literat que valgués la pena. Doncs bé, prepareu-vos per sorprendre-us de veritat perquè aquest llibre és el jardí de les delícies.

cba70677-1813-4aee-b6de-7d911d3d3efd_b

L’antologia, a cura dels millors especialistes que hi ha en literatura moderna catalana, Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich, ha comptat també amb l’ajuda dels becaris predoctorals que penso que mereixen ser esmentats: Marta Castaño, Anna Garcia Busquets, Marc Sogues i Verònica Zaragoza. I amb la passió i el coneixement que tots ells posseeixen, Fontanella se’ns fa pròxim i fins i tot ens eriça els pèls del cos quan el llegim, com ho fan tot l’art excels i totes les lletres d’altura. Fontano, com es feia dir, va fer la guerra (la dels Segadors) i també va fer l’amor. Va escriure sermó fúnebre, teatre i poesia. Es va casar dues vegades però a les dones oficials no els va dedicar ni una paraula escrita. En canvi, els altres amors el van inspirar a escriure poemes d’una gran bellesa, i també la mort de Pau Claris, i la transcendència mística assolida al final dels seus dies. Aquí us deixo tres minuts que resumeixen la seva vida en format radiofònic.

I jo em quedo, si no us fa res i, per acabar, amb el «Sonet a la mort de Nise»:

Quan cinyen, caminant la pedra dura
arcs romputs i cadenes forcejades,
ales desfetes, fletxes desdorades,
diràs que és de l’Amor la sepultura.

Mes, obscur lo Parnàs, l’esfera obscura,
tristes muses, esteles llastimades,
ab veus mudes, ab ombres desditxades,
que és eclipse, diran, de l’Hermosura.

Nise, lo sol que els astres embellia,
sol que a les muses animà serenes,
deixa sens llum la nit, mos ulls sens dia.

Ploren los astres, ploren les camenes,
plore l’Amor; puix de l’Amor tenia
los arcs, les fletxes, ales i cadenes.

 

Qui es digués Nise…

One thought on “Gómez i Fontanella, dos descobriments

  1. Josep Daniel Climent says:

    Gràcies, Blanca Busquets Oliu, quina sorpresa!
    De Fontano als germans Gómez, del segle XVIII al XX, personatges del nostre univers cultural que van viure intensament i que comparteixen les seues vivències amb tots nosaltres al segle XXI.
    Un luxe!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

two × 2 =