P1070345

Gràcies

  P1070368

(Foto J. Puerto)

Quan publiques un llibre, vius un compte enrere frenètic que s’acaba el dia de la presentació a Barcelona (ei, tamporalment, que després vénen totes les altres…). No sé què els passa als altres escriptors, però a mi em passa que em sembla que res no sortirà res bé, em sembla que tot està per fer, que el més calent és a l’aigüera, que no hi ha res que rutlli com ha de rutllar.

Llegeix mes

foto 2

Amor a la muntanya

FullSizeRender

Se’m fa estrany no haver parlat encara directament de la muntanya en cap dels meus posts. De la muntanya que adoro. Quan era petita i vivia lluny, m’hi duien els meus pares. També a fer esquí alpí (que no m’ha agradat mai gaire). Des que visc a Catalunya, ser a Cantonigròs ja és ser a la muntanya. Si no fos per raons de feina, ja m’hi quedaria sempre. Quinze dies sense poder-hi anar, per a mi és un compte enrere frenètic per aconseguir-ho de nou. Dir que hi estic enganxada, és poc. Llegeix mes

Ha nascut el meu…

… nou llibre: Jardí a l’obaga, editat per Proa.

Jardí a l'obaga

La contraportada diu això:

“Els Torralba són una família barcelonina que als anys trenta es fan una casa amb jardí al poble de la Carena. L’Aniol, el seu masover, ens explica la història d’aquesta família i la seva pròpia, des d’aleshores fins avui dia. Les relacions entre una família amb diners i una família d’humils masovers no sempre haurà estat fàcil. I menys si hi ha hagut pel mig una història d’amor truncada i secreta. Tot i l’harmonia aparent i l’adaptació a uns temps canviants, el lector anirà trobant indicis inquietants, punts d’alarma, i no podrà fer altra cosa que imaginar fets terribles que contrastaran terriblement amb l’estampa idíl·lica que un passejant podria tenir de la Carena.”

Llegeix mes

Primavera imprevisible

M’avanço a l’habitual publicació dels dimarts perquè penso que els esdeveniments s’ho valen.

Sóc de les que a aquestes altures de la pel·lícula, volia eleccions. Tot s’havia embrutat, tot s’havia malmès, s’havia acabat un somni simplement perquè s’havien descolorit les esperances. En aquestes circumstàncies, un «sí a mitges» després d’aquell «no tranquil» d’en Baños, em semblava un disbarat polític. Era entrar de ple a les rebaixes, no a les primeres sinó a les segones, en aquelles en què, per molt que remenis, ja no queda res que sigui prou digne. Llegeix mes

Jordi Colomer, adéu a un tros de món

Hi ha notícies de morts que, sense ser de casa en el sentit estricte de l’expressió, t’esquerden el món. És el cas de la del músic Jordi Colomer i Soler que va morir la setmana passada. En Jordi era director de la Camerart-Orquestra del Maresme, flautista de bec, oboista, i un perfeccionista militant que no en deixava passar ni mitja quan actuaves amb ell en un escenari. Ho sé perquè vaig tenir-lo de professor de flauta i de director d’un conjunt d’aquests instruments pels voltants dels meus vint anys. I també perquè des d’aleshores, durant tots aquests anys, cada vegada que l’he anat a sentir a algun concert, hi fes el que hi fes, n’he sortint pensant, Déu meu, quanta qualitat. Llegeix mes

El paper dels polítics

Fan campanyes per conscienciar-nos de reciclar tot el paper que puguem. Envien correus electrònics amb un bonic missatge sota el segell institucional que insta a no imprimir el que no sigui estrictament necessari. El missatge de no malgastar paper ens el trobem a tot arreu. Els que treballem en empreses públiques (suposo que a les privades també passa) tenim un control estricte sobre el paper que gastem. Cada paper imprès ens diuen que és una branqueta menys d’un d’arbre, i, al final, cada paper que no reciclem com s’hauria de reciclar ens arriba a fer mal a l’ànima gràcies als inputs que ens plouen de les institucions.

Llegeix mes

Llull a Espanya

Fa deu dies vaig tenir el privilegi de ser una de les convidades a un sopar a Roma amb escriptors, periodistes, pintors i gent del món de la faràndula. En el sopar es va parlar una mica de tot i els romans ens van explicar als catalans que estaven començant a preparar una obra de teatre sobre textos de Ramon Llull atès que el 2016 és l’any Llull.

Llegeix mes

Gómez i Fontanella, dos descobriments

Hi ha llibres que et cauen a les mans tot d’una i et descobreixen personatges d’aquells que et marquen profundament. Jo en tinc dos: un del 2014 i un d’acabat de sortir del forn.

Començo amb el del 2014 que crec que, encara que sigui ara, mereix que se’n faci esment. És un llibre d’una edició preciosa de la Biblioteca Valenciana, de tapa dura, un espistolari amb edició, estudi i notes del filòleg Josep Daniel Climent. Les cartes són entre dos germanastres: Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Emili Gomez Nadal. Confesso que jo no sabia qui eren. I bé, Josep Daniel Climent (que, per cert, acaba de treure un altre llibre sobre l’obra periodística d’Enric Valor… aquest sí que sé qui és), m’ho va deixar ben clar i, a més, m’hi va apassionar. De vegades, els catalans ens oblidem de les persones que han lluitat per la nostra llengua perquè vénen d’altres punts dels Països Catalans. És el cas de Nicolau Primitiu, autor d’estudis i investigacions sobre llengua, folklore i arqueologia, i del seu germà per part de pare, Emili, doctor en Història, professor universitari, activista cultural i columnista habitual a publicacions com Acció valenciana o El camí. Llegeix mes

El cognom del marit

Des de sempre m’ha resultat curiós que, a pràcticament tot el món occidental, la dona perdi el seu cognom quan es casa amb un home, excepte a l’estat espanyol. Recordo que, quan jo era jove, en un viatge a Suïssa d’un cor on cantàvem uns quants de la meva família (entre els quals els meus pares), ens van distribuir per cases. Tenien el llistat dels integrants del cor i, la família on jo vaig anar a raure, a l’hora de sopar em van demanar una mica tallats, com era que els meus pares, amb tants fills (som 8 germans) no estaven casats. Que ho trobaven estrany a la seva edat i en les circumstàncies espanyoles (Érem en plena transició democràtica). Vaig replicar estranyada que els meus pares sí que estaven casats i pel ritus catòlic. Ells llavors ens van ensenyar el llistat amb els noms dels meus pares, un que es deia Busquets, i l’altra, Oliu. Llavors hi vaig caure i em vaig posar a riure. Els vaig haver d’explicar que a casa nostra ningú no perd el cognom quan es casa. I es van quedar al·lucinats. Llegeix mes

Oh happy Mèlt!

Ei, sense desmerèixer ni Jarks ni Giovinetto. Jarks són perfectes i impactants, i, a més, capaços de canviar de xip tot d’una i de deixar tothom en estat catàrtic amb un «Nessum Dorma» inoblidable. Giovinetto són simplement impecables i, a més, sempre els imagino d’alguna manera «fills» de la Polifònica de Puig-Reig (també impecable), amb qui tinc una història d’amor de fa molts anys relacionada amb el Festival de Cantonigròs.

Llegeix mes