Res més que el que he viscut

Jan Karski: Història d’un estat Clandestí. Quaderns Crema, 2011. Trad: Carles Miró.

Qui diu això (“Res més que el que he viscut”) és Jan Karski. El seu llibre, Història d’un Estat clandestí, narra ni més ni menys que la història del seu país, Polònia, i la seva pròpia, durant la invasió nazi del país durant la Segona Guerra Mundial.

Hem sentit mil i una històries de la resistència francesa, de xarxes que evadien jueus, de nuclis que lligaven els uns amb els altres mitjançant enllaços. A Polònia no va passar ben bé el mateix: no hi havia nuclis, sinó un estat. Un estat democràtic dins d’un estat opressor. Naturalment, es tractava d’un estat secret, secretíssim (Story of a Secret State, va ser el títol en anglès del llibre de Karski que va sortir als EUA l’any 1944 i del qual es van vendre per començar 200.000 exemplars). Naturalment, a Polònia també hi havia espies, traïdories, detencions, assassinats en massa, com a França. Però el que el diferencia amb l’organització de resistència de l’Europa occidental és aquesta organització perfectament pautada de govern, ministeris, comissariats, escoles, universitats… organització jeràrquica, de dalt a baix, amb rèplica pràcticament exacta al govern a l’exili de Londres.

I bé, Jan Karski va ser el correu entre tots dos governs. Llavors hi havia ràdio per passar missatges, però també hi havia gent que es jugava la vida per anar d’una banda a l’altra d’Europa portant encàrrecs o materials que era indispensable treure o entrar a Polònia. Un d’aquests era ell, l’autor del llibre.

Està narrat en primera persona, doncs. Segons es pot llegir a la introducció, el va escriure un any després dels fets descrits, i, com que feia mil pàgines, va haver d’agafar les tisores i reduïr-lo a 400 (qüestions editorials). El llibre que jo tinc, el que va publicar Quaderns Crema, en té més de 500. Però no us espanteu. Val la pena. És apassionant. És fascinant. 

Karski es va jugar la vida unes quantes vegades i fins i tot va ser torturat per la Gestapo. Gràcies a la solidaritat i a la meticulosa organització dels seus compatriotes va aconseguir sortir-se’n, i va acabar fugint. Abans, però, va tenir temps de descobrir unes quantes coses, com, per exemple, el tracte que rebien els jueus: va entrar clandestinament al guetto de Varsòvia (amb la inestimable ajuda de la valenta, valentíssima Irena Sendler, la infermera polonesa que va salvar milers de criatures de ser deportades); i també va entrar en un camp d’extermini. Quan en va sortir, ja no era el mateix. En ser al món dit lliure, va proclamar als quatre vents el que havia vist i el que havia viscut. Va ser el primer a fer-ho. No en tenia proves, no tenia fotografies per ensenyar però sí una gran capacitat descriptiva, sobretot tenint en compte el que va deixar escrit: que les imatges del que havia vist, que les olors que havia sentit, l’acompanyarien tota la vida en forma de malsons.

Història d’un estat clandestí és una història on hi cap tot. Com la vida mateixa de persones que s’han jugat la vida per una causa justa. Que no s’oblidi.

Les Fake News d’Ibsen

Henrik Ibsen: L’enemic del poble. Dins “Henrik Ibsen, August Strindberg”, teatre. (Edicions 62. Barcelona ,1985) Trad. Jem Cabanes. P 17-157

 

Els temps que vivim són d’allò més adequat per treure un cop més a la llum L’enemic del poble de Henrik Ibsen (1828-1906). El dramaturg noruec, després de provar-ho amb els drames històrics, es va decantar per la crítica moral, social i política en les seves obres. I, com acostuma a passar amb la bona literatura, el que diu no caduca. Hauríem de dir que tristament no caduca.

Agafeu per exemple L’enemic del poble, que ja us confesso que és una de les meves obres de teatre predilectes. Aquesta és la història d’un home que, per defensar la veritat es queda sol. Que esdevé el “dolent”, vaja, quan, en realitat, és el que ha mantingut la conducta més lloable. En una època en què els que apallissen ho fan perquè els han provocat els pacifistes, i tantes altres coses que ens estan colant en format de Fake News, aquells missatges falsos que, a força de repetir-los, esdevenen veritats (veritats per repetició, potser n’hauríem de dir), L’enemic del poble és una bombeta clara i diàfana que es menja les ombres de la mentida, les d’abans i les d’ara.

El director mèdic del balneari d’un poble, el doctor Stockmann, assabentat que, per la raó que sigui, les aigües s’han tornat verinoses, comunica als polítics (el seu germà és l’alcalde) que s’ha de tancar el centre. Això vol dir deixar el poble sense la seva priincipal font d’ingressos, la que fa que tots visquin francament bé. Anunciar que les aigües estan enverinades, representa la ruïna per a molta gent. Però, és clar, també representa la malaltia i la mort per a d’altres. Per a molts, molts d’altres.

Stockmann lluitarà primer acompanyat de la premsa i els partits polítics progressistes contra els que s’oposen frontalment a tancar el balneari. A poc a poc, però, les raons econòmiques s’imposen sobre tota la resta, els suborns i la corrupció ho envaeixen tot, i Stockmann acabarà quedant-se sol, ben sol, en una comunitat que fins feia poc el tenia com a líder exempleritzant.

L’obra, plena de sentències inapel·lables, acaba amb una constatació del mateix protagonista:

L’home més fort del món és el que està més sol” (p. 157)

Però això, com dic, és només el final. Us passo algunes mostres de frases del dr. Stockmann al llarg de l’obra, que segur que us seran terriblement familiars:

Tenim emmetzinades totes les deus de la nostra vida interior, i tota la nostra comunitat s’aixeca sobre el pestimer de la mentida” (p.114)

L’enemic més temible de la veritat i la llibertat entre nosaltres és la incommovible majoria” (p.117)

No em parleu de veritats segures. Les veritats admeses per les masses i les multituds són veritats que tenien per segures la gent avançada dels temps dels nostres avis”. (P.119)

I la meva preferida, des de sempre. Perdoneu-me, militants:

Un partit és com una trinxadora… capola tots els cervells fins a fer-ne una pasta; per això tots plegats no són res més que trinxadures i farinetes de cervells”. (P.137)

Us ho recordo: això està dit al segle XIX per Henrik Ibsen. Qualsevol semblança amb la realitat actual, és pura coincidència.

El mirall de l’ànima humana

Josep Maria de Sagarra: El poema de Nadal. Ed. 62 Barcelona, 2008

 

Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!

Així comença el Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Fent-ne una anàlisi simple i superficial, podríem dir-ne que està dividit en quatre cants i un Final, i que és una oda al Nadal i a tot el que representa des del punt de vista cristià. I això és cert: al poema de Nadal hi surten les bones intencions, el Nen que neix, la Mare de Déu, sant Josep i fins i tot el rabadà.

Però el poema de Nadal no pot espantar els no-cristians. Encara diria més: penso que els no-cristians són els més capaços de capir-ne la bellesa absoluta, la profunditat humana en tota la seva amplitud, precisament per no haver-se quedat només amb el missatge cristià.

Fa molts anys que conec aquest llarg poema. L’havia arribat a recitar, me’l sabia tot sencer. Ara –coses de l’edat- en recordo amb prou feines tres o quatre versos seguits.

El Poema de Nadal canta. I els poemes que canten són els de debò. Els altres, què voleu que us digui. El Poema s’ha de sentir ben llegit per algú que sàpiga fer-lo cantar en veu alta, o bé s’ha de llegir per a un mateix, també fent-lo cantar amb el cor. El Poema és una glossa, una cançó eterna, un oratori, una obra dramàtica que ens transporta a un altre món de principi a final, al món de nosaltres mateixos. El Poema va endins, endins…

… i passa del fet d’obrir els ulls al món al cant I…

Si t’oblides d’avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.

A les converses entre els pastors, al cant II…

Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors,
i aquesta conversa estranya
a’ha fet més vella que el món

Passant per la descripció dels camins i les seves cruïlles al cant lll…

Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la seva pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!

Sense oblidar una cançó que a tots ens ha bressolat la infantesa, al cant lV…

Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?

I acabant al final amb un missatge de pertinença i d’esperit que cadascú es pot agafar com vulgui.

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dona un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

Al Poema de Nadal, Sagarra fa anar la ploma com només tenia capacitat per fer-ho ell, lligant i relligant versos com qui es posa i es treu un barret. Amb aquella facilitat per fer lliscar paraules i frases ben travades sobre un paper blanc… I amb aquell do únic per llegir-nos l’ànima.

Si voleu saber qui sou, mireu-vos al mirall del Poema de Nadal.

Tres presoners

Aurora Bertrana: Tres presoners. Club Editor Jove. Barcelona, 2007

Que ningú deixi de comprar aquesta novel·la perquè ha estat editada per una col·lecció teòricament dedicada als joves. No és una novel·la per a joves o, més ben dit, no és només una novel·la per a joves. És, en canvi, una novel·la especial per inesperada, diferent, que ens aproxima a un món desconegut i poc tractat:

Aurora Bertrana és també desconeguda i poc tractada, gran dona, escriptora, músic de jazz, injustament oblidada suposo que precisament per ser dona i per no haver ensopegat, com Mercè Rododeda, un Joan Sales disposat a fer-ne un mite literari. Bertrana, filla de Prudenci Bertrana, va casar-se amb un suís i va viure amb ell tres anys a la colònia francesa de Tahití. Allà va escriure Paradisos oceànics, una delícia que fa el mateix efecte que un gelat de maduixa en un dia xafogós d’estiu. Va publicar altres llibres com El Marroc sensual i fanàtic després de visitar aquest altre país i d’investigar-lo a fons. Passo de puntetes per moltes altres coses de la seva vida i la seva obra, i corro amb ella a exiliar-me a Suïssa el 1938, quan el marit es passa al bàndol franquista i ella li diu que si és així ja m’has vist prou.

Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, Aurora Bertrana es trasllada al poble francès d’Étobon com a membre d’una missió humanitària. Allà es troba que la Gestapo, el 1944, ha afusellat tots els homes. I, és clar, només hi queden les dones… i algun sobrevingut o supervivent de la massacre. Però ben pocs.

Tres presoners està basada en això. Els tres són tres presos alemanys, enviats a ajudar els civils en la reconstrucció de la seva vida, que inclou les seves terres, la seva feina, el seu modus vivendi que tenien abans i que la guerra els ha esguerrat del tot. A reconstruir el seu món, en definitiva. A la novel·la hi ha odi, tendresa, rancúnia, admiració, silencis (L’altra novel·la de la Bertrana que parla d’això mateix és Entre dos silencis. Friso per llegir-la). I hi ha històries d’aquelles que se’t fan tan pròximes. Com no podia ser de cap altra manera, tres presoners han de tenir tres finals, i, en aquest cas, són molt diferents, perquè les circumstàncies són ben diverses, i, les persones, encara més. Tot, en aquell llenguatge suau per fora i farcit de realitat per dins, que gasta aquesta escriptora que mereixeria molta més atenció de la que té en aquest país, i això que és tota nostra.

Quina maduresa, la Bertrana. I jo, sense saber-ne res fins ara. Llegint-la, he al·lucinat.

Els animals i la família amb humor

Gerald Durrell: La meva família i altres animals. Ed. La Butxaca.

Aquest és un llibre d’aquells que ara s’anomenen crossover, o sigui que és per a tots els públics. Gerald Durrell, quan el va escriure, no crec que tingués la intenció que fos així. Li va sortir de manera natural, perquè tot el que escrivia li sortia igual, vull dir en el mateix to; en un to àgil, ple d’humor, divertit i pròxim. En un sol mot, encantador.

Gerald Durrell va néixer el 1925 a Jampshedpur (Índia), en el sí d’una família britànica al cent per cent. Mort el seu pare, va viure amb la mare i els germans a Corfú durant 4 anys, del 1935 al 1939, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. D’aquesta estada a l’illa grega va escriure La meva família i altres animals, que no es va publicar en l’original anglès fins al 1956.

I per què, aquest títol? Doncs perquè Gerald Durrell (Gerry, a casa seva) va arribar a ser un important naturalista i ja de petit era un apassionat de les bèsties, de tota mena de bèsties, amb qui convivia sense cap mania a dins i a fora de les diferents cases que la família va posseir a l’illa. I va ser capaç de descriure, per exemple, una batalla a mort entre un dragó i un pregadeu i presentar-la al lector com la més excitant de les escenes. I, com això, la vida secreta dels escorpins, de les serps (ep, que ho tenia tot a casa, a la seva habitació, eh?), d’una òliba i d’un parell de garses que feien la guitza a tothom qui podien.

Els animals, doncs, són els grans protagonistes de Durrell… juntament amb les persones, sobretot les que conformen la seva família. Les excentricitats del seu germà Larry, que seria l’autor del cèlebre El quartet d’Alexandria, la desenfrenada i fins i tot còmica passió per les armes del seu altre germà Leslie, la ingenuitat de l’angelical germana, la Margo, o el deixar-se portar d’una insòlita mare plena de bondat, són excel·lents actors que ocasionen escenes còmiques que Gerald sap transformar sobre el paper en delirants. També altres personatges que envolten els Durrell, com ara els extravagants amics d’en Larry o els diferents instructors pensats per a en Gerry (cadascun amb les seves estranyeses) o fins i tot un assassí en una barca que apareix enmig d’un llac i que es fa amic del nen.

I només li cal la barreja de les persones amb els animals. El còctel és explosiu. Rius encara que no vulguis. Em ve al cap l’escena en què en Larry vol encendre un cigarret amb uns mistos, a dins la capsa dels quals, oh, sorpresa, en lloc de mistos, hi haurà una mare escorpí i tots els seus fills petits que en Gerry ha dipositat amorosament al seu «llitet» (la capsa), i que, després del gran ensurt inicial, s’escamparan per la taula parada, fent-ne fugir tothom.

I tantes altres coses. Moltes. Si no ho heu fet encara, si teniu ganes d’humor i del somriure perpetu en la lectura, aquesta és la vostra. No sé fins on la realitat és realitat, i a partir d’on l’exagera en Gerald. Però, com va dir el seu germà, l’»autèntic» escriptor Lawrence Durrell (en Larry), La meva família i altres animals “és una obra mestra d’humor, alegria i poesia”. Plenament d’acord.

El monstre de dins i de fora

  • Mary ShelleyFrankenstein or The Modern Prometheus

 

Que faci 200 anys de la creació d’un llibre sempre és una bona notícia perquè vol dir que es reeditarà, segur, i que se’n parlarà força. És el cas del Frankenstein de Mary Shelley, que he fet l’esforç (per a mi ho és) de llegir en anglès aprofitant-ne l’avinentesa. 

Venia de llegir l’interessantíssimMary Shelley i el monstre de Frankenstein (Angle editorial, 2018), de Ricard Ruiz; també he vist la pel·lícula “Mary Shelley”, que, tot i centrar-se només en una part de la vida de l’escriptora, val molt la pena, i no només per la bellesa d’imatges i realització de la cinta, sinó per entendre què va passar. 

I és que jo no sé si som conscients de la importància que té que l’autora del monstre fos Mary Shelley. És a dir, que, ja a la segona edició (a la primera era impensable), va sortir signat amb el nom de la seva autora real, amb l’empenta imprescindible, això sí, tant del pare de Marycom del seu marit. Però, ep, que som al 1818, en aquells temps en què les germanes Brontës’havien de buscar pseudònims per publicar llibres i les novel·les de Jane Austeneren “anònimes”. Deu n’hi do, doncs. 

Com molt bé explica Ricard Ruiz, el monstre té molt a veure amb la vida de fora i de dins de l’autora. Llegiu el llibre de Ruiz i entendreu de què parlo. Jo, però, hi dic ara la meva: Mary Shelley era filla de la primera feminista de la història, Mary Wollstonecraft, que va morir en néixer ella i que, per tant, no va conèixer. Tanmateix, la Marymare va tenir una gran influència en la Maryfilla. La mare era activista feminista, filòsofa i escriptora a ple segle XVIII. No sé si ens adonem de què estem parlant: el feminisme actual és de pa sucat amb oli (perdoneu-me l’expressió) si el comparem al d’aquesta dona que es va atrevir a escriure obres com la traduïda al català, Vindicació dels drets de la dona (L’art de la memòria edicions, 2014). No cal que us digui com i de què va ser tractada en vida pels seus contemporanis. Sense anar més lluny, es va casar només perquè la filla pogués tenir un cognom i una vida dins la legalitat.

Mary Shelley, casada (després d’una convivència en comú d’uns quants anys) amb el poeta Percy Bysshe Shelley, va fer estades amb ell i un grup de joves entre els quals hi havia Lord Byron(a banda del que ell representa, penseu que va ser pare d’Ada Lovelace, la primera programadora de computació de la història) la seva pròpia germana Claire(que, per cert, va tenir un fill de Byroni tot sembla apuntar que també va estar embolicada amb Percy), una colla que bé podríem definir com la dels hippys de l’època. Hippys intel·lectuals, això sí. L’amor lliure era la seva màxima, però les seves converses eren els clàssics, els filòsofs, la ciència, les lectures, les lletres, allò que escrivien. Sembla que Maryva imaginar per primer cop Frankenstein l’estiu del 1816, quan es trobaven tots junts a Suïssa en aquell cèlebre “any sense estiu”. 

La criatura que crea el personatge de Frankenstein és un monstre diferent. És el monstre de la polèmica, de la controvèrsia. Mata però no és culpable. O sí, però només fins a un cert punt. Mary Shelley, que va patir un munt de desgràcies i depressions (herència potser de la seva mare), sembla que les hagi introduït totes dins aquesta criatura estrambòtica i terrorífica. Una criatura que neix bona i acaba essent el més cruel dels éssers vius. El quid de la qüestió és en el per què: perquè els homes s’allunyen d’ell i perquè el seu creador no li vol donar una companyia femenina. La cosa viva, sensible, excessivament delicada, com ho era la mateixa ànima viva, sensible, excessivament delicada de Mary Shelley, esdevé un monstre amb els cops que li plouen de fora, un monstre sense límits. S’hi va tornar, l’ànima de Mary Shelley? No conec prou bé el personatge, però diria que no. En lloc de crear un monstre dintre seu, l’escriptora es va deixar ferir tant i tant que va viure tota una vida enfonsada. No sé si ella tenia cap altre remei que deixar-se fer, tenint en compte que era una dona creadora al segle XVIII. Però sí que va projectar el pla B (tornar-se un monstre) dins la criatura que havia creat el seu Víctor Frankenstein. Una manera com una altra de fugir del seu propi dolor. I això sí que ho dic i ho conec de primera mà, com a escriptora. 

Al llibre també hi ha l’eterna pregunta que es fa sempre la humanitat: fins on ha d’arribar la ciència? Per què ens atrevim a desafiar Deu, la natura o el cicle natural de la vida? Per què anem més enllà? Ho hem de fer? Tot això que ens demanem no és nou ni se’ns fa estrany al segle XXI, com no se’ns farà estrany d’aquí a cent anys.

I, per descomptat, hi ha una història, explicada molt a la manera del XIX: El científic que se’n va a estudiar, a investigar, que travessa Europa per passar-se anys experimentant les seves idees, mentre la família i l’estimada l’esperen a l’altra punta. Sembla que el temps no passi quan al senyor Frankenstein el recullen a la deriva, en una expedició al Pol Nord, i comença a explicar les seves aventures a la tripulació. Sembla que s’aturi el món quan un personatge decideix filosofar, reflexionar o descriure els paisatges que va trobant en el seu camí. Sempre homes, és clar. Com hauria de ser una dona la protagonista? La inventora d’una criatura tan extraordinàriament horrible al segle XIX només podia ser un home. I Mary Shelleyes fica bé, molt bé, dins la psicologia masculina (sempre a la manera vuitcentista, això sí).

Un llibre més que entretingut, perquè diu molt de qui el va escriure, dels qui l’envoltaven i de l’època que vivien. Dels pensaments i les filosofies que es coïen als ambients intel·lectuals. De les pors, les drepressions, les injustícies, el gran masclisme imperant fins fa ben poc al primer món.

El monstre de Frankenstein… o com saber qui era exactament Mary Shelley

L’encant cruel de Suite Francesa

  • Irène Némirovsky. Suite francesa. La Magrana. Barcelona 2012. Trad: Anna Casassas.

 

Tot i llegir normalment la literatura francesa en la llengua original, em va caure a les mans la traducció d’Anna Casassas al català d’aquest llibre. I, quan et cau a les mans una traducció esplèndida d’un llibre extraordinari, t’oblides de tota la resta.

Suite francesa, guanyadora del premi Renaudot el 2004, és una de les millors novel·les que he llegit a la vida. Una novel·la que no té ni final, perquè l’autora no va ser a temps d’acabar-la. La van detenir el 1942 i la van enviar a Auschwitz, d’on no va tornar. El llibre és una gran obra literària. Però no sabria dir si és més interessant el que Némirovsky narra o la història d’ella mateixa i del seu llibre. Perquè el pròleg explica la més sorprenent de les aventures.

Irène Némirovsky era una ucraïnesa d’origen jueu, i francesa per adopció. Pertanyent a l’alta burgesia, la família va haver de fugir de Rússia l’any 1917. Però llavors l’escriptora ja feia molt de temps que ho passava malament: el seu pare no hi era mai i la seva mare simplement no volia saber res d’ella perquè vivia pendent de festes i d’amants. Això sí, Irène tenia institutrius i mestres que la van educar comme il faut en una nena de la seva categoria social.

Serà a França on Némirovsky, ja gran, triomfarà com a escriptora, es casarà i tindrà dues filles que decideix educar en el catolicisme. I, quan semblava que arribava la pau, els nazis entren a París. Némirovsky i el seu marit Michel Epstein, també jueu, així com les nenes, estan en perill. La família es trasllada a Issy-l’Evêque, que és on l’escriptora escriurà Suite francesa. Fins que, un bon dia del 1942, la detindran i l’enviaran a Auschwitz. El seu marit acabarà igual. Una institutriu s’ocuparà de les seves filles que, com en una pel·lícula d’època, viuran amagades en convents de monges, coves i soterranis durant els anys d’ocupació. Les nenes, Denise i Élisabeth, just abans de marxar, van estirar la carpeta de treball de la seva mare. A dintre hi havia Suite Francesa que, per aquesta raó, es va salvar. Els detalls de tota aquesta història i de com es va acabar, estan molt explicats al pròleg i em penso que us deixaran amb la boca oberta. I, si no fos perquè Irène Némirovsky escriu tan bé, possiblement tindria tant de valor aquest pròleg com la novel·la en sí.

Però Némirovsky escriu com els àngels… i Casassas tradueix com els àngels. De la seva novel·la hi ha dues parts completes (“Tempesta de juny” i “Dolce”) i uns annexos on l’autora havia escrit les notes que li feien falta per continuar amb la tercera part.

Némirovsky pretenia fer una successió de quadres plàstics de la invasió alemanya de França per donar una idea de com havia afectat això al seu país. Contra el que es pugui pensar, no hi ha jueus a Suite Francesa. És realment sorprenent que el “problema jueu” no aparegui enlloc més que en alguna citació com de passada. Potser se’n va voler allunyar per escriure amb més llibertat o objectivitat perquè el que volia retratar eren les persones, els conflictes humans, les relacions difícils, complicades, addictives, sensuals, afectives.

Aixi, a “Tempesta de juny”, l’autora retrata la caòtica fugida de París amb l’aproximació i entrada dels alemanys a la ciutat. És una fugida com tantes altres de tantes ciutats en guerra que són a punt de caure en mans de l’enemic, amb milers o milions de persones que es traslladen, però potser estem acostumats a saber-ne fora del món occidental, i potser cap no ha tingut un relat literari i acurat dels fets com el de Suite Francesa. Némirovsky parla de persones, grups, famílies, de pobres preocupats per la supervivència o de rics que pateixen pels quadres valuosíssims que es veuen obligats a deixar enrere. La tempesta és la que no els permet de pujar als trens que evacuen gent perquè ja no hi cap ningú més, o bé la que els manté en una retenció eterna a la carretera, a dins del cotxe. La que separa els que s’estimen, la que fa pagar suborns per obtenir facilitats a l‘hora de marxar. La fugida de París es veu, es palpa, se sent en pròpia pell quan es llegeix.

A “Dolce”, els alemanys són a tot arreu, s’integren en la societat, viuen amb ells, a les seves cases, s’hi intenten relacionar malgrat les circumstàncies hostils. I, oh, sorpresa, resulta que els alemanys també són persones, i també n’hi ha que intenten ajudar i ser amables. Són els mateixos alemanys que, a la vida real busquen jueus per exterminar per tots els racons. Com la família de la mateixa Némirovsky. Però, com us deia, no se’n parla. I, com que, en canvi, es parla de persones, hi haurà històries d’amor i desamor, d’acord i desacord, de misèria i generositat. I francesos cruels i alemanys bondadosos.

A més de sorprenent i transgressor, el llibre d’Irène Némirovsky fascina. La narració llisca com la vaselina, fereix en el punt just, sedueix. Suite francesa atrapa des del primer minut. Llegint-la, tot d’una us trobareu en un altre món, en aquell món desitjat que hauria de ser el que s’abastés llegint qualsevol novel·la, però que, malauradament, només aconsegueixen les que estan escrites per plomes extraordinàries, com aquesta, d’una escriptora que es va quedar a mitges però que ens va deixar molt: Irène Némirovsky.

La tragèdia i la comèdia. Oscar Wilde

  • Oscar Wilde: Un marit ideal. Tres i Quatre. València, 2015. Trad: Teresa Pitarch, Mar Ruiz i Cristian Úbeda.
  • Oscar Wilde: Salomé. Galàxia Gutenberg. Cercle de Lectors. Barcelona 2005. Trad: Terenci Moix. Il·lustrat per Gino Rubert.

Oscar Wilde és el poeta, narrador i autor teatral brillant per excel·lència del Londres de l’era victoriana i, per extensió, de l’Europa de finals del XIX. Va néixer a Dublín i va morir a París, però va passar el gruix de la seva vida activa a Anglaterra. Sortint d’estudiar a Oxford, va anar a parar a Londres, on el van enfilar als núvols primer i després el van crucificar. Primer era considerat un autor dramàtic, però després la comèdia el va fer excepcional. Per escrit o en directe, en el cara a cara, Wilde era ràpid, expeditiu, enginyós. Els seus interlocutors es quedaven amb la boca oberta; els seus espectadors, també.

De la tragèdia i la comèdia en són una bona mostra, Salomé(1893) i Un marit ideal(1895). Wilde va escriure la primera, Salomé, en francès, i poc després, el seu amant, Lord Alfred Douglas (per cert, un perla que es va aprofitar a bastament de Wilde), va traduir-la a l’anglès. La traducció al català de Terenci Moix (una delícia que va acompanyada d’unes il·lustracions de Gino Rubert que són una altra delícia) ens acosta al personatge seductor per excel·lència d’Oscar Wilde; a aquell personatge que balla per a Herodes mentre es va traient vels i que després reclama la promesa d’ell (“Balleu per a mi, Salomé, que si balleu em podreu demanar tot allò que desitgeu, i jo us ho donaré” -p.68). Possiblement, aquest sigui el ball més eròtic de tota la història del teatre, un ball que va provocar un escàndol dels més sonats, especialment quan Richard Strauss hi va posar música. L’erotisme, a més, s’arrodoneix amb la petició macabra de la ballarina, així que acaba el ball (“Vull que em portin ara mateix, en una safata d’argent (…) el cap de Iokanaan”)

És el mite de la dona que desitja un sant i que veu que no el pot seduir, i finalment troba la manera d’obtenir-lo: mort. “Ah! Jo t’he besat la boca, Iokanaaan. Jo t’he besat la boca. Els teus llavis tenien un gust molt agre. Era el gust de la sang?”

La història ja la sabem. Si no us en recordeu, ja us avanço que Salomé acabarà morint per ordre del mateix que li ha concedit el desig de l’assassinat de Joan Baptista. Però en aquest cas, els espòilers tenen poca importància. El que importa és el desenvolupament de tota la història, com Wilde aconsegueix atrapar el lector o l’espectador, com se l’emporta a un món entre surrealista, cruel i poètic. Com l’embolcalla amb les paraules. Com, finalment, el deixa que reposi i que agafi aire abans de tornar a reviure el que ha passat.

I ara, la comèdia. A Un marit ideal, d’acurada traducció al valencià per part de Pitarch, Ruiz i Úbeda, el marit ideal en qüestió és Sir Robert Chiltern. L’home perfecte, segons la seva dona, una lady de saló londinenc victorià que sap atendre convidats amb l’exquisidesa que s’escau a una bona amfitriona. Però en un moment determinat, entra en escena un personatge que ho destarota tot perquè sap el que no sap ningú de l’immaculat Chiltern, i es proposa fer-li xantatge. A partir d’aquest moment, els embolics estan servits (aquí sí que no faré espòilers) fins que, com correspon a una bona comèdia, tot acaba posant-se a lloc i ben posat. A mi, però, més que l’argument, com sempre, en Wilde, em sedueix la manera que té de criticar una societat, la del seu temps, per la hipocresia, pel masclisme, per la superficialitat; i sobretot me’n sedueixen els diàlegs, les paraules, la capacitat d’entabanar qui l’escolta de manera planera però directa, àgil, i definitiva. Un exemple, el de Lord Goring (probablement l’alter ego d’Oscar Wilde) quan conversa amb el seu pare, Lord Caversham, que l’ataca així:

– T’has promès?
– Encara no, però espere fer-ho abans de l’hora de dinar.
– Tens temps fins a l’hora de sopar, si et va millor.
– Moltíssimes gràcies, però crec que preferesc prometre’m abans de dinar.
– Mmmm! No sé mai quan parles seriosament i quan no.
– Jo tampoc no ho sé, pare.
(p.132)

Lord Goring manté diversos diàlegs com aquest, no només amb el pare, sinó amb altres personatges entranyables com el majordom Phipps. Però tota l’obra està trufada de moments brillants, de seqüències esplèndides d’aquelles que et posen un somriure perpetu als llavis quan estàs llegint. Ho acabarem amb una, encara amb Lord Goring de protagonista xerrant (o monologant) amb Phipps, on Wilde aprofita per deixar anar tot el que pensa. Us en llepareu els bigotis. Que aprofiti!

– Saps, Phipps? La moda és allò que porta un mateix. El que no és moda és allò que porten els altres.
– Sí, milord.
– De la mateixa manera que la vulgaritat és la conducta dels altres.
– Sí, milord.
– I les mentides, les veritats dels altres.
– Sí, milord.
– Els altres són terribles. L’única societat possible és un mateix.
– Sí, milord.
– Estimar-se a un mateix és el començament d’un amor per a tota la vida, Phipps
– Sí, milord.
(p.104)

Gel a l’ànima

  • Siegfried Lenz: El desertor. Edicions de 1984. Barcelona 2017. Trad. al català de Ramon Monton.

L’escriptor alemany Siegfried Lenz (Lyck, Prússia Oriental,1926- Hamburg, 2104) va desertar durant la Segona Guerra Mundial. Trobava que els oficials del seu bàndol eren uns salvatges. Un cop a l’altre bàndol, es va adonar que tots eren iguals. Va ser detingut per les tropes britàniques a Schleswig-Holstein i, com a presoner de guerra, va fer d’intèrpret per a una comissió d’alliberament britànic.

Lyck, el seu lloc de naixement que ara s’ha convertit en Elk, és a la Prússia Oriental, territori alemany que avui ha deixat d’existir i que ha quedat repartit entre Polònia, Lituània i Bielorússia. Terra de pas i terra freda, humida, tocant a la mar Bàltica, com la terra que va acollir Lenz de tornada a la seva vida civil (Hamburg), que mira al mar del Nord, amb el riu Elba que l’hi acosta.

Explico això perquè és imprescindible per entendre el per què de la sorprenent, insòlita, estranya i fascinant literatura d’aquest autor de la postguerra de la Segona Guerra Mundial de què ens arriben els llibres amb comptagotes. També ajuda saber que no tenia pare, que la mare el va abandonar a mans de l’àvia quan acabava de començar l’escolarització obligatòria. Paisatge i història personal (la infantesa, la guerra) marquen com amb un ferro roent aquesta literatura tan suggerent.

Vaig llegir de Siegfried LenzLliçó d’alemany (aquest en català, pel Club Editor), Un minut de silenci, L’últim vaixell. A tots hi ha el silenci, fred, l’aire humit que baixa d’un mar gens acollidor, les grans extensions planes, denses, la navegació com a eix principal d’unes vides que s’escolen suaument entre cops d’efecte provocats per una condició humana sovint malèvola. I sembla que res no els afecti quan, en realitat, els afecta tot. A Lliçó d’alemany, a més, hi ha el llegat de la guerra, les pugnes interiors del mateix Lenz, la seva necessitat de posar sobre paper la crueltat d’haver de decidir entre els sentiments i la rectitud, entre la por i el valor.

Ara, a El desertor, hi he trobat una diferència de paisatge. Ens hem traslladat al front soviètic, als paratges nevats i glaçats a l’hivern, infectes de mosquits i insuportablement calorosos a l’estiu, a les lluites constants amb els partisans, a històries d’amor impossibles. Però el fons és el mateix. És el gel de l’ànima. És el gel-Lenz, el que se’ns endu quan el llegim, el que no ens tranquil·litza però sí que ens ensenya què hem de fer amb la nostra vida simplement per aconseguir una ullada de sol que ens el desfaci. Una ullada de sol que acaba arribant quan llegim Lenz, això sí: No tanquem el llibre amb una sensació d’angoixa sinó amb la d’adonar-nos que, malgrat tot, la vida acaba posant les coses a lloc.

El desertor es va publicar a Alemanya el 2016, quan ja feia dos anys que el seu autor era mort. El 1951, la primera vegada que Lenz va lliurar la novel·la a la que va ser sempre la seva editorial, Hoffmann und Campe (que ja li havia publicat una altra novel·la, la primera), l’editorial l’envia a un lector, en demana revisions i acaba  decidint que “una novel·la amb desertors de l’exèrcit alemany que s’incorporen a l’Exèrcit Roig és senzillament inimaginable en el clima polític de l’era Adenauer”. Els editors, en ple atac de pànic, demanen a Lenz que la reescrigui tota, que no hi hagi desertors, que en canviï l’argument, que ho canviï tot. En resum, la rebutgen. I Lenz, en una carta d’una educació exquisida, que s’inclou als annexos del llibre (pp. 336-338) els respon: no patiu, ja en faig una altra.

I així, en va escriure una altra, i una altra, i una altra, i moltes més. Va esdevenir un dels escriptors alemanys més coneguts de la literatura de postguerra i contemporània. Aquí, però, ens n’ha arribat ben poc. Ara, amb El desertor hi ha una oportunitat única d’entrar en una narrativa de primer nivell que atrapa, que commou i que, al mateix temps, com ja us avançava, gela l’ànima.

 

Amagat durant trenta anys

  • Ronald Fraser, Escondido: el calvario de Manuel Cortés. Ed. Crítica. Barcelona, 2006

D’històries sobre la guerra civil espanyola n’hi ha moltes. El conflicte va ser molt complex i els historiadors s’hi ha posat les botes. Però al costat de les grans batalles i de les grans històries, sempre hi ha les petites, les que detallen vides complicades de persones que precisament no tenien cap ganes de complicar-se la vida, i que, en canvi, es van trobar que se l’havien de complicar si no volien desaparèixer del mapa com tanta i tanta gent quan les tropes franquistes van conquerir pobles i ciutats.

Aquest és el cas de  la història de Manuel Cortés, l’últim alcalde republicà del poble de Mijas (Màlaga) que l’historiador i hispanista britànic Ronald Fraser (Hamburg, 1930-València, 2012) va rescatar a la versió original de Escondido: In hiding, The life of Manuel Cortés. (1a ed. 1972). Fraser va donar el seu arxiu sonor, de 270 testimonis orals de la Guerra Civil, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Però abans el va aprofitar per escriure’n uns quants llibres.

La història de Cortés és la d’un dels anomenats “topos” que van quedar amagats durant molts anys, després de la Guerra Civil, per por de les represàlies franquistes. Ell va sortir del seu amagatall el 1969, arran d’una amnistia promulgada pel govern de Franco. Fraser reprodueix al seu llibre el testimoni de l’ex batlle, el de la seva dona, Juliana, i el de la seva filla, Maria, que tenia 4 anys el 1939, quan li van “presentar” el seu pare i, és clar, 34 quan el va veure en llibertat.

Manuel tornava de la guerra i pretenia anar-se’n tranquil·lament a casa a fer la seva vida normal perquè ell, a més de no haver fet mai mal a ningú, era dels que s’havien jugat la vida enfrontant-se als grups anarquistes per evitar que acabessin amb la vida de molts personatges de Mijas relacionats amb la dreta o amb l’Església, quan havia esclatat la revolució el 1936. “Aquests m’ajudaran, no pot ser de cap altra manera!”, va assegurar l’ingenu a la seva dona. I llavors va ser quan ella el va fer seure per explicar-li les veritats de la vida, id est, que tots els que s’havien comportat com ell havien estat afusellats sense contemplacions pels mateixos que ells havien protegit.

El resultat va ser que Cortés va viure dos anys i mig en un forat, a casa els seus pares. Dos anys desesperants, és clar, perquè un forat és un forat, per més que la seva dona i la seva cosina li portessin menjar i estiguessin per ell tant com podien. Però la qüestió no estava per treure el cap, i la guàrdia civil va posar sota vigilància la Juliana. Van acabar pensant que el seu marit s’amagava a la Sierra o a Màlaga, com tants d’altres que no s’atrevien a tornar a casa. Després d’aquest primer temps, la Juliana es va traslladar a viure a una casa on Cortés es va poder instal·lar d’una manera més còmoda. Encara van fer un altre canvi, a una casa millor, tots tres.

La Juliana es va haver d’ocupar de mantenir la família, de tirar-la endavant, primer amb la venda d’ous al mercat negre a Màlaga (on anava caminant tota la nit), i després, fabricant espart, un dels negocis estrella de Mijas. A dintre de casa, l’ajudaven en Manuel i la filla, que mai va dir res a ningú del seu pare, ni tan sols al seu nòvio, fins que no van ser casats i ben casats.

Mentrestant, l’exalcalde es movia per dintre de casa amb relativa comoditat. Un parell de vegades, el van enxampar nens veïns que, és clar, no l’havien vist mai, i als pares dels quals, la Juliana, amb una extraordinària sang freda, es va apressar a dir que era el seu germà que l’havia vingut a veure. El problema més gran, el que feia patir més tota la família, era un hipotètic problema greu de salut. Cortés es va anar arrencant ell mateix les dents que li feien mal. Refredats i grips van passar com van poder, i una sola vegada va patir segurament un enverinament per algun aliment tòxic, de tal manera que la filla, Maria, va haver de fingir el dolor que tenia exactament allà on l’hi va indicar el seu pare, quan va venir el metge a veure-la i li va receptar el que realment li va treure el mal a Cortés.

A dintre la casa, sense sospitar res, s’hi van passejar durant trenta anys, veïns, metges, guàrdies civils, i, fins i tot, els convidats al casament de la filla, que van fer el banquet al pati de la casa.

Quan el 1969 es va publicar al BOE l’amnistia que estava esperant Cortés, ell va sortir de casa. El món li va semblar increïble. El llibre també ho és.